Cargols fent bava en trens elèctrics

L'hort d'en Queni - Agustí Vilar

Em plau sentir com els nostres cargols
pengen la closca quan pugen la taula
de l’hort on creix perfumada la menta.
De sobte, sento un crit des d’un balcó,
algú xiscla content com les maduixes
les rega un sord cec amb la seva mànega.

Continua llegint

Publicat dins de NOVA SECCIÓ! El fascinant món de la sord ceguesa | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Cargols fent bava en trens elèctrics

L’hort d’en Queni

L'hort d'en Queni - Agustí Vilar

Tot just la furgoneta ronca pel carrer, un sord cec posa la mà damunt de la del conductor. Naturalment, el conductor guia el volant amb aquesta inesperada companyia. Hammed és un sord cec curiós i inquiet. Acostuma a seure al costat del conductor. A l’altra banda, hi ha en Javi, el seu mediador, no li treu l’ull del damunt. De fet, és el primer viatge cap a l’associació des de l’hort després de tot el bullici d’aquest matí. Continua llegint

Publicat dins de NOVA SECCIÓ! El fascinant món de la sord ceguesa | Etiquetat com a | Comentaris tancats a L’hort d’en Queni

Brams d’un mestre de cerimònies en una vinya de muntanya

vinya muntanya - Agustí Vilar

Gairebé 12 Qms des d’Olesa fins la Vinya, sempre a la vora del Puigventós. Quan Àngel Mas m’ho proposa, arrufo el nas. És clar, la seva literatura és més a la vora de la manduca que no pas del paisatge, mira que arriba a ser rar. En canvi, Francesc Vila i jo, ens va la marxa fent vistes montserratines. Aquesta excursió posa en relleu diverses coses. La primera, que els ritmes són tots suportables si es fan a l’abast dels recursos de la gent. La segona, la gent gran cega no tenim sempre oportunitat de caminar al nostre antull. Continua llegint

Publicat dins de Veus d'herbes | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Brams d’un mestre de cerimònies en una vinya de muntanya

Passeig dels Plàtans de Sant Andreu de la Barca

Passeig dels plàtans Sant Andreu de la Barca

Tornem als orígens. Tardor de l’any 2. En Llorenç se’n recorda per l’òbit del pare. També vam ser nosaltres tres, un jardiner, un pintor i un poeta. És a dir, la pitjor combinació excursionista. O sigui que ja fa més de quinze anys que van començar el nostre periple. M’esborrona com passa el temps, ni tan sols s’hi acosta el llamp en rapidesa. Aquest cop pugem al cementiri de Corbera. Volem fer el pas de la barca. És a dir, baixem per la riera de Corbera fins el riu. Tot just on es toca amb Sant Andreu de la Barca. La idea és passejar-nos pels gorgs dels riu fins el pou glaçat. Finalment, fer un mos per la vila. El retorn fins el cementiri fer-lo en autobús o taxi. Naturalment, l’itinerari és idea del jardiner. El pintor demana cirerers pel camí. No concep la primavera sense penjar-se d’un arbre. Vull dir que necessita pispar una peça de fruita com una criatura que acaba de fer la primera comunió. La primavera té això: criatures que hi reprenen. Continua llegint

Publicat dins de Veus d'herbes | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Passeig dels Plàtans de Sant Andreu de la Barca