Canigó o la barraquera d’un orinal blanc

Canigó

Les muntanyes sempre flipen. Quan les veia, acoquinaven. Ara que no les veig, somio acaronar les brises dels seus cims. Per això, rondo les muntanyes literàries. Quan ho fa Mossèn Cinto, calceu-vos. Per exemple, quan canta allò de La Noguera, per Lós, molt joliós,la Garona, per Aran, rondinant. Naturalment, el vers és d’una ingenuïtat que escandalitza. Ara be, qui no ha vist aquests cabals prou tumultuosos? Ser-ne testimoni d’aquests protagonismes excursionistes, ens agleva. Caminem en una identificació  feta llengua. Potser el tema és una bagatel·la. Sincerament, fa anys que no hi penso. En unes altres paraules, les emocions s’envesquen del bon rotllo que donen aquests paisatges. Tot just navegueu pel poemari del iaio de Folgueroles, és impossible que la vostra admiració es faci més petita. Joana Raspall  va ensenyar-me que la relectura no existeix vora la poesia. Es pot fer una relectura d’una novel·la qualsevol. Ara bé, els poemes sempre conviden que us meravelleu. Canviem massa per no immergir-nos de tant en tant. Pitjor encara, els oblidem. Els grans poemes demanen que els exploreu, que els tasteu. Rares vegades us deceben.

Montserrat Roig explica una anècdota sobre Aleksander Puixkin que esparvera. De matinada, vetllen el gran poeta nacional de Rússia, mort en un duel prou estúpid. L’endemà, un visitant de terres llunyanes truca a la porta. Quan la minyona demana què vol, l’home contesta que ell també és rus. Naturalment, Nosaltres no som tan xenòfobs com aquesta gent. Ep, important que no generalitzem. La nostra equanimitat té pàtria, no pas estat. Tant se val que sigui petita o ignorada. Dostoievski no creia en Déu. En canvi, creia en Rússia. Com és possible que un tan gran narrador resti atrapat en les mentides de la seva pròpia llengua? El cas és que Tólstoi i Gorki pensaven igual. En canvi, tots plegats Rússia no s’entén sense ells. Aquests escriptors creien que Finlàndia, Geòrgia o Polònia eren russes. Quan la Unió Soviètica va crear la República socialista i Soviètica de Geòrgia dins el fabulós mosaic del Caucas, dins d’aquesta nació  hi ha Txetxènia, Txungúria, Ossètia del Sud i Ascàsia, entre altres repúbliques autònomes. Com veieu, les nacions les fan els pobles, no pas les grans cultures universals. Per sort, les pàtries petites no poden ser tan arrogants. Naturalment, no és un tema de justícia, sinó  de coneixement de l’altri. Agradi o no, una llengua universal sempre fa trampes. Naturalment, relaciona i alhora ens ignora. Quan baixeu el Canigó, el cant de Mossèn Cinto encara us enquimera més. Oi més quan el poeta  és un caminant savi i apassionat. Què bell és un país quan algú us el canta en versos passats de moda. Canigó,un poemari romàntic, escrit l’any 1886, reivindica la catalanitat dels nostres compatriotes Pirineus enllà. Segons els testimonis, Mossèn Cinto va pujar-hi una mitja dotzena de cops. Naturalment, els seus versos són d’una riquesa impressionant. La lectura apressada de la primera volada, ha de ser experimentada amb la reposada del temps. Quanta raó tenia Joana Raspall. En canvi, fer el cim, ja és una altra cosa. Quan m’ho proposa Jordi Rovira, somric set-ciències. Rovira és un banyeta meravellós. M’encanten els amics que fan els projectes possibles. Jo li dic que no tinc prou benzina per a pujar-hi. Ell apel·la als dallonses del poeta. NO pas els de Mossèn Cinto, sinó els meus, quin insensat. Passa olímpicament de la meva teranyina racional. No t’amoïnis, si no ho aconseguim, tindrem una altra oportunitat, insisteix. Jordi Rovira no és exactament una persona tossuda. Ans al contrari, creu en la noblesa dels somnis. Gairebé fa una dècada que som amics excursionistes, és impecable. Quan el vaig sentir a l’UCI, tot just m’apedacen el cor, vaig tenir seriosos problemes per creure qui era.  Ara bé, quan vaig sentir-los,  llavors vaig rebre una notable lliçó d’amistat. Ja sabeu, Jordi Rovira no és del tot sense la presència meravellosa de Josep Pujol. Ambdós són uns excursionistes tot terreny. Tan aviat són al Tibet, com l’endemà, esquien a Baqueira Beret. Naturalment, Cerdanyola del Vallès i Poblenou no lliguen gaire. Però, aquest parell quan s’agleven, la natura fa prodigis. Particularment, conèixer-los, m’ha fet més sencer.  Carles Riba deia que sencer i sincer sonaven gairebé iguals. Com que anava de saberut, deixem que faci de poeta. Són aquestes experiències en què la vida dignifica el precipici. Per descomptat, per pujar la muntanya, hi vénen Montse Mercader i Josep Pujol. Més llaminer, impossible. Jordi Rovira, extravertit i fogoner, Josep  Pujol, lluminós i vellutat, finalment, Montserrat Mercader, literalment una flor de neu, com puc negar-m’hi? Si els dic que no, Mossèn Cinto em pren per un cretí. Ni us explico Joana Raspall. No m’envia a Sant Boi, sinó de pet a Reus. La poesia demana aquestes efervescències.  De sobte, cal decidir-se.

Així, doncs, l’aventura es gesta el 8 i  9 de Setembre de 2015. Començo malament l’excursió. Una avaria ferroviària m’entreté a l’Hospitalet més del compte. A Cerdanyola ens trobem tots. Des d’allà fins la frontera en un sospir. Per tant, fem tard per trobar-nos amb una parella estil xino-xano. Son coneguts dels guies que s’apunten a la pujada. Jesús i Maria porten bon rotllo. La proximitat de la diada llesca molta conversa. Mai com ara, les llibertats del país cremen tant. Sens dubte, Mossèn Cinto contemplaria amb inquietud tot aquest rebombori. Amb tot millor quedar-se amb Muntanyes regalades /són les del Canigóelles tot l’any floreixen / primavera i tardor. Seré capaç d’arribar a dalt de tot? Pels volts de migdia som a la Jonquera. Dinem en una terrassa a Vilafranca de Conflent. De la calor radiant del cinturó metropolità, hem passat a les fragilitats metereològiques del Pirineu. Aquí, el sol és prim, de sobte, se’m posa la pell de gallina. Quan demanem el cafetó, tothom demana noisettes. Per descomptat, no tenim prou gavatxo per demanar un desgraciat. De vegades, la falta de cultura, millora serveis gastronòmics. Poc després, pugem al refugi del Canigó. El viatge el fem amb cotxe.  Pugem lentament a través d’un camí ral bastant penós. Tot i així, l’ambient muntanyenc ens envesca. Una hora llarga després, estacionem. Cal fer un centenar de metres i ja hi som. Si fa no fa són uns 2300 metres d’alçada. Un cop instal·lats, cal fer temps per als soparets gavatxos. Els companys em prevenen. Europa i refugis, no se sap exactament quin és el grau d’empitjorament. A pesar de les perspectives, hi ha la conversa. Només cal vigilar el fogó Jordi Rovira. Si aparelleu la seva barraquera amb formatges del midi, segur que ens en sortim. En canvi, obvio el vi. França no té un vi popular tolerable. Quan és digne, la butxaca la tenim foradada, quina casualitat. Aquí, som pitjors, els imitem. No obstant això, el fogonet Jordi Rovira escalfa Déunhido. En unes altres paraules, descobreixo que fou PM. És a dir, durant la seva mili portava un orinal blanc. En unes altres paraules, l’utensili íntim es refereix al casc del mateix color que portaven aquests militars al final del franquisme. Ras i curt, quan va fer la mili, ho va fer com a policia militar. Ja se sap, com a enredaire, Jordi Rovira no té rival. Els vaig conèixer prou bé aquests PM, tan  bergants com fatxendes. Sobretot Rambles amunt i avall atonyinant personal escassament adequat. La seva feina consistia en simplificar energies. Sobretot les pors de reclutes i soldats rasos. Indiscutiblement, sabien administrar-la prou bé. Quan patrullaven, l’atmosfera sempre s’enraria. En canvi, Jordi Rovira aconsegueix que tothom s’enrioli. En efecte, és jocund i divertit. El fred creixent del menjador el manté a ratlla amb les seves històries. Naturalment, les protestes de l’estómac s’apaivaguen amb formatge i somriures. Un bon conversador és aquell que es pentina amable. Vull dir que no s’hi acarnissa amb els qui detesta. En canvi, amb els seus, només els retrata. Per exemple, la historieta del gat al port. Un germà seu passeja amb un amic pel port. De cop i volta,  l’amic llença un gat passavolant al mar. Immediatament, el seu germà llença l’amic a l’aigua. Au, afanya’t i arreplega’l, li exhorta. Semblen xistes, però, no vol encabir-los en aquests lamentables tòpics. Sempre que pot, fila la bondat. Al capdavall, l’únic que queda de nosaltres  és la nostra condició humana. És a dir, la inactivitat de l’estufa, ens envia de pet a la cambra. Per sort, tenim lavabos al corredor. Exactament, davant mateix de la nostra porta, la qual cosa, m’estalvia usar bastó. Per a un cec, transitar bastó en solitari per un refugi, no és exactament una partida de parxís. Com que jo no tinc mai la pròstata ensopida, no us demano que feu un excessiu exercici d’imaginació. Tot i posar totes les mantes damunt meu, durant tres quarts d’hora vaig tremolar com una fulla. Ni us explico el maleït fred que feia. Com que també em trec a audiòfons, la sensació d’indefensió és absoluta. Sé que la confiança és total. Ara bé, un disca també té un pudor que sovint l’ennuega. Com que no m’hi veig, ni sento amb prou feines, l’aïllament és devastador. A mesura que m’escalfo, m’adono que no dormiré. Tot i així, em preocupa decebre aquests amics. Seré capaç de pujar-hi? Demà, tinc tots els números per a ser l’orinal negre.

***

Ens llevem a  trenc d’alba. En el primer torn, ens vestim i esmorzem copiosament. Naturalment, l’abundor és criteri gavatxo. Per tant, no us feu il·lusions amb certes abundàncies. La jornada és calmosa, el cel clar. Tot el que ensumo és verdor i acollença. Modest Prats insisteix molt en el context ideològic del poema Canigó. Pel meu gust, s’equivoca. En canvi, jo començo a tenir una altra opinió. Al poema surten molts angelets, monjos  i marededéus, res a dir-hi. En canvi, la natura dels encontorns, convida  unes altres reflexions. Per exemple, l’abundor dins el poema de fades, encantades, gojes i dones d’aigua.   Reflecteixen d’estanyols, rierols, cascades i salts per tot arreu. Encara hi ha una autoritat de la natura sobre la identitat de la gent. És clar, ara gairebé tots són paisatges ressecs. Però, les seves empremtes són notables. Fins i tot el meu olfacte n’és conscient de l’assumpte. Durant el vull-cents, la naturalesa fou més generosa amb el Rosselló. Els més de quatre mil versos de Mossèn Cinto entorn la muntanya no enganyen pas. Hi ha una tradició soterrada de cultura i folklore, impossible d’eludir-la.  El poeta, incapaç d’amagar-se rera la innocència, n’és un exemple de sinceritat. Veig molt més patriòtic el poema a través de les gojes, més que no pas a través dels monjos. Comptat i debatut, el temps permet aquestes lectures. Certament, el catolicisme ens agleva. Ara bé, la llengua encara més. Al capdavall, el laïcisme creixia, l’anticlericalisme era popular. Mossèn Cinto era tridentí i providencialista. Tots els seus escrits supuren intoleràncies. Tot i així, sospito que el seu tracte particular era molt més afable. Davant d’un descregut, dubto que fóra tan arrogant. Fins i tot sospito que llegia d’amagat Víctor Hugo. A Teresa de Jesús li van prohibir Càntic dels càntics. Certs passatges de la Bíblia li van ser escamotejats  en la seva formació religiosa. En canvi, imagino que Mossèn Cinto devia ser més reservat en les seves inquietuds. No en va, coneixem condemnes eclesiàstiques sobre els seus exorcismes, no pas coneixements sobre la matèria.

A quarts de vuit, comencem l’ascensió. Els companys decideixen que no duc res. Ho agraeixo moltíssim. El guia, pujant,  és en Jordi. Tant xerraire com jo, literalment m’obliga que calli. Així, és molt llest aquest paio,  reservo energies.  Aquí llençar-les és un luxe. Els passos són lents però inexorables. Observo que puja i baixa molta gent. L’excursionisme ja no és una pràctica de joventut. Més aterridor encara, l’excursionisme comença a ser una pràctica turística. Naturalment, hi ha jubilats i parelles esparses. Durant tot el camí, sentiré el voluble bon jour de molts d’ells. Jordi Rovira és taxatiu. Sempre contesta amb un bon dia, fonètica Cerdanyola. Ho fa tant als Alps com a les Dolomites. Ja no cau en la trampa de les nicieses universals. Allò de què la cortesia es fa en una llengua en la qual tothom s’hi entén. Mentida, els universalistes ens ignoren expressament. De tant en tant, alguns es passen a la nostra llengua.  Hi ha un testimoni de rara simpatia, sobretot entre gent gran. NO sé si són catalans de França, com deia el iaio de Folgueroles. Però, ensumo que comparteixen pessics  d’una història. Xino xano ascendim, el pendent és suau. No és grimpa gaire, ni un bri d’aire. Jordi insisteix que si hem de parar, que no ho dubti. Però, entre explicacions i recerca de sentors, m’entretinc. En un tres i no res, fem tres-cens metres. Un centenar més, hi entrarem dins la tartera.

Canigó

***

Naturalment, la tartera requereix més concentració. Ara, els desnivells són més aguts, l’estabilitat més precària.  Amb tot la lentitud permet que no defalleixi. No sé pas com s’ho fa, però, el company em puja meravellosament. Potser, hi crec molt, la confiança és primordial. De moment, no sé si arribaré, Jordi Rovira mai no atia gratuïtament. Té el do de la paciència amb un carcamal de la meva estirp. De veritat, estic cansat, però, gens ni mica esgotat. No sé pas d’on trec forces. Però, l’ànim em fa volar. Hi crec molt, l’escalfor i l’empenta de l’amic hi sura tothora. La conversa que porta amb els companys, sempre és constant. Té la rara habilitat de fer-nos oblidar la fatiga. Descobriment espectacular, el temps és un núvol blanc a les meves mans. Jordi Rovira insisteix que somia en veure Roses des del cim. Finalment, sento allò que vull sentir. Mira, fem aquest revolt que ve i ja som a dalt. Assenteixo i medito en silenci, No és possible. Llavors, no puc evitar una emoció molt intensa. Quan som a dalt, ens abracem. Per descomptat, també ho faig amb en Josep Pujol. Rebo les felicitacions de Jesús i Maria. Per descomptat, una abraçada i un parell de petons amb Flor de Neu. Jordi necessita dir-me que també ha plorat. HI ha massa complicitats que surten. De cop i volta, comprenc perquè Mossèn Cinto anomena aquests topants Flor de Neu. No és pas la Creu, ni tampoc escalfors que riuen, és la pau d’un sacrifici deslliurat. Com m’encantaria aprendre’m  de memòria el cant tercer del Canigó. S’intitula l’encís. Quan més  l’escolto, ara el comprenc millor. Els romàntics, quan al·lucinàvem, feien coses molt boniques. Per exemple, escolteu  bo i llegint-los aquests versos que exalten el goig d’aquests encontorns. Entre els arbres de l’illa delitosa, /  l’enamorat gentil està adormit. /  Són los flonjos coixins on reposa, /de farigola, xuclamel florit. //  Verges anells de torcedisses branques,/  li fan de cortinatge i cobrecel, /  donant en sa estelada de flors blanques, /flaires i zàfir, a les abelles, mel.      Oi més quan escolto els meus companys com expliquen experiències. Així com ells han pujat a la Pica d’Estats, jo hauria d’atrevir-me a cantar aquest cant tan formidable. Parlem molt de les nostres barraqueres. Ara bé, què poc ens hi fixem en les meravelloses de Mossèn Cinto. Certament, la religió em deixa fred, ara bé, la llengua, és un devessall d’aigua clara. Els versos del poeta fan que entri en les vores encantades d’aquests encontorns. Religió, pàtria, llengua, paraules massa enormes. De fet, calen les íntimes, les de la poesia. En aquest sentit, entenc com el poeta hi connecta amb el fervor popular. Agustí, va dir-me Joana Raspall,   el poeta de les floretes és també el de la nostra embranzida. Quan la lírica ens abandona, el iaio de Folgueroles ens somriu. Estic molt content d’haver-ho aconseguit. Per descomptat, hi tornarem un altre cop en aquests versos. Busquem un lloc on poder seure tranquil·lament. Hi ha altres excursionistes. Desgraciadament, el golf no gaudeix de cap nitidesa. Tots tenim una felicitat petita. Fa tres anys que portem aquesta barraquera. Hem volgut dur un grup de companys i companyes amb dificultats visuals dalt d’aquest cim. Per una sèrie de raons, absolutament irrisòries, no hem pogut mai filar-lo. No us càpiga cap dubte, sense l’orinal blanc, l’orinal negre no hi puja.

Canigó

***

El suplici és la baixada.  En efecte, vam trigar més de quatre hores en fer-la. Crec que el calçat i l’alimentació en tenen la culpa. Les espardenyes no són un calçat convenient. A més a més,  Pujo sense prou teca. Els últims cent metres fins el refugi, tant en Josep com en Jordi si no em prenen, caic com un ninot. La muntanya mereix un respecte. Cal pujar-hi  en tota regla. És a dir, menys literatura i més prudència amb la impedimenta. Vull dir que cal saber-hi pujar. El calçat  pujant no va ser una nosa. En canvi, baixant balafiava totes les meves escasses energies. Quant als  queviures, és important reflexionar-hi. Gairebé més de dues hores per a travessar la tartera. Parlen prou de l’exhaust en què em trobava. Per baixar-hi, Josep Pujol va tenir una paciència infinita. Si en Jordi Rovira és una tele quan fa de guia, en Josep  és un sofà. No és un problema de compenetració. Més aviat, és la confiança en un discurs, compartim un humor que mai no ens abandona. Com a guies de muntanya en trobareu pocs amb d’aquesta estirp. Tot i així, la resta dels companys en cap moment van abandonar l’alegria de la fita. A poc a poc, la boira va pujant. De vegades, els companys es guien per l’anorac roig  de Montserrat Mercader. De tant en tant, flipo en sentir gent com puja. Sobretot són passavolants solitaris. Com si fóra un passeig abans d’un sopar sense gana. Quan els saludem, em ronda la vergonya. De fet, és una estupidesa el que penso. Hauria de ser més humil amb el cos que arrossego, no cal tanta dilapidació. Tot i així, Jesús i Maria no sé pas que deuen pensar-hi. En tot cas, per a ells, la baixada és un passeig de jubilats. En arribar al refugi, no hi ha servei. Sort del porxo, hi fem un descans que m’apedaci. Els últims cinquanta metres han estat un calvari. Ni tan sols dic fava. Fins i tot els amics callen de pura pietat. Davant la gana i els imponderables, fem pirandó. Montserrat i jo ens hi esperem vora la cadena. Tot just on barren el camí per als cotxes. Quan sec dins el vehicle d’en Jordi Rovira, és un rar moment en què estimo la comoditat. Aleshores, rumio la Catalunya Nord que vaig conèixer amb vista. Quan m’hi veia, fer cotxe pel Rosselló, m’encantava. Sobretot la ronda quan cau la tarda. Sempre m’atrapen les ombres tan romàntiques d’aquests rodals. Inoblidable encara recordo una excursió amb Gaietà SardinaBufona, Carbassó Manobre i Rembrandt Deliri. Un llarg cap de setmana hostatjant-nos a Agullana mentre hi voltàvem. De cec, sovint escolto les ratlles de Pla que hi dedica quan escriu sobre aquests encontorns. La tristor hi sura a causa d’una catalanitat que s’esvaeix inexorablement. Un parell d’hores després, a l’altra banda de la frontera ens aturem en una àrea de servei. Al cotxe del Jordi Rovira, hi anem jo i Flor de Neu. Com que arribem abans que els altres, Ella comenta si volem esperar-los a la terrassa. Sembla que té ganes de prendre alguna cosa. Ara bé, com estem encara molt cansats, volem fer temps. Llavors, sentim la piula de la jornada. D’una revolada, ens esquitxa amb un Au, nois, sembleu unes iaies fent ganxet al canterano, tot just surt del cotxe com una daina. Jo que sóc un sac de patates caducades, demano auxili a Jordi Rovira. Ei,  aquesta paia no és una encantada del Tretzevents? Naturalment, el meu company somriu encantat. Un orinal blanc té molt poca autoritat en qüestions de bruixes, s’exclama sorneguer. Aquest paio de Cerdanyola té respostes per a tot. Millor que busqui en els versos de Mossèn Cinto. Com a mínim, el prelat consola més. Mitja hora després, ens atordim amb entrepans de truita francesa. El copiós berenar  treu rellevància a la sospita. Vull dir als orígens de Montserrat Mercader. Els poetes quan fem sacrificis, no les tenim totes amb les bruixes. És clar, Flor de Neu no és qualsevol cosa. Al capdavall, la vida entre una dona d’aigua i un orinal blanc té aquestes inquietuds. Ara bé, us ho prometo, la barraquera Canigó és una festa que mai no s’acaba.

Canigó

Aquesta entrada ha esta publicada en Veus d'herbes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.