El pintor de les Aixetes

Si passo una tarda amb Manel Plana, m’allunyo de farmàcies i avorriments. Aquesta tarda anem al Reial Cercle Artístic per comentar una pintura seva. Quan baixem del tren, arrepleguem María José Ania. Sembla ser que Poble Sec, una aquarel·la del pintor, d’un metre per setenta, encara és al seu lloc després de trenta anys. Prou que el pintor del Carrer de les Aixetes, m’ha explicat les teranyines de la seva memòria entorn d’aquesta obra. Vull que María José Ania ens acompanyi, perquè faci més accessibles dubtes i entrebancs.

Carcereny i Tristany

El quadro viu penjat a la paret de les escales que volten l’ascensor de la cèlebre institució. Aquestes pugen humilment de la segona planta a la següent, en un lloc absolutament discret. En pujar-hi, el bidell insisteix que no podem entrar en els estudis dels artistes a causa de la presència de models. De seguida, en un to exigent, però seriós, li demano que no m’ofengui. Escolti, facis càrrec que sóc un artista com un altre qualsevol i, per tant, no s’amoïni que no penso pas aprofitar-me’n d’acoblaments massa sòrdids. A sobre de sordcec, em prohibeixen la imaginativa contemplació de senyoretes nues en posicions inversemblants.

Per sort, àdhuc el conserge, ens posem a riure sense gaires estridències. Tot i així, Poble Sec va rebre el primer premi d’aquarel·la del concurs Barcelona vista pels seus artistes, en l’edició de l’any 1981. En recordar-lo, Manel Plana, se’n felicita de la trajectòria de la tela. El seu argument és contundent, típic entre artistes que procuren pel gremi. Sap que el primer premi d’oli, d’aquell any, encara penja del Museu d’Art Modern de la ciutat. Quan us pengen en un museu, son de la llarga, no us mira ningú, insisteix apassionat. En canvi, en aquest racó, no para de passar-hi gent que pinta, tant se val que siguin models o ensumatrementines. Quan comença a explicar l’aventura d’aquest cuadro, flipeu pepinos.

El cuadro és una panoràmica urbana. En primer lloc, a mà esquerra, a baix, es veu un terrat solitari, amb tonalitats més aviat groguenques. A l’altra banda, el paisatge és més indefinit, vull dir un solar ple de ruïnes i vellúries, amb tonalitats més aviat carbasses. Enmig hi ha ombres que fan la silueta del carrer Nou de la Rambla que es perd en la llunyania. Quan s’acaba el terral, a l’altra banda del carrer, comença un casalot que es menja el quadro. L’edifici sobresurt amb un balcó i baranes amb tonalitats ocres, esquitxades d’un marró més viu . Per descomptat, aquesta construcció és més amunt del solar bo i perfilant Nou de la Rambla. Més enllà, és a dir, quadre amunt, les perspectives són més grisosses, les quals es confonen en un horitzó on poden distinguir-se icones ciutadanes de Barna. Vull dir el campanar de Santa Maria del Pi, les torres de la Catedral, etc. El cuadro és gairebé monocromàtic, bascula entre grocs de terrissa i carbasses fatigats. Les ombres basculen entre colors terrosos i grisos, segons perpectives, que la frondositat de llum fa més opaques.

El pintor decideix aquesta panoràmica des d’un indret estratègic, prou elevat.  En unes altres paraules, des del funicular de Montjuïc. Segur que era un lloc molt rústic, tocat de les  mirades furtives del Paral·lel. L’artista, amb una sensualitat sàvia, encara recorda empanades i vi turbio, d’un convit gallec. Tinc la impressió que Manel Plana, quan s’acosta a la seva obra feta, la seva memòria, hi guanya. Vull dir que la història d’aquesta feina, estimula la seva portentosa crítica. Aquesta crítica s’enriqueix quan pot transformar-la en records, anècdotes, diàlegs compartits, comentaris sobre altres obres, etc.  Així, a poc a poc, n’estic convençut, escombra un racó del seu Cervell per al seu pròxim estudi. Artesà impenitent de la seva feina, no es descuida mai de res. És a dir, qualsevol cosa il·lumina el seu ofici. El pintor recorda històries divertides de propietaris dels seus quadros venuts. O sap on troba marcs adequats amb què configura carbons que vol vendre o regalar. Meravella saber com la seva feina, mai no acaba quan deixa el pinzell i la paleta. Frueix com pocs, retornant a veure’ls, en sóc testimoni. La seva memòria és prodigiosa, gràcies al seu ofici.

L’any 81, tot just el proclamen guanyador del primer Premi d’aquarel·la, Narcís Serra li lliura el guardó. Imagino que en aquella època, l’artista era més tímid. Tot i així, va adonar-se que alguna cosa no rutiaba en aquell fastuós escenari del Cercle. El silenci mofeta de moltes autoritat, des d’un bon començament va intrigar-lo. En aquell moment, allà, hi havia la flor i la nata dels fenicis locals, Generalitat i Diputació, incloses. De seguida, va copsar  falta d’espontaneïtat i naturalitat envers la seva persona. Per descomptat, la intriga va desfer-se, quan el bidell va informar-lo d’aquell clima enrarit. En Juanito, un llegendari conserge del Cercle Artístic, avesat a extravagàncies de tota MENA, va aclarir-li  boires. Manel, tot el que pintes és una meravella, només cal veure la cara d’enveja del teu gremi. Però, aquest cop, t’has passat de rosca amb aquest sensacional Poble Sec. Abans que li pugés al pintor la mosca al nas, el bidell va somriure divertit. El que has fet, no és pas un crim. Vull dir que la casa que presideix el teu quadro, és el picadero particular de Joan Antoni Samaranch. En veure la cara d’estupefacció que va fer l’artista, imagino que el bidell va calmar-lo misericordiós amb una rialla estil Moluno. No et preocupis Manel, els feixistes no compren mai cuadros, si de cas, barcos i no tots.  Ja saps, la cultura no és el fort d’aquesta gent. En veure que el pintor seguia mut i esparverat, el conserge va tornar a somriure amb cordialitat. María José m’explica el quadre tot refent-lo en la meva mà dreta, per tal de reconstruir-lo dins la meva cassola. Poc després, quan és l’hora d’anar-nos-en, Manel Plana recorda Francesc Serra, (1912-1976) i les coses que en va aprendre. El dibuix d’aquest pintor encara el trastorna. En passar pels corredors del Cercle Artístic, ens explica un Puig Perucho, /1884-1977) i un parell de Santa Susagna, (1900-1964). Pintors que troba interessantíssims, daria qualsevol cosa per veure’l. Tot ell és pura vibració quan espigola detalls dels altres artistes. Al capdavall, és un fervorós partidari de la riquíssima escola paisatgística del país. En Puig i Perucho n’és un exponent de primera categoria, molt desconegut entre nosaltres. Sobre Santa Susagna sempre explica la bestiesa del cavall dins el seu estudi.

Vull dir que l’artista va entestar-se en pujar per la seva escala de cargol un cavall fins les golfes on treballava. Imagina’t quina MENA de pájaro havia de ser aquest trompa impenitent, mentre repassa la seva feina, avui  tan oblidada. Durant més d’un parell d’hores, s’ha esplaiat a gust sobre pintura. Em sento un privilegiat en escoltar-lo en aquesta tarda d’hivern tan desabrigada. María José Ania no para de crivellar-lo amb preguntes intel·ligents, sobre l’esmunyedissa técnica de l’aquarel·la. Els resultats són la incontinència verbal del pintor sobre astúcies d’artistes. El seu filaberquí és esmolat i implacable. Però, alhora, humaníssim i planer per a esperits bocabadats com nosaltres. Moltes coses que desgrana, il·luminen sobre la seva immensa capacitat artística. Per exemple, les seves analogies verbals sobre el tractament de l’aquarel·la, el retraten meravellosament. Segons ell, aquesta tècnica és d’una subtilesa a l’abast de poquíssima gent. Ho explica gràficament amb les conseqüències de l’impacte de la carícia. La primera és la que trasbalsa en l’esperit del qui la rep. Vull dir que és la que enamora. La segona, encara fa gràcia, perquè suscita somriures i escalfors. Ara bé, la tercera inesperadament frega la nosa i congria enutjos. Finalment, la quarta carícia ja entra dins el domini del fàstic. És a dir, el traç del pinzell, mai no pot equivocar-se damunt del paper. En unes altres paraules,  l’estudi cal fer-lo dins la capissola. Així funciona l’eficàcia de l’aquarel·la davant dels seus devots, recapitula el pintor.

En arribar al poble, tot just baixem del tren, contempla amb renovada fascinació la Torre del Roser. De sobte, explica les innombrables argúcies per tal de copsar panoràmiques en l’esbós dels seus estudis. Decideixo acompanyar-lo fins on ha aparcat el carro. Així camino, el cor ho agraeix, després, em deixes amb el cotxe a casa, li prego amable. Quan baixem pel Passeig Nadal, explica com són algunes cases restaurades. Per molt que rondini, el seu pap no para de buscar indrets inesperats per als seus estímuls pictòrics. En arribar al Palau Falguera, aprofita per canviar l’aigua de les olives. Certament, no sabia que el parc tingués pixadors públics en hores tan intempestives. Sospito que els nostres aristòcrates, només faltaria, aquesta no ens la perdonen. El cotxe de Manel Plana no és gaire lluny de la piscina de l’Escorxador. Mentre hi caminem, explica la trempera particular del nostre inefable i meravellós doctor García.  Antany, el facultatiu, ja desaparegut, fou molt popular entre la Nostra gent. Fou un metge discret, lacònic i eficacíssim. Trempava molt amb la pintura de l’aquarel·lista del carrer de les Aixetes. Tenia el costum de passar-hi i quedar-se assegut bo i contemplant la seva infatigable feina. Fins que un dia, bo i levitant, va fer un comentari sensacional. Manel, ja tens tot això assegurat? Un cop més, sospito que, a Can Plana, l’assumpte no va sonar com un acudit. Però, l’anècdota expressa com són de llòbrecs, la gent del rodal. Prou se’n penediran les seves autoritats si no li compren el gruix de la seva feina local. D’aquí un parell de dècades, un museu de pintura seva al poble, seria un bon reclam per a guiris tastaolletes i bufanúvols.  A més a més, la identitat d’un rodal, prou que l’omplen de sentimentalitat, feines d’aquesta envergadura. La història són documents i fotos. Ara bé, quan hi ha una obra d’art, vol dir que una societat atresora i venera alguna elevació.

Quantes coses del passat del meu rodal, ha sabut copsar la paleta d’aquest  artista! Però, el poble s’hi rebolca en la seva decadència de suburbi rondinaire i atrotinat. Amb tot la pintura de l’artista agrada molt, sovint té pretendents la mar d’entussiastes. Tot i així, els seus cuadros, rares vegades van de bodes. Sovint l’amic es desespera perquè la venda és massa esporàdica. En canvi, crec sincerament que la crisi és perpètua quan es tracta d’una bona proposta artística. Manel Plana té pinzell i té passió, una dualitat perfecta. Tot i així, crec que la zarza, a poc a poc li fornirà més coneixences i clients. Poc després, em deixa a casa amb notable recança.

Carcereny i Tristany

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.