Xirinachs

Haig de fer alguna cosa amb la meva indigència. (Joan Vinyoli)

 

Quan vas venir al poble, érem quatre

bo i escoltant-te a la biblioteca.

la teva barba,  els teus ulls de profeta,

llavors, la teva veu creixia com un arbre.

Vas ensenyar-nos molt anacoreta

com les conviccions es fan de marbre,

tot just abandonem el món del sabre:

cal explorar lliures una altra veta.

 

En el desert, fa temps, ningú no va creure

en els mots d’un camí on creixen flor,

colgant tristeses, un got d’aigua on beure.

 

La independència no és tocar el dos,

més aviat, és trobar un lloc on seure

cadascú, sense escombres ni foscors.

Aquesta entrada ha esta publicada en Indepes sense pipa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.