Burrets i burretes catalanes

Sóc enmig d’un concert de brams. No és exactament el Liceu barceloní. Vora Berga, una granja equina d’ases del país. Exactament, som a Olvan en un lloc súper agro. De cop i volta, sé com es fan els muls de l’exèrcit español. Una caserna militar de muntanya feia el transport amb Aquestes bèsties. Llavors, el tema anava a càrrec de muls i mules. En efecte, militars i autoritats aprecien creuaments d’eugues amb burrets catalans. Els muls fan una feina impagable. Forts, resistents, mansos i estèrils. Vet aquí, la llegenda del nostre ruc indígena. Fins que un boig prou savi i pencaire d’aquestes contrades hi va creure. Ara és un muntatge en què aquests negocis fan prestigis. Venim una vintena ben llarga des de Barna i Olesa. La jornada amenaça pluja i mal temps. No hi ha cap dubte, El fred és ben viu. Per sort, duc pantalons de muntanya d’hivern. Un mestre de cerimònies ens alliçona. Per sort, no s’adona que som més rucs del que cal. Sembla que és veterinari, no deixa de ser una feina fascinant. En el nostre món rural, menys de guardies civils,  fan de tot, és admirable. No passa de puntetes davant les preguntes incòmodes. Aquest bestiar té competències insospitades. Des de dur carretons de turisme fins a cremes hidratans, passant pel paper de dides inesperades en hospitals en fase d’alarmes o vigilancia de boscos ecològics, un hom al·lucina. De sobte, tenen passaport, microxips, fins i tot targetes sanitàries. Queda el consol que Europa vigila epidèmies. En efecte, reconforta saber que en qüestions d’equinoteràpies, els burrets  encara són més eficaços que els propis cavalls. Hom parla de preus i venda de bessons en un sol paquet quan cal. L’univers d’aquestes bèsties són d’una ingenuïtat que avergonyeixen els nostres somriures de suficiencia. La historieta d’una burreta fent un petó als morros d’un xicot que va entrar en un tancat amb el seu pare, il·lustra  com la raó mai no es carrega prou de raons. La peculiaritat del llenguatge gestual de les orelles d’aquestes bèsties omple d’admiració. De veritat, No és pas astorament. Ja conec centres d’ensinistrament de gossos pigall que ho fan sota directrius animalistes. Per descomptat, a Catalunya, això encara sona molt lluny. Si les bèsties serveixen per a treballar, el joc no és exactament un entreteniment. Vull dir que si les bèsties juguen amb nosaltres, també hi viuen. És a dir, elles també necessiten atencions i espais propis. Per això, els gossos amb esquellots com a guies per a persones cegues, ja no són una raresa. Us ben asseguro que l’ome no és gaire millor que el burret Català quan fa tractes amb sentiments. Després, pugem a miradors i santuaris. Quan hi som, ens acompaña la boira. Tasto una coca de vidre que m’enamora. Per descomptat, les millors es feien a Olesa. Naturalment, no tinc ganes d’engegar-los. Espero que els esparregarrencs no s’empipin. Al capdavall, quin drama si els Burrets del país, no giren les seves orelles cap a Montserrat. Pel meu gust, fan una luxúria més prosaica i profitosa. Deixem-ho córrer, fem un cafetó i sortim a passeig fins la cova. Naturalment, el mirador no és a l’abast dels referents. En canvi, els cegos no podem exterioritzarla nostra felicitat que causa la nostra vista tan incompetent. Per sort, Joan Casas es fa càrrec de la meva indigencia. El passeig s’esquitxa de floretes, herbotes i baranes xopes. Cal remarcar-ho, la pluja ens respecta. El camí, sense aturades, evita que el fred ens  atrapi. Tot i així, la jornada és benigna. Tot just som a Berga,entrem a Can Travé.

En efecte, Ens hi espera un dinar prou consistent.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Excursions i versos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.