Grans abans d’hora

Finalment, tinc el meu primer text narratiu. Per sort, no és la primera prosa que atresoro. D’acord, podem considerar-lo com una novel·leta. Naturalment, és una novel·la perquè té un protagonista enmig d’un paisatge perdut. Llufes PicaFlor desenvolupa totes les seves historietes entorn la família, els companys i la discapacitat. El temps s’escola giravoltant  entorn d’un poble qualsevol. Fins que aquesta població obté carnet de vila metropolitana. Seguim, Llufes PicaFlor conserva secrets que l’esculpeixen. En unes altres paraules, la pèrdua progressiva de la vista i la relació amb persones diferents. La primera és una soledat malsana, la segona, una relació invisible. Per descomptat, parlo de realitats que van ser així. Literàriament, dins la ficció esclata l’humor. Quan aquest ja no és suficient, sorgeix la poesia.  En unes altres paraules, el protagonista apel·la a l’escalfor per a sobreviure. Així, doncs, des de l’adolescència, mira com perd innocències. Com des de la infantesa, juga a ser raonable. Sovint ensuma que la raó dels grans és irrisòria, per naturalesa, gens poètica. Altres cops, des de la primera volada ja no pesca l’amistat com abans. En la realitat, la decepció s’imposa. Ara bé, la vida és una experiència única. Vora Plató, descobreix que bellesa i bondat han d’anar plegades. Quan ho descobreix, Llufes Picaflor sap que és gran abans d’hora. Una novel·leta de fort contingut autobiogràfic? És indiscutible. Un text en prosa de volada juvenil? A primer cop d’ull, ho sembla. Ara bé, des d’un lector qualsevol,  ja no estaria tan segur. Per acabar, vull recordar uns mots de Josep Piera, tot un mestre de l’escriptura. Diu que escriure és viure el desig, en el meu cas, justa la fusta.

Entreu-hi!