Veus d’herbes

La mobilitat es torna essencial per als disques.  L’autoestima personal, no neix de la seguretat. Al contrari, crec que ve del moviment. Alerta, El cos no és un apèndix de les nostres aspiracions. Per això, les excursions són el contrapunt del turisme. En unes altres paraules, sóc un entusiasta de la gresca campestre. Encara que no us ho creieu, la natura, reorganitza la tensió urbana. Com a sordcec aquesta és la meva experiència. En aquest sentit, les cròniques són una condensació d’aquests itineraris. Tinc un recull anomenat Bufanúvols, on aplego dotzenes d’excursions. Fins que un dia vaig deixar de fer-les a la recerca d’altres inquietuds literàries. Però, un fet luctuós m’ha fet reprendre-les. Disca o no, la vida és un regal. Com a poeta, això encara ho tinc més clar. El títol apel·la a la immediatesa amb què els cecs  ens relacionem amb la natura. La veu, les veus, són sempre una aproximació a la realitat. Donen més pistes del que la gent es pensa. No és un tema de superdotats, és més senzill. El cos i les cogitacions entrenen. Sobretot quan hi vaig amb grup. Quan ho faig amb companys en grups més reduïts, l’assumpte encara s’alambina més. És important constatar-ho. Sóc una persona que vaig sentir per primera vegada el cant d’un rossinyol, quan tenia 51 anys. L’assumpte us pot semblar molt trivial. Però, és clar, havent llegit les meravelles sobre els ocells de Josep Maria de Segarra, el tema pren una altra dimensió. Els periquitos i els canaris fan gràcia, però, una sobtada refiladissa, gairebé ningú es creu el bon rotllo que donen. Un canari fa companyia al balcó. Un rossinyol, a l’estació de Sant Joan Despí, és una penjada.  Com veieu, hi ha diferències,però copsar-ho és un assumpte intransferible. En efecte, viure aquestes coses, requereix un entrenament. No obstant això, som gent avesada a la benzina, què hi farem. Quan surto en petit format, d’improvís, els moixons fins i tot perden la vergonya. Amb en Llorenç Saladrigas, bo i esmorzant plegats vora una ermita, un parell de pit-roigs van compartir el nostre refrigeri matinal. L’assumpte us pot semblar inaudit. Entra dins l’esfera dels miracles. Naturalment, les bèsties van atracar-se. En canvi, el meu company radiava l’àpat dels ocellets. La tranquil·litat del meu amic era la clau d’aquella audiència. Per als qui no ho saben, la calma també s’entrena. Aquells golafres desagraïts ho sabien molt millor que jo. Tot i així, l’inaudit persistia. En canvi, els miracles ja no ho eren tant davant la gana dels gafarrons. Les bèsties, quan conviuen prou amb nosaltres, els horrors es miren d’una altra manera. Les herbes, les pedres i els núvols són les pomades del nostre cos. En conseqüència, qui no fa excursions, la recerca dels equilibris és més costeruda. La vida psicològica d’una persona necessita d’aquests contactes. Si sou disca, el tema és veu amb una lluminositat que engresca.

Vet aquí, les meves veus d’herbes.