Memòria i conflicte social

Dimarts passat 25 de Febrer, vam escoltar una altra gran conferència. Mari Luz Retuerta posa les seves descobertes a l’abast del públic. El títol de la xerrada, pel cap baix, suggestiu. Un palau com a refugi d’un austracista. És a dir, la família Falguera en tot el tràngol de 1714. La Guerra de Successió espanyola i la seva incidència en el territori. El tricentenari, com a excusa d’uns esdeveniments que encara pesen. El tema és vell i sembla clos. Res més lluny de la realitat. 1714 no és un any ordinari per a tots nosaltres. Forma part de tot el drama polític que tenim davant. Hi ha personatges que no hi creuen en aquestes coses, doncs, que s’hi posin fulles. Fins i tot hi ha partits catalanistes que no hi creuen en aquest drets històrics. Polítics que bandegen dins el seu catalanisme, els drets històrics. Ja ho veieu, l’independentisme els desautoritza. La crisi econòmica i les irregularitats del  sistema hi posen la resta. La llei és l’únic recurs dels partits contra les demandes del poble. En canvi, jo hi torno per carregar-me de raons. A més a més, les comparo amb la Guerra del Francès i la Guerra Civil. Us adverteixo, pel cap baix, són sucoses. La documentació mai no és igual davant la memòria i els conflictes actuals. Memòria i conflicte social perfilen la recerca històrica. Les trajectòries dels germans Falguera, coetanis  de 1714, l’un, botifler, l’altre, vigatà, expliquen com creix la ciutat, com es dibuixa el país. La Guerra de Successió fou llarguíssima. De fet, curiosament una contesa electoral, decideix el futur dels catalans. Castella sempre que entra al Principat, necessita tropes aliades. Sense aquestes premisses, la Unitat d’Espanya és un mite. Com a molt,  un assumpte eclesiàstic i militar. Per descomptat, l’església mai fou catalana. Els militars, des dels Trastàmares, fan del Principat, un desolador camp de batalla.  Vicens i Vives retrata com ningúla Guerra dels remences.  Ara bé, el nostre segon Catòlic, un polític sinistre, l’exemple més tètric de Maquiavel, sempre porta els conflictes al Principat. Com que sempre va voler ser rei dels castellans, les guerres a Navarra i Aragó. Així va començar la perdurable decadència catalana. La novetat de  1714 és que Catalunya ja era una societat dividida. Feliu  de la Penya és l’interlocutor dels austracistes, cert, però el país ja estava molt tocat després de 1659. Per què ens hem d’enganyar?  Els Àustries ja sabien buscar quan no trobaven en la vella Castella. Per tant, de fàcil pastura per a les aspiracions castellanes, la mentalitat de la qual és l’eterna Reconquista. La uniformització sempre ve del mateix lloc. El que m’agrada de Mari Luz Retuerta és la seva constància. Segurament, la feina d’arxivera li ajuda. Ja sé que és un sacrilegi que digui això. Però, tinc molt clar que el seu ofici, sense l’arxiu, no prospera. El seu meravellós afany per tal de convèncer-nos que els grisos predominen per damunt del blanc i del negre. Particularment, hi estic d’acord. Però, el gris, a qui interessa? També cal investigar-ho. Vet aquí, perquè la història és un saber, mai no és una ciència social. La resta són collonades. El famós materialisme històric dels marxistes, com deia Joan Fuster, no deixa de ser un altre sospitós i lamentable idealisme. L’important, és la recerca dels paral·lelismes entre totes les Guerres que han sedimentat la nostra tradició. Com el nostre nacionalisme creix d’uns conflictes socials, generalment, aguts. El professor Vernet, un gran investigador de la història de la nostra ciència, dóna unes dades esborronadores sobre el Principat. Durant tot el Vuit-cents, cada cinc anys sempre hi ha un conflicte armat. Ni els historiadors s’ho creuen, els altres, que ho examinin, ja som prou grandets, oi?  Sense pau, no hi ha progrés, sense progrés, no hi ha ciència. Sense ciència, no hi ha progrés tecnològic. Sense tecnologia, no hi ha diversificació industrial. Vet aquí, la peculiaritat del liberalisme espanyol, instal·lat al Principat. Vull dir el banquer Girona i tota la pesca. Però, també els canons de Montjuïc mirant cap al Cap i Casal. Llegiu les memòries de Ferdinand de Lesseps. Sí ,sí, el qui va construir el canal de Suez. Aquest bon home fou cònsul honorari a Barcelona. Explica com era de progressista Espartero quan bombardejava la ciutat. La memòria i el conflicte social  són la base de les nostres reivindicacions polítiques. És a dir ,la vella cantinela del carlisme, com a base del nacionalisme del país. Per això, en l’actualitat, no hi ha diàleg entre Madrid i Barcelona. Volen arribar a un acord com sigui, la corda és molt fluixa. Els polítics no poden viure sempre de l’engany. Ni Mas ni  Rajoy toleren que el debat el porti el poble, amèn. Ara bé,guanyarà qui més paciència en tingui. Una altra cosa és que el poble la perdi, llavors, calcem-nos. En tot cas, l’any del Tricentenari, pel cap baix, divertit no serà.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.