Galetes impreses

Imagineu-vos un orfe que parla amb la seva mare. El xicot explica tots els seus neguits sobre la iaia. Per sort, la iaia no és un personatge exclusivament convencional. El xicot ja és gran, recorda totes les edats. Més que el sentiment de pèrdua, és l’autenticitat dels conflictes allò que nodreix la memòria. Viure amb una certa distància, sobretot les tristeses mal apaivagades, permet altres mirades. Naturalment, la memòria pot enganyar-nos, però genera debat. Indiscutiblement, l’enyor i l’escenari són la benzina d’aquest recull de poemes. Vet aquí els resultats d’aquesta inquietud. Paral·lelament, la participació més erràtica que no pas activa, en el centenari de Joana Raspall, m’ha engrescat de nou.  Tot sorgeix d’una enveja sana. La multitudinària admiració dels vailets per la poetessa Joana Raspall m’omple d’una alegria sense límits.  Déu sap la importància de la poesia en la nostra llengua entre la canalla. La universalitat d’una llengua és poder gaudir-la en totes les seves facetes. Senzillament, emociona com pengen els vailets quan reciten. De fet, aquest és el gran triomf de la poetessa. En tot l’any no els ha deixat de banda en cap moment. Procurem, però, no desviar-nos de la capsa de galetes. Naturalment, la meva terapeuta insisteix que escrigui sobre un comiat que mai no és definitiu. Pel que sembla, el centenari Raspall, ho ha estimulat.  Per descomptat, ho volia fer, però, en poesia. Els novel·listes diuen que els poetes sempre escriuen amb la pell. L’epistolari entre Porcel i Vilallonga sembla que així ho testimonia.  Al meu parer, crec que és una veritat a mitges. Més encara, tant se val si ho és o no. No cal dir veritats, només omplir-se de raons per a fer-ho. Al capdavall, la feina de la literatura és aproximar-nos  a la nostra condició humana. En canvi, jo tinc la certesa que els narradors són uns tramposos impenitents. Les cartes dels grans mallorquins de la narrativa del nou-cents no enganyen. Tant l’un com l’altre necessiten de la poesia perquè les seves narracions s’aguantin. Amb tot tant se val, la literatura és un camí on emmirallar-nos. Si només hi pessiguem una mica de coneixement, ja n’hi ha prou. Aquest poemari és una exploració íntima d’un paisatge. En unes altres paraules, família, carrer, poble, tot s’hi entrecreua. Durant tot l’any, cada mes hi haurà un pessic de poemes d’aquesta Capsa de galetes. L’important és tornar-hi, només així les mirades pesquen. Sempre empaito el passat per explicar-me un ara. Sense aquestes premisses, ningú no engreixa mirades de bon rotllo. Particularment, la poesia, a mi, sempre m’hi posa. En definitiva, no busco l’orfe, sinó més aviat perfilo un mapa familiar. Com a geògraf o naturalista, tant se val, escuro límits per a créixer com a persona.

Vet aquí el que pretén aquesta Capsa de galetes.