Fonts i vents, una escapada per Santa Maria de Martorelles

Tot just surto de casa, una llunyana olor de salobre m’encercla. En efecte, sembla que la borrasca Glòria s’acosta. En un tres i no res, Manel i jo arribem a la dele. A plaça Espanya, el vent comença a ser bastant bel·ligerant. En principi, som una quarantena ben llarga. Però, les baixes són significatives. Tot plegat, 36 persones, entre les quals hi ha absències inesperades. A la cua de l’autobús, faig penya amb Pere, Sergi i Martí. De fet, volia insistir en les meves descobertes sobre el mòbil. Però, el guitarrista és com Beethoven, un artista impossible. Pere i Martí canten cançons de Lluís Llach, un mal presagi. Amb tot descobreixo unes afinitats musicals entre Martí i Pere que engresquen. Ben aviat arribem a Martorelles per a esmorzar. Un vent gelat ens rep.

Si hi ha una cosa que detesto més que la pluja és el vent. Per als sordcecs, el vent peta als nostres audiòfons com una bomba. De manera que la comunicació en resta malmesa. Així, doncs, els moments de taverna matinal s’allarguen més del compte. Per sort, com a referent, tinc Teresa. A pesar de les gotes que cauen, la intenció és la caminada. De fet, la gent té ganes d’endrapar natura. Després de Nadal, tothom té ansietat de capbussar-s’hi. Tot i així, les ràfegues de vent són glaçades. Decideixo posar-me la caputxa de l’anorac bo i lligant-la en curt. De fet, és una decisió sàvia, la majoria dels constipats vénen per deixar el nostre coll a la intempèrie. Quan iniciem l’ascensió dels turons de la Marina, Santa Maria de Martorelles amunt, les ràfegues de vent són esporàdiques bosc endins. La serralada litoral, ho reconec, és la meva muntanya favorita. Com a virtut, atresora la presència encara vigorosa del pi. Com a defecte, la vida urbana l’ha malmès irreparablement.

Quan trepitjo pinassa, la gent no sap que el pi és un arbre amb data de caducitat. Va desapareixent dels nostres boscos i ciutats. De fet, on havíem de dinar, n’hi havia un munt. Seure-hi vora les seves catifes és un dels plaers més intensos que tinc com a persona amb un sistema sensorial danyat. Fullaraques i pinassa són les olors més íntimes de la meva infantesa pel poble que em va veure néixer. Paco Crespo explica en va fonts del trajecte. Gairebé totes són eixutes. Gairebé en totes les excursions del nostre amic Crespo, la font és una fita obligada dels nostres camins. A les ciutats, les fonts han literalment desaparegut. En canvi, al bosc, no desapareixen del tot. Però, com que ja no ragen, sense utilitat van perdent sentit. L’aixeta i el plàstic es carreguen les fonts. La font no solament dóna aigua, sinó també descans, paraula i oci. Ens agradi o no, el retrocés de l’aigua fa retrocedir la vida.

Paco Crespo, probablement, és un dels nostre guies més compromesos amb la caminada senderista. Les seves propostes sempre surten del passeig habitual. Quan baixem, tot just passem pel corriol estil trinxera, tasto conviccions íntimes de l’amic anarquista. És a dir, la comunió amb la terra, les pedres i els arbres més robustos. La serralada litoral, quan us ensenya una filera de roures centenaris, la gent ignora la influència benefactora de les seves humitats. Collserola, Montsant, Ubach, Montserrat i ara Marina il·lustren un país, el nostre, tot ple de contrastos. Montseny i Pirineus cartografien arrels. En canvi, la serralada litoral retalla petites memòries. Com a sordcec, no puc explicar-ho prou.

Quan fem excursions, qui camina més és la paraula. Per això, els ocells resten muts. Si els escoltéssim més, la reparació dominical seria perfecta. Però, la vida urbana no ens dóna prou temps per aquestes harmonies personals. El camí des del dolmen fins la torre de vigilància és l’estona més desagradable. Però, l’anorac em protegeix prou. Cada vegada que ens aturem una estona, acabo posant-me els guants. El fred és un dels altres moments en els quals, Paco Crespo no pot esplaiar-se en la intensa humanitat d’aquests racons. De sobte, Rosa Plana recorda que haig de fer la crònica perquè en Ciset Vila no ha vingut. Finalment, dinem en una àrea de servei, autopista entre Mollet i Montcada bifurcació.

Fonts i vents, una escapada per Santa Maria de Martorelles

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar, Excursions i versos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.