Papereres perdudes

Des de fa un any, els carrers són més solitaris. L’epidèmia ens aboca a uns altres escenaris. De sobte, el passeig té una altra dimensió. Cargols i sargantanes em miren diferent. NO somriuen gens ni mica quan em prenen les parets. De tant en tant, el bastó s’embruta més sovint. Procuro no fer-i rutines. Un poble són carrers canviats, records que es difuminen. Sobretot olors que costen de pescar. Oi més quan els arbres pateixen amb la pedra. Fins i tot la pluja, més escassa, lleva mirades amables. Amb tot barriades i racons encara atrapen. Fins i tot les bèsties recorden la meva naturalesa. Desapareixen gateres i escuraxemeneies. La pinassa del poble ja és una relíquia. Ara hhi ha unes altres coses. Fins i tot encara queden trencadissos de papallones. Quan érem un poble, el modernisme feia vaitots. Tant de bo fóra un espiadimonis fent el borinot a l’estany de Can Nadal. Com que no és possible, furgo entre papereres perdudes i geladeries tancades.

Papereres perdudes

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.