Tossa d’Alp, final de temporada

Sextina dedicada a Vela i Iwan,

gossos pigall de Paqui Sánchez i Joan Carles Costa

 

Sentors menudes de flors, una colla

de violes i prímules en delta,

pentinant prades i nius d’orenetes

guaitant com juguen infants i pigalls.

Mentrestant, les formigues van volant

al tuc de l’àguila, molt lentament.

 

Com un blanc núvol, pugem lentament,

fem niu i bec,plegats som una colla

de guies, lloscos i disques volant

cap al refugi, desplegats en delta.

De sobte, fem pedraforques pigalls,

telecadires al cor d’orenetes.

 

Vull petons, fregadissa d’orenetes,

pessigolles que van fent lentament

carícies i arraps de vells pigalls,

així fa safareig la nostra colla.

Mare i nadó també pugen en delta,

De cop, les bicis saluden volant.

 

Cecs i sordcecs en somnis al volant

enllustren cues i ales d’orenetes,

així fem flors de Sant Joan en delta:

un repte ens edifica lentament.

Per això, faig pinya amb aquesta colla,

creixo aixopluc i moc sarments pigalls.

 

Quan hi som, cultivem fotos pigalls,

després, busquem el refugi volant!

Tous i barruts fem xerinola en colla,

ens atipem amb vicis d’orenetes,

buidem lesbótes de vi lentament

i  la sonsònia ens atrapa en delta.

 

Quin desastre, ningú no em baixa en delta,

no les tinc totes sense amors pigalls,

qui camina, té seny.  Molt lentament

creixen clarors, plomes d’albes volant.

Al capdavall,faig versos d’orenetes,

Roselles d’un desig quan tresca colla.

 

Per sort, sóc vano volant orenetes,

Faig lentament pastissets d’una colla

De muntanyes, prou delta, prou pigalls.

 

Tossa d’Alp, 2540 metres. Males notícies quan comença l’excursió. En efecte, no vénen ni el cronista ni la ràdio. Sense Francesc Vila ni Rosa Plana, el múnero no és complet. Falten companys i companyes que trobo imprescindibles. Tot i així, Déunhido la gent que s’hi apunta. A més a més, hi ha un parell de pigalls que són la felicitat a tot drap. Particularment, són bona benzina quan comencem a bufar. Amb tot Edu Flores i Salvador Bardagí, aquesta pujada la tenen molt apamada. La meitat del trajecte és un pendent prou costerut. Teresa és la meva referent. Ella també bleixa com una locomotora. Naturalment, jo vaig igual. De seguida, callem com les orenetes. Imagino que els ocells quan veuen canalla i gossos s’amaguen. En canvi, el Pirineu és un tapís de floretes verdaguerianes. Per sort, sóc pastura del seu perfum. Violes, clavellines, margaridoies, violetes, roselles, flors de Sant Joan, etc. També hi ha canalla i nadons motxilla. Famílies que pugen amb un vigor que meravella. Els menuts ho fan amb l’accent típic de la gent de Berga. Vull dir vocals obertes i la desaparició de vocals neutres davant consonants labials. Coses de professor de català quan exercia. Ja se sap, deformació de l’ofici. Els escolto amb atenció per tal que no se m’escapi cap engruna d’energia. Per descomptat, bevem glopets d’aigua. La deshidratació és intensa. Cal ser previnguts, el Pirineu no acostuma a avisar dues vegades. Els caps de cordada imprimeixen una ascensió constant, sàviament tortuga. Les parades sovintegen però no són gens ni mica llargues.  Tot just superem la meitat del trajecte, el camí en fila índia és bastant més tolerable. Ara les roques i les pedres trencades són una altra cosa. Vull dir que si poseu atenció on cal posar els peus, la pujada és eficaç. Ben aviat, la gent ja veu el refugi. De tant en tant, algú comenta que les plaques de gel encara són fermes. Tot i així, el temps és esplèndid. Vull dir que el cel no té gaires núvols. En efecte, el vent fa magarrufes fins que la collada desabriga. Curiosament, hi ha guies que expliquen el paisatge minuciosament. Naturalment, em refereixo a companys que descriuen pedraforques de torn. Jo els envejo, però, sense maquetes, tot m’ho pinto a l’oli. Si fa no fa com aquell qui va a Casa Batlló. La maqueta és preciosa, dóna una idea exacta de la façana, poca cosa més. Ara bé, si no hi passegeu i us ho expliquen, cambra per cambra, aneu com un peix a l’engròs. Vull dir que els qui no és cansen gaire, pesquen bastant més que els altres. Resumint-ho. Quan vaig pujar el Matagalls amb en Robert Vallribera de guia, va gosar dir-me irònicament que veia al lluny Mallorca. Naturalment, jo li vaig contestar que també veia Menorca. En qüestions de vistes, la nostra fatxenderia és inenarrable. en canvi, les àguiles són mudes. Vindria bé com s’ho munten a l’hora de pescar un gripau de rierol des de 200 metres de llunyania, quines privilegiades! Al refugi, vaig cremar-me els braços. Vaig intentar evitar llaminadures. Un cop més, el fracàs va ser memorable. Tot d’una, el dimoni d’en Lambert, sempre escampa que el purgatori és més divertit. Porta unes galetes de xocolata absolutament insofribles. Carme Martínez deu ser cosina de Lucrècia Borja. Naturalment, la seva xocolata la resisteixo pitjor que la seva cosina. Entre altres coses, perquè és refotudament boníssima. No sé pas qui, em passa una galeta príncipe. Da’cord, ja són massa antigues. Però, si en reparteixen, caib de quatre potes. En canvi, en Daniel es revela com un home de propostes raonades. La seva coca de vidre és una altra descoberta. Per sort, callo culpable davant tantes excelses marranades. Finalment, hi ha cafetó. Paco i Dani  fan un parell de cigalons. Ambdós cultiven el rom del país amb una devoció bastant sospitosa. Tant se val que fem 2540 metres, la qüestió és rabejar-s’hi. Déu n’hi do com s’espavilen les formiguetes d’Aleix de Ferrater muntanya amunt. En efecte, guies, lloscos i disques amb mostassa de poetes, són inaguantables.  Fins que Teresa ens salva amb els seus cinc minuts  i prou.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Excursions i versos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.