La garita de la Font del Petó

Lluís Foix comenta que saber coses és important. Però, saber-les posar al seu lloc, això és cultura. Així, doncs, de la Miró cap al riu, hi havia tres fonts públiques. La més humil, era al carrer Falguera,davant del corredor de Cal Manco. En l’actualitat, és carrer Batista. L’altra font era la de la Plaça. Per això, Ramon y Cajal, entre indígenes i naturals,  és Riera de la Font. En l’actualitat, aquesta font és al costat dels porxos de Can Falguera. Finalment, la Font del Petó, entre Sant Antoni i la soterrada Riera pahhissa. No us capfiqueu, la Font del Petó té garita de vigilància. Curiós, que jo sàpiga, ningú no la veu ni tasta. De fet, sóc usuari d’aigua de su permercat. És a dir, amb les autoritats, prudències súper. Al nostre país, com diu l’inefable Ignasi Riera, aquí, l’aigua es paga dues vegades.   Si us plau, no em suggeriu com anomenar-lo. Les fonts són de torreta, de ferro colat amb aires modernistes. Gairebé totes elles tallades del mateix patró. Ara bé, la de la Font del Petó intriga. Li han muntat un caputxó tan insòlit com estrany. Per descomptat, creia que havia desaparegut. En canvi, ja hi ha un parell de generacions que hi han jugat. Ras i curt, com a cargol, ni pruna. De fet, com diu el poeta PereJaume, senzillament és arquitectura eloqüent. Per descomptat, la meva opinió és absolutament intrascendent.

Font (Agustí Vilar) Font del Petó (Agustí Vilar)

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.