El noi de Cal Sissí

D’entrada les haig de dir ben grosses. Vaig assistir a dos esdeveniments inimitables en aquesta repro al pintor del carrer de les Aixetes. Primer el col·loqui pràctic que va fer Manel Plana en homenatge a Assumpta Ubach. Pocs pintors pinten amb la decisió com ho fa l’amic Plana. Hi vaig aparèixer amb unes altres intencions. Però, vaig tenir la sort que Anabel López s’atrevís a explicar-me com en mitja hora el pintor feia la catedral i el carrer del Centre en un paperot dels seus. Amics del meu oncle Agustí flitaven què coi feia jo allí, com un estaquirot. Tenen raó, no veia res, però, sentia com el pintor tacava i ratllava el paper. Encara reconec la seriositat del Manel quan s’hi concentra. Segur que aquest aspecte ningú el va tastar. Després, devastat, va abandonar-lo. Va dir que estava embotit. Senzillament, sap que una aquarel·la quan més hi fiqui, més hi perd. Ja sabem de què parlem els artistes. Impressiona el silenci dels devots, seguint aquests instants de creació. Segon, els comentaris que  va destil·lar l’aquarel·la ”La Riera de la Salut”. Sobretot entre amics i familiars. Aquí m’aprofito de com suggestiona el pintor aquestes persones. Inclús les persones més taciturnes, mussiten exclamacions inoïdes. Així perfilo i reconstrueixo el meu gust a través de la fosca. Els paisatges sobre el passat, es retenen millor des de les paraules dels altres. Fou magnífic, immillorable. Els quadros són bons perquè estaborneixen. Un bon cop de puny, ningú no l’oblida. Fem una mica d’història. Aquest paisatge fou creat l’any 1977. Per tant, el pintor encara no ha fet trenta anys. Ell hi participa en un concurs de pintura ràpida que organitza el nostre primer regidor de cultura amb plantejaments democràtics. De cop i volta, l’inoblidable Cortado, no té un duro a l’hora de premiar concursants. El cabreig del pintor val més que no el pintem. En conseqüència, Sumta Ubach rep un regal inesperat. Bon xicot el  noi de cal Sissí. Així se salva el futur d’aquesta aquarel·la. Hereu Miano canta que l’expo del primer pis és millor. Observació sagaç. Ara bé, el públic passavolant, rep una bufetada quan li remenen memòries. Vet aquí, un dels encants d’en Manel Plana. Ningú com ell quan destil·la anècdotes entorn de la seva pintura. Tant és així, que Hereu Miano, fou un dels primers compradors locals de les seves aquarel·les. En parlar-ne sobre la Riera de la Salut, prou que ho van testimoniar. El paisatge és un testimoni d’un món perdut. En l’actualitat, el paratge és un altre, d’una urbanitat aclaparadora. En canvi, l’aquarel·la precisa el rellevant d’una societat de foravila, grassona de pagesos i industrials. La ufanosa pineda del Carrer dels Pins, un llegendari testimoni de la finca d’Antoni Nadal. Totes les classes socials entorn d’una riera eixuta i plena de deixalles que ningú no es mira. En canvi, les taques i el poder de suggestió del noi de Cal Sissí, transforma en bellesa una nostàlgia inexplicable. La tècnica, una construcció absolutament emocionant, ens apropa a les nostres creences més íntimes. L’aquarel·la, en franca regressió, demostra que qualsevol indret, el més humil i insignificant, pot tenir una mirada d’absoluta indulgència. Com a pintor, Manel Plana és un artesà rigorós, d’una trajectòria impecable. Un fenomen bastant inexplicable en un poble com el nostre. Sant Feliu té tres personatges de caire universal. Pere Dot, Joana Raspalli Manel Plana. Si algú em qüestiona el xicot del carrer de les Aixetes, que s’ho faci mirar. Tots tres uns grans creadors de bellesa. Tots tres, uns grans santfeliuencs. Tots tres vénen del món de la feina. L’especialització al servei d’una embranzida. Tots tres tasten un paisatge impossible de reviure per a les noves generacions. El seu mestratge dóna valor afegit al nostre rodal. Però, aquesta no és la més grossa. Sóc de l’opinió que durant el segle XXI, dubto que n’hi hagi una altra de tanta qualitat. Vull dir d’expo d’aquesta talla. Naturalment, Anabel López no firma el meu despòtic realisme. Bé, durant el segle XXI tindrem ocasions de fer vermuts sobre art local. En la meva opinió, també, l’expo podia haver durat perfectament fins Nadal. De vegades les agendes culturals del departament de cultura del Comú em sorprenen. Sobretot quan els pintors són un patrimoni internacional de la ciutat. No sé quants visitants hi han passat. Les festes de tardor augmenten el tiratge. Se’n calculen vora 30.000. Però, el noi de cal Sissí planteja reptes. És de domini públic que vol cedir la seva obra a la ciutat. Segons els entesos, la seva pintura és excepcional. Naturalment, forma part de la meravellosa plèiade de pintors que salpiquen la tradició catalana. Una altra cosa és la proverbial ignorància del públic. Tinc la impressió que els nostres partits, les nostres entitats no tenen ni idea de la transcendència de l’obra d’en Plana. Per a les institucions, tot allò que no cotitza, no té cap rellevància pública. La retro testimonia la importància d’una trajectòria. Amb els actuals manaies i tècnics, aquesta obra no es queda a Sant Feliu. Amb el departament que tenim, impossible. Amb els manaies, no en conec cap que hi hagi passat. A més a més, sóc molt conscient que és l’últim noi de cal Sissí. Per sort, no en sóc l’únic que ho sap. La sensibilitat responsable guaita el dilema amb preocupació. On anirà a parar aquesta obra de tanta categoria? Com que la metafísica, és un exercici que em posa de bastant malhumor, suggereixo coses. És imprescindible que el Comú s’hi posi. Tota l’obra que salpica la nostra ciutat, hauria de ser un llibre de pintures. La història artística de la ciutat ho demana a crits. Autoritats i entesos que s’espavilin, si és que ho són. Encara més, voleu dir-me una millor tarjeta de presentació per als visitants il·lustres que topen amb la nostra ciutat? Això sí que podria anar a càrrec de l’erari públic. Que cal pagar el pintor? Ho dic seriosament, si hem de pagar el que costa una o dues exposicions de roses, fem-ho. Les roses, les suportem tots els anys. En canvi, les aquarel·les d’en Plana, simplifiquen en belleses, memòries que ens són difícils de transmetre. Naturalment, el prestigi d’una ciutat, també ho demanda. Oi més quan ens convertim en un país per a guiris. Si cal una alternativa a l’exposició de les roses, durant un parell d’anys, fem exposicions sobre la col verda. Al capdavall, d’aquesta verdura només se’n fa a Sant Feliu i a Vilanova i la Geltrú. Ho dic per allò de ser originals i llepafils. Si l’ajuntament no ho fa cosa que no m’estranyaria, perd una oportunitat d’atresorar valor afegit. La resta són monsergues, discussions inútils de funcionaris. L’últim noi de cal Sissí, per a molts veïns de la ciutat, té un crèdit immens. Entre els visitants hi hagué gent d’USA  o Japó. Espero que l’administració carregui piles en aquest assumpte. Si no ho fa, que no sigui perquè no l’han avisat, amén.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.