Carme i Dolors

No vuela quién tiene alas, sinó quién tiene un cielo. (Elvira Sastre)

Les dones no amaguen mai les espines,
sento les ones com xisclen rompudes.
Els homes no entenen reixes amb sines,
Carme i Dolors, tan soles i perdudes.

Somriure i bonhomia tot petxines,
paraula de magrana, convençudes.
Al calabós, són humils i traçudes,
senten altres laments, altres gavines.

L’una va fer allò que el poble mana,
l’altra no creu pas en cap privilegi
quan la feina escasseja, quin arpegi.

Saben perfectament en quina pana
s’hi troben. Pensen que és un sacrilegi
que el cor no s’obri alçant la persiana.

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.