Batecs de paraules

(Raspall i pinta/41)
En un centenari Raspall no pot faltar el somnífer IEC. És a dir, barbitúrics en abundància per a la litúrgia i l’’acadèmia corresponent. Certament, no hi ha un ral institucional, però, tampoc no sembla que cultivem millors imaginacions. Tot el voluntarisme que vulgueu, però hi faltaven gurús, vedettes i manaies. Quan les institucions fallen, queden les persones. No és un tema d’eficàcies, ni prioritats. El compromís de Joana Raspall no és una trajectòria qualsevol. El que dol és que tothom ho sap i molts fan l’’orni. El 29 d’’Octubre, l’’Institut d’’Estudis Catalans, fa la seva aportació. Retrobament de vells admiradors de la poetessa. Per descomptat, Villatoro i Desclot, els més coneguts entre els meus tractes.   Una sorpresa, Josep Maria Eloi. El primer, incisiu i brillant. Dues idees bàsiques. Raspall crea públic i formula cànon. Els resultats són claredat, netedat i bon gust. El segon, una mina, rigorós i profund. Insisteix en el tema de la reticència. M’’ho fa rumiar per la singularitat de l’’escriptora. Al capdavall, la seva modèstia també és un ambient. Recalquem-ho, un ambient petit, fins i tot opressiu. Té clar el servei, però, no tan clar el país que serveix. És a dir, desconfia que la seva feina no faci profit. Com si fer versos, fóra feina de trinxeraires. Vet aquí, l’’abast de les seves reticències. Per això, triga quinze anys en fer el seu segon volum de poesia per a infants. Ser patriota en una comarca com la meva, senzillament és tastar la mostassa diària de l’’ostracisme. Cal no oblidar tampoc que no viu ni té els contactes del cap i Casal. El catalanisme sempre ha estat un moviment massa ciutadà. Sort en tenim dels seus contactes amb l’’escola. Un d’’ells, decisiu i principalíssim, les biblioteques. Beneïda sort, la seva amistat amb Aurora Díaz-Plaja. De fet, les editorials demanen llibres seus a través de la comunitat escolar. Quan l’’editen per al gran públic, els editors no vénen de la capital. Naturalment, tampoc rep premis de consagració. Que els mereix, ningú no ho qüestiona. La seva saviesa sempre ha estat un bàlsam al seu entorn. Vet aquí, alguns apunts sobre les reticències d’’un opus líric. Desclot suggereix lucideses i alhora subratlla miracles. Els mitjans amb què atalaia la presència del català, en la vida quotidiana no engresquen. Té clar el servei. Perquè així l’’han ensenyada. Tot l’’esperit crític que vulgueu, però, la llengua no prospera. Sempre bibliotecària, però sempre falten publicacions en la nostra llengua. Tornem a insistir-hi. El tercer ponent n’’apunta de noves. Naturalment, parlem de l’’escriptor i crític Josep Maria Eloi. La seva experiència pedagògica il·lustra resultats impecables. Estimem Joana Raspall perquè l’’entenem. Així de senzill i planer. Capgirem el pensament d’’aquest ponent. Quan la poetessa tasta l’’escalfor del seu públic infantil, les reticències es converteixen en una fúria creadora. Segons aquest estudiós, la poetessa en fa 632 poemes. Fer-los en menys d’’una dècada, sintetitza la vitalitat i l’’esplendor d’’aquesta creadora. Pel meu gust, encara fa coses més divertides. Per exemple, també s’’allibera dels seus mestres. Jo en sóc una víctima del seu zel. És a dir, mentre defensa la supremacia del decasíl·lab, el seu públic l’’obliga a bandejar-lo. En tots els debats que formula tradició per a fer versos, sempre hi ha col·legues que la qüestionen. Sense anar més lluny, un debat que vam haver a Can Ricart, escenari aleshores de la Casa de cultura de la ciutat. Fou un inoblidable recital de Joan Margarit i Maria Mercè Marçal, una promoció culturals a càrrec de la Diputació. Si no recordo malament, eren els feliços temps entorn de les Olimpíades de Barcelona. . Després, hi hagué un esplèndid debat entorn de cap a on va la poesia. Naturalment, la batalla de les formes hi va surar. Margarit i Raspall no van amagar discrepàncies. La intransigència formal de la poetessa contra la flexibilitat del poeta. En canvi, Marçal, va mantenir una discreció amatent. Jo, davant d’’una paia que feia sextines, sense haver complert 30 anys, com a mínim, escolta i calla. Oi més quan les formes deien molt, expliquen el món que fem. A hores d’’ara, sé que l’’experiència indica que no vaig espavilar-me gaire. En unes altres paraules, la modernitat exigeix públics que s’’incorporin a la tradició. Joana Raspall admira aquests col·legues. No en tingueu cap dubte, en sóc testimoni. Però, sap que no és el seu camí. Ella insisteix en la marca Verdaguer, fins i tot la d’’en Guimerà. En canvi, Carner i Riba són un mestratge, no pas un públic. Cal no oblidar actituds de servei. La bibliotecària que predomina en el seu ofici. Vet aquí, les reticències. La modèstia, sinó té eficàcia, engreixa petulàncies. Prou que els estudiosos de la poetessa ho constaten. Joana Raspall té clar que la poesia és imprescindible en la vida de les persones. Les emocions podem detenir-les fins i tot en fotos. En canvi, els poemes universalitzen aquestes mirades en signes eterns. La seva escaleta no és una altra cosa que un plantejament didàctic, un mirall on créixer. Un lloc on la soledat humana s’aprimi amb versos. No dramatitzem, tampoc no frivolitzem. Tots els debats en què l’’he seguida, sempre tracta de cercar un camí. Un camí que no vol que sigui fora del món en què viu. Per això, és tan gran la seva feina. Posar tot el pes de la seva tradició cultural a l’’abast de generacions que ja viuen saturades de productes tecnològics, no és una aspiració, pel cap baix, planera. És una gosadia immensa, a l’’abast només de poetes amb un seny meravellosament alambinat. Cerqueu-la, doncs, en les seves noves publicacions. Per exemple, Batecs de paraules, recull tota la seva obra no infantil. De fet, és el reclam d’’aquest vespre perquè anem a l’’Institut d’’Estudis Catalans. Encara més, és una de les fites d’’aquest proteic centenari. La novetat és que incorpora els poemes descartats de cadascú d’’aquests volums publicats. En ells podem veure el criteri crític de la poetessa. Sobretot el seu gran nivell d’’exigència a l’’hora de validar-los. Un apunt d’’última hora d’’en Villatoro. Ell com jo, creiem que la frontera entre poesia infantil i poesia per a adults de l’’autora d’’Arpegis, gairebé no té duanes. També es presenta un llibret de nadales, a càrrec de l’’autora, una monada. Les dates nadalenques tenen molt poca imaginació quan es tracta de presents d’’aquest estil. Senzillament, és una bona suggerència quan es tracta de tendreses familiars. Ah, per cert, quan pleguem de l’’IEC, hi ha molta gana per sopar. Sort que la Institució no té pitjors defectes. No obstant això, no hi tornaré fins el bicentenari.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Raspall i pinta i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.