Pancartes als nostres testos

Qui té coneixements, menysprea la saviesa de l’arrel. (Joan Brossa)

 

Tot plegat, groc o lila, pinto llaços

per tot arreu com ulls clars de peònia.

Així omplim places i veus de pancartes

pentinant-nos tothora amb estelades.

Per sort, cantem la mateixa cançó,

riolers, sempre som un sol afany.

 

En una mani, el mateix afany

construeix ballarugues de nous llaços.

De sobte, xiula una vella cançó,

gronxant  suaument una flor de peònia.

Ocells al vent enfilem estelades,

prou pacífics, ho ensenyen en pancartes.

 

No és possible un món sense pancartes,

perquè la vida sempre és afany.

Per això, onegen tantes estelades

i el groc demana ocells,  aplec  de llaços.

De nou, sense exiliats, creix la peònia

vora l’estaca, la nostra cançó.

 

Vora el foc, sempre i ha una cançó,

explorant  places plenes de pancartes.

D’improvís, el perfum d’una peònia

recorda com ha d’ésser el meu afany.

Per favor, no us equivoqueu, els llaços

no són ben bé les nostres estelades.

 

Al capdavall, totes les estelades

empaiten melodies, la cançó

d’un poble que no viu mai sense llaços.

Al vespre, aplego inaudites pancartes,

on sempre escric tothora el meu afany,

Llavi de violeta i de peònia.

 

En una mani, reclam de peònia,

Busco penyora en jardins d’estelades.

Guardo dins meu pessics d’un bell afany,

Inquietud d’amor feta cançó,

Murmuri o crit, sempre lliguem pancartes:

Mai no fan nosa ni oblit quan fem llaços.

 

Així creixen breus llaços de peònia

quan la cançó teixeix molsa d’afany,

rot de pancartes, sóc fil d’estelades

Aquesta entrada ha esta publicada en Indepes sense pipa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.