Petits poemes per a nois i noies

(Raspall i pinta/40)
Escoltant el pròleg d’’aquesta obra, revénen memòries. Oi més quan el fa Aurora Díaz-Plaja. Joan Suñé, el meu lector, conta que la publicació fou al 81. És a dir, ambdues tenen 68 anys quan insisteixen en les seves barraqueres infantils. Tot just comença la singladura oficial del català a les escoles. Llavors, immersió lingüística amb LOAPES. Ara, el mateix, amb la llei Wer, us sona? És molt avorrit i no deixa dubtes d’’allò que hem de fer. Aquest llibre va obtenir premis importants. Tot i així, el llibre fou un fracàs. La poetessa no va trigar gaire en comprar tota l’’edició. Ho recordo molt bé. En unes altres paraules, me’n va regalar una mitja dotzena ben llarga. Per això, en l’’actualitat són tan buscats entre mestres i entesos. Truqueu si sou interessat a la biblioteca Roig. En aquella època, només iaies sonades hi creien en aquestes coses. En sóc un testimoni passavolant. No era fàcil fer poemes en català entre vailets castellanoparlants de l’’àrea metropolitana. Quantes vegades no vaig rondinar amb d’’aquelles dificultats! En canvi, ella persistia en fer-hi forat. La llengua és una oportunitat, mai una imposició, insistia la poetessa una i altra vegada. Davant les queixes, busca solucions. Després de la singladura d’’Ales i camins, el seu primer llibre de poesia per a públic adult, la poetessa reprèn exploracions en l’’àmbit dels infants. L’’ajut dels mestres i el contacte amb escoles fou determinant. Els contes i els dibuixos de la canalla, una mina en la seva feina. Cal tenir present l’’èxit de la immersió lingüística. Sobretot entre alumnes de primària. Vet aquí la presència del català entre la gent gran emigrada. Un fet insòlit entre nosaltres. Tot això ha estat gràcies a la immersió lingüística i TV3. L’’entusiasme d’’Aurora Díaz-Plaja en el pròleg d’’aquest llibre és ben il·lustratiu. Considera que els poemes no són gens petits. Entén que són una meravella i un estímul per a treballar la llengua. És molt conscient que aquesta arada penetra en un nou àmbit. Saben, BIBLIOTECÀRIA I POETESSA,  que les criatures també participen del nostre món. Però, la poetessa SAP ÍNTIMAMENT que les cançons populars, les faules i els contes són un espai on cristal·litzen emocions. En aquest primer llibre, també s’’adona que la tecnologia captiva una cosa de no dir. Veieu la deliciosa mirada que fa sobre el semàfor. Quan un vailet entén un poema, la imaginació es dispara. Vet aquí, el filtre, com diria un malhumorat Baudelaire. Tot això, la poetessa ho ha teoritzat en els seus postulats sobre l’’escaleta. En una societat tan mecanitzada, tan globalitzada i amb tanta dependència de la tecnologia, els poemes de Joana Raspall són un miracle entre la nostra mainada. Vet-ho aquí, tot va començar amb un sorollós fracàs. Però, ella, com si sentís ploure. Ja se sap, els poetes se la saben llarga quan es tracta de somnis. La feina de la poesia és apropar-nos a la nostra realitat. En canvi, la feina de la ciència és apropar-nos a l’’observació. Sens dubte, ambdues són coneixements prou diferents. Però, la poesia, fa de l’ús de les paraules, l’’eix de la nostra humanitat. Quan més urbanitzats som, menys paraules fem servir per a comunicar-nos. Per exemple, el món de les bèsties té una relevància inesperada, quan els infants llegeixen la poetessa. Perquè us en feu una idea de l’’assumpte, quan donava classes en aules de primària de la meva ciutat, habitualment més de la meitat de cada aula, no havia vist en la seva vida una gallina. Parlo dels anys de plenitud de la segona restauració. Si fa no fa, dècades del vuitanta i nouranta. Les xarxes, amb el seu suport visual, ens conviden a viure més des de les sensacions, que no pas una altra cosa. És a dir, les imatges empobreixen el matís de les paraules. L’’allunyament del medi rural, fa que les criatures hagin perdut el carrer. Qui diu carrer, diu llibertat personal o col·lectiva en la descoberta de la realitat. Per sort, Joana Raspall s’’hi adapta, s’’hi fixa i recupera geografies perdudes. Ara en cantem afanys, sovint oblidem entrebancs. Al capdavall, una cultura es construeix perpètuament en ziga-zagues. Rai, si no fóra així.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Raspall i pinta i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.