Jack London en un homenatge, una crònica tavertiana

No puedo sentir ninguna inspiración, a no ser que mi cuerpo se sienta inspirado. Entonces, el también desdeña  una vida dòcil y adocenada. Se equivocan fatalmentne  los que piensan  que por combatir con sus mentes, pueden permitirse  que sus cuerpos queden paralizados  por el lujo y la pereza. El cuerpo es el primer prosélito del alma. Nuestra vida es el alma que conocemos por sus Frutos. Por el cuerpo, toda la virtud humana se puede condensar en una línia: haz de tí mismo un cuerpo perfecto. (13 de septiembre de 1839)

El sabio es reposado, nunca impaciente o inquieto. Se vive como se encuentra en cada momento. Como hacen algunos caminantes, que descargan todo el peso de su cuerpo en cada paso, mientras que otros nunca relajan los músculos de las piernas  hasta que la fatiga acumulada, les obliga a parar en seco.(17 de septiembre de  1839)

Ninguna persona ha imaginado la conversación privada que mantienen sus miembros  con la naturaleza  que  los rodea, en que gran medida  el temor de este intercambioafecta su pròpia salud y enfermedad. Mienras la cabeza se dedica a contemplar las estrellas, las piernas no tienen porqué convertirse necessàriamente también en astrónomos, sinó que adquieren una experiència  independiente en estados más bajos de la naturaleza. Cuántas cosas sienten sin comunicarlas,cuántos rumores se extinguen  entre la rodilla y el oído, seguro que el instinto hace uso de esa experiència. No soy más capataz de mis propios miembros, que de la naturaleza universal. Después de todo, el cuerpo se cuida a si misno,se salva de las caídas,come, duerme, bebè,  suda, dikiere,crece y muere. Y la mejor economía és dejarlo en paz  mientras se està en ello. (3 de Octubre de  1840)

Walking

Henry David  Toreau

El calendari dóna costums que sempre anhelem. Per exemple, Febrer és un temps en què la calor no crema. Gener ens guarda com mai les millors llunes de l’any. En canvi, Setembre és un mes de filigranes. Les seves ombres, no falla, sempre ens acaricien les nostres tristeses. Tot just tornem de vacances, la rutina imposa ordres que desplauen. Tot i així, aquells que practiquem l’art de caminar, conjuguem  rutines i aventures. Avui em toca com a guia Teresa Coll. És a dir, contalles sobre Alaska. Molt interessant quan intercanvien experiències de vacances entre ella i Edu Flores. Edu, un fanàtic de la neu, també ha fet el pioner  Anchorage amunt. Al capdavall, que pots esperar d’un paio que travessa el bàltic amb esquís, en una setmana santa? Us ho dic jo, un fatxenda en tota regla. Naturalment, l’un i l’altra, quan van veure óssos, no hi van fer cap vermut. Entre l’ós Yogui i la fascinació de veure’ls a Alaska, així ens encantem. En efecte, jo també imagino sobre les meves experiències alaskianes. Sobretot, un conte de Jack London que va impressionar-me molt. Un pioner surt de casa seva amb el seu gos. Fa un trajecte de vint quilòmetres, de campament a campament. Té un accident sense importància. Trepitja una zona gebrada mig aiguaneu. De seguida, busca un avet on fer una fogata. Cal escalfar botes i pantalons si no vol tenir problemes. Aconsegueix reunir bastanta llenya seca. Fa el foc sota l’arbre. Però, vet aquí, el desenllaç. En unes altres paraules, El brètol surt a 50 graus sota zero. Perquè en tingueu una idea del dret que fa, la barba del pioner es gebra tot just surt de ca seva. A l’Hivern, Els cels d’Alaska  són d’una lividesa que espanta. L’home, un insensat, quan aconsegueix que el foc faci flama, s’hi escalfa. Ara bé, com l’avet té la tofa tota plena de neu, al cap d’un quart d’hora cau damunt la roba i el foc. El conte s’acaba quan el gos abandona el seu amo. Jack London explica aquesta aventura d’un pioner  com moltes altres. És a dir, amb la naturalesa no s’hi juga. A 50 graus sota zero, ningú no pot sortir sol enmig de la neu. Tot i així, quan el gos avisa uns altres pioners, ells ja saben que ja ha fet l’ànec. Aquest escriptor americà, tan realista com romàntic, parla com pocs sobre les peripècies dels pioners. Ja sabeu, un pioner són emigrants europeus a la recerca de la prosperitat americana. Naturalment, Americà del Nord és la metàfora del món que volem globalitzar. Aquells que creiem que hem arrelat, ja fa temps que desarrelem. En som conscients perquè ho patim cada dia. Només cal sentir els noticiaris sobre els qui s’ofeguen.  Sobretot, a l’altra banda de les nostres platges.

Excursió Tavertet

Mentrestant, busquem un corriol que ens duu cap a la carretera de Tavertet. Enmig del bosc, apamem fajos immensos. Els entesos  diuen que donen bon rotllo. Com a poeta, m’agrada discriminar bruixes.  Naturalment, són més divertides que els arbres. Entre bruixes i fades, les primeres sempre ensenyen. Quan les detecto, acostumo a escoltar-les. Si no fetillen, avisen, és bo no desautoritzar-les. Els boscos, les bruixes i les ombres guarden els nostres secrets. A pesar de l’abundància de bosc atapeït, els arbres al Collsacabra havien estat llegendaris. Només cal repassar els paperots de Josep Pla. Tot aquest territori, cal incloure-hi el Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany fa més de cent anys, les seves classes adinerades, sempre feien cinc plats a l’hora dels repassos. Enteneu-me: llavors, el colesterol era una carallada per a aquella gent. En unes altres paraules, un estirava la pota amb seixanta juliols amb una certa corpulència satisfeta. Quant a les senyores, no havíem de patir sílfides de caire sufragista donant la llauna per places i carrers. Tornant a Josep Pla, tranquil·litza  quan repassa senyores. Vull dir que es ficava en cafetons que contemplaven la plaça de l’església. Llavors, es dedicava al que més li agradava. Fer el badoc davant senyores de bon veure bo i sortint de la missa del vespre. Quina decepció, esperava que fóra més edificant. Ho dic perquè quan rondina sobre senyores, sembla que té experiència. Allò tan curiós que les catalanes són molt poc generoses i  tota la pesca. En canvi, totes les altres com que no ho sabem, Déunhido quina feinada, oi?  Quan hi penso, la seva riquesa, ara, és molt més esblaimada. Vull dir el Tavertet, no pas les catalanes de bon veure. Naturalment, els crustacis que s’apanyin.  El corriol es fa llarg, entretingut, castiga els turmells del personal.

Excursió Tavertet

Llavors, me n’assabento. Edu m’explica com és l’homenatge al nostre company. Acaba d’arribar amb la seva furgoneta. Han tingut la pensada de fer un detall amb ets i uts. S’hi planta un faig vora el moment fatídic. Hi ha uns moments de paraules contingudes. Un poema d’Aleix de Ferrater. Vigorós, salutífer, bon rotllo. Espero en candeletes la veu de Jorgina. Per sort, no canta allò de nací en el mediterráneo i tota la pesca. M’hauria agradat moltíssim cantar. Però, no és fàcil connectar-hi.

Durant l’excursió hi hagut un incident sense importància. Una cordada s’ha perdut bo i pujant fins Sant Corneli. Els qui tenen la sort d’haver escoltat Walking, d’Henry David Toreau, fem un somriure amable. Aquest meravellós escriptor fa un panegíric sobre els caminants perduts. Comenta que perdre’s pel bosc, ens lliga molt més amb la natura. Perdre’ns, indica que sabem on som.  Naturalment, és una metàfora sobre el perill de deixar-nos guiar tothora. Els seus arguments, de raons molt exaltades, mereixen ser escoltats. Per descomptat, els escriptors romàntics ianquis, habitualment són bandejats. Jo els recomano vivament. Són frescos, autèntics i lliures. Tenen la modernitat de la crítica. Ells ja veien que la creixent urbanitat, rata llibertats. Si el pobre aixeca el cap, no falla, s’arrossega per la pudent rierada del Papiol. Millor que sigui al seu nínxol de Concorde, Massachussetts.

Ara em ve a la memòria, una excursió al Montnegre, una d’aquelles endimoniades propostes esportives de Jaume Vidal. En el retorn,  més morts que vius, l’autobús era un cementiri. La flaca d’en Vidal era fer-nos uns sudaris d’autocar perfectes, sumptuosos. Pel meu gust, s’equivocava, el senderisme era una altra cosa. Expliquem-nos, tothom dormia llevat de Rosa Plana, Aleix de Ferrater i Francesc Vila. Com de costum, pentinaven el país. Un exercici industriós, té collons la cosa,  després d’haver travessat tota la serralada des de Malgrat dins l’autopista. Tothom se’n recorda d’aquella maleïda excursió,sobretot els crutacis, a causa de la ventada que va omplir el camí d’avres caiguts. La ràdio i els seus oients, com si res, eren uns rondinaires incansables. En canvi, jo era en un seient solitari. Cansat, de mal humor i tota la pesca. De cop i volta, llenço una piula contra els garlaires. Des de l’altra banda de l’autobús, hi ha un altre solitari. El company s’enriola batraci. Naturalment, Rosa Plana ni s’immuta, per això, és la ràdio. El fotut d’aquesta paia és que no diu cap niciesa. Com collons la podria fer callar? Millor que ho deixi córrer. Llavors, enfilem una conversa el meu interlocutor i jo. Com que no el sento prou bé, m’assec al seu costat. No sé pas com va anar, el cas és que no vam parar fins la dele. Recordo que vam parlar sobre la neu i tota la pesca. Naturalment, vaig contar-li aquesta història de Jack London. Curiós, el paio no va badar boca. Mentrestant, me n’oblidava del cansament i un cos regirat. Així vaig conèixer Jordi Tena

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Excursions i versos i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.