La cançó de la cadernera

Sento aquesta presó, quan la calúmnia
rosega un món on ningú creu les dones.
Sovint l’oblit degrada les persones
quan no fem compromisos de petúnia.

Els homes, arborats dins la rancúnia,
no saben créixer ànimes bessones.
Quan la desesperança pesca angúnia,
no som iguals quan esclaten les ones.

Dins la presó crepita la foguera
del vostre cor, les mans busquen contacte
d’ales, carícies de cadernera.

Carme i Dolors, un ram de flors, un pacte
de violetes. Per sort, sou quimera,
saó d’inquietuds, encara impacte.

La cançó de la cadernera

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.