Muntanyes regalades de Vilada

Sextina dedicada a la xiringalla, en particular, felicitats  a Ana Andreu i Manel Bueno

 

La set de les falgueres, les arrels

desig endins, com el cant del merlot,

enfila corriols,  timbes de roca.

Fem una primavera tota  lila,

en dreceres de tendres papallones,

de sobte, travessem clarors de cova.

 

 

Per sort, les encantades de la cova,

somriuen quan ens veuen sense arrels.

Sota els pins, sento com les papallones

ballen sardanes al niu d’un merlot:

de moment, tasto el somriure prou lila

d’un vell palau, dues parets de roca.

 

Mireu el Roc de Fullaracs, la roca

que tenim a l’esquerra de la cova.

En un meravellós cel d’ales lila,

sentim belleses sàvies d’arrels.

Així creix el somriure del merlot

quan l’enyor ens atrapa papallones.

 

Del Castanyós, baixen les papallones

buscant floretes de barranc i roca.

Ja no sentim la cançó del merlot

tot just somio rialles de cova.

La lluna fa esquellots saltant arrels

sentint delícies vora la lila.

 

Dalt del castell Roset, ruïna lila,

fem solituds com vols de papallones,

tot el camí són catifes d’arrels,

pedra trencada  i herbetes de roca.

Em plau que el cor visqui lluny de la cova,

caminant rera els núvols d’un merlot.

 

Canal de la gossera, obscur merlot

que vola timbes del camí tot lila,

d’improvís, puja el fum des de la cova.

Llavors, la userda esdevé papallones:

amunt i avall, els meus turmells de roca

granen més esperances fent arrels.

 

Bec al bar tot merlot de papallones,

Una clara d’arrels, un foc de cova,

Dins el meu pit creix una roca lila.

 

Excursió magnífica, estil rebentacames. Ara bé, deixa els turmells molsuts, vastos en arideses urbanes. D’ençà que Teresa Coll duu l’esplai, l’entreteniment és subtil. Quan dinem, el dimoni ens visita. De primer, la bota aspra i anarquista del meu adorable Paco Crespo. Després, la galeta tendríssima  de Rat Ferrer, el somriure de Jordi Tena. Finalment, tastant el pa de pessic d’Aurora, enyoro les continuades absències de Lambert. En efecte, la tarda ha estat costeruda. Sempre vorejant els límits. Quan prenc la clara, tot just el berenar ens convida, el cansament és una delícia. En Francesc Vila té raó en la seva crònica. A veure si som capaços de passar dels vint ces i cegues en els nostres periples mensuals. En unes altres paraules, si ho assolim, els grans hi perseverem. La primavera ve seca de flors. Per això, canto la lila. Falten pluges, totes les que van sobrar de l’any passat. Potser és l’únic que resta del clima de la mediterrània. En tot cas, hem fet una excursió típica de senderisme. En efecte, són les millors. Hi sobresurten la conversa i el repte. Tant de bo en proliferin.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar, Excursions i versos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.