Nadalenca

Vull torró i flautes on uns bons somriures
guardin tristors i facin borrallons
d’estrelles. Cal desfer a tomballons
les presons plenes de persones lliures.

Ara, es dediquen plegades a escriure’s,
cartes farcides de vells penellons.
Esperances de neules, quins collons,
volem amor, ser-hi amb uns quants queviures.

Les venjances mai calmen, la vergonya
flota quan vull jugar amb un infant.
D’improvís, els silencis llesquen ronya.

Els somnis no s’allunyen, van pujant
com un estel, escalfor de turbant:
preferim càntirs i ales de cigonya.

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.