Sant Joan de Lerm

Qui me’n parla primer d’aquest llogarret és Enric Puigventós. Ell va fer la mili a la Seu d’Urgell. Ho va fer com a xofer d’un alt càrrec militar. Gràcies a l’inesperat de les seves obligacions, cap racó de la caserna li és desconegut. Fins i tot la vall de Santa Magdalena i les prades boscoses de Sant Joan de L’erm. Al capdavall, els militars dominen àmplies zones del territori per a les seves tasques. Segons ell, la contrada encara és de difícil accés.

Ara bé, a pesar que és un parc natural, el lloc encara és molt tirolès. En  efecte, quan Enric postula que és un dels últims racons salvatges dels nostres Pirineus, no s’equivoca. Ho comprovo quan Aroa Palacios acondueix la meva mà fins un arbre quan fem raquetes. Quan toco la seva escorça, faig un tros del Paradís. És a dir, molsa i líquens, un termòmetre perfecte de la higiene climàtica de l’indret. Mai de la vida havia vist amb vista, pins rojos d’alçàries ianquis.  Parlem d’arbres vetustos, de troncs poderosos i altius. Ara bé, la meva mà  amb guants també detecta altres paisatges. Per descomptat, el pi roig conviu am avets immenses. Quan esquio a les palpentes, Javi Díez comenta que ho fem enmig del bosc. Naturalment, no me l’acabo de creure perquè som en llocs àrids d’alta muntanya. Tot  just les mans certifiquen  el miracle, me n’adono que la contrada és excepcional.

Esbufego escèptic  quan pesco el missatge d’Alba Capmany. L’entitat de sordcecs del país, fa una sortida de cap de setmana a la neu, places limitades. Vull dir trineu, esquí de fons i raquetes.  Un programa Walt Disney per a cargols i sargantanes. Encara tinc temps, admeto que la proposta és llaminera. Dani, l’amic terrassenc, m’envia un what sapp, no concep que no m’hi apunti. Durant la tarda de la notícia, faig una reunió a l’entitat. Per descomptat, Ricard López torna a parlar-me’n. T’ho passaràs bomba, replica milhomes el president d’Apsorcecat. Quan es posa fatxenda, li llençaria un pastís de nata a la seva orella esquerra. Amb tot callo, sé que la seva primera feina laboral va ser vora pistes d’esquí. Per tant, la seva experiència no és pas un sac d’errors. No li dic res, ja sap que la neu m’agrada a les postals. Tot i així, somriu mofeta, imagino,  sap que té les de guanyar. Al vespre, Daniel Risco em convenç. Si la cosa és peluda, braille i foc, segur que no me’n falta. L’endemà, Alba Capmany i Núria  Bustamante, treballadores socials de l’entitat, ja saben que hi vinc. Totes dues treuen ferro a les meves prevencions. Però, què coi, haig de fer jo allà dalt amb seixanta-quatre  tacos! En tot cas, elles xiulen enriolades. Bé, en tot cas, Ricard torna a recordar-me que hi ha una llar de foc si no vull fer el valent. La perspectiva és inquietant. L’endemà, quan haig de pensar en la impedimenta, Aroa Palacios, una de les caps, em passa l’aspiradora. Ei, no t’amoïnis, et garanteixo que passaràs calor. La seva rèplica       és taxativa. Finalment, quan ensumo que és una fanàtica de l’esport, arrufo el nas. Ja me la imagino, si fa no fa esquia en bikini, com totes les centelles. Que siga el que Déu vulga, com mussiten els valencians assenyats. Capítol apart és en Daniel. L’amic de Terrassa té una il·lusió bàrbara. De fet, aquí creix el sordcec, la nau en què tots plegats ens movem.

Som a Plaça Sants. Amb tot Javi Díez ve a buscar-nos a l’andana del metro. Dani arrossega un armari, en comptes d’una maleta. Al capdavall, venint de l’Hospitalet de Llobregat, no us amoïneu gaire. Vull dir que és tan malcriat com jo, un bon consell, no us en fieu de la gent del Baix. Amb tot hi a bon humor, magnífiques perspectives. De seguida, vénen sorpreses. El meu mediador és Regina Sanchis. La conec perquè és una col·laboradora en pràctiques. Vaig conèixer-la en el dinar de Nadal que fa l’entitat. Fa mediació comunicativa a la universitat de Barcelona. Mira que hi ha carreres interessants, però, la jovenalla es complica la vida Déunhido. Quan Alba Capmany i Núria Bustamante parlen de gent coneguda, vaig peix. Llevat de Víctor Monserrate i Javi Díez, no recordo cap més. Al capdavall, això de ser sordcec no és precisament una ganga. L’altre personatge que conec una mica és Araceli Capella. Aquesta xiqueta és una pentinadora sordcega d’Arbeca. La conec  perquè vam anar junts a Brusel·les en un viatge llampec. Quant a Aroa Palacios, Javi i ella són els caps, la seva coneixença és una confirmació. En efecte, en un acte de l’entitat ja vaig sentir-la. Tot seguit, l’altre dia el telèfon ja me la descrivia. Ras i curt, si fa no  fa una barreta energètica de xocolata, fins i tot una esportista insuportable.  Tots els ingredients perquè les coses vagin fatal.    En canvi, Javi Díez és un paio amable i tendre, si fa no fa  proximitat de pastís de poma. En unes altres paraules, respecte i confiança a tot drap. Quan baixem al refugi de Sant Joan de Lerm, ell m’acompanya. En efecte, entenc que no les tingui totes en la meva persona. Al capdavall, aquestes contrades només m’agraden en revetlles. Per tant, amb bon criteri, l’home explora què sóc  en el primer contacte amb la intempèrie. Tot just caminem damunt la neu, comença a tremolar com una fulla. Primer pensament, si va així de preparat, l’aventura promet.

Sant Joan de Lerm Sant Joan de Lerm Sant Joan de Lerm Sant Joan de Lerm Sant Joan de Lerm

Aquesta entrada ha esta publicada en Excursions i versos, Veus d'herbes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.