Montseny plovent

Tota la setmana donen la murga. Que si plou, que si neva, si hi vas és una bogeria. D‘ordinari, les previsions són gairebé precises. Oi més si en fas cas dels jeroglífics que apunten els telèfons intel·ligents. A partir de les deu del matí aiguats arreu a tot drap. Fins  i tot el meu gran se’n riu. A casa, es resignen amb la meva tossuderia. No entenen mai les il·lusions dels cargols quan plou. Amb tot sempre s’obliden que el compromís mai és un caprici. Per sort, l’associacioneta no és exactament una penya d’amics i coneguts. De tant en tant, una entitat filantròpica també té mals de ventre. Tant de bo sempre siguin d’aquesta naturalesa. Joan Casas, quan passegem sota la fageda de l’embassament de Santa Fe, recorda una companya seva que pesca una pneumònia en circumstàncies semblants. Ara bé, el seny no ens abandona. No pugem al Turó de l’Home. Però, el passeig pel bosc plovent és una delícia. Podríem dir que és de les poques vegades que visito el Montseny i no passejo pel Passeig de Gràcia. A més a més, l’olfacte malgrat humitats, poua olors dubtoses. Són les anomenades podridures que pugen tardor endins. Amb tot la Natura, quan es gaudeix, és exactament a l’endemà de l’excursió. Llavors, qui escolta el seu cos, pesca el vigor que la Natura ens lliura. Per això, el Montseny és el safareig de Barcelona. Aquesta muntanya, fins i tot plovent, sempre us acull com un pessebre. Maria Teresa Puigventós fent castanyes. Elisabet Ponts pescant ganyotes amb fotos furtives. Les noies més joves enriolant-se com Mary Poppins, és clar, sense el seu paraigües màgic. Els referents resant per tal de no creuar disques en corriols furiosos d’Aigua. De sobte, Joan Casas suggereix que toqui un faig centenari. M’acosta a una branca que tinc sobre el meu caparró. Un enorme forat de l’arbre, segurament un antic niu d’una au de presa, hi furgo amb una mà. M’hi envesco de teranyines i barranyiquers. Quan Ana Costa sap que les aranyes m’han fet carícies, s’esporugueix. Josep Temporal i Joan Miquel Roig xerren sobre literatura. A ciutat, anhelo  converses així. Sota un aiguat imponent no perden el temps. Ja ho deia Montserrat Roig, som massa avorrits a ciutat quan reivindiquem. A hores d’ara, sort que no hi és amb el pati tan esvalotat que tenim. Una trentena llarga d’amics d’Olesa i Barcelona fem versos Montseny amunt. Fins i tot Manel Plana fa notes des de l’ampit d’una finestra del restaurant. Volia pujar al Turó de l’home per a pescar ocres i vermellosos de la tardor. Fins i tot fa una aquarel·la de maduixes amb xocolata després de dinar. De tant en tant, el noi de cal Sissí no hi toca. Vet aquí, la seva gràcia. Fet i fet, els artistes mai parlen de la factura de la llum, quin descans. Montserrat Roig, aquí en diria que aquest xicot no és gaire assenyat. Com a mínim, a punta de flor, tenim un somriure. La vida moderna, és a dir, la uniformització de la ciutat per a tothom, és el que més odiava Prudenci Bertrana del tombant de segle. Vet aquí, la diferència essencial entre els nostres modernistes i noucentistes. Els ismes són un ambient, un aparador. En canvi, bons artistes no en surten com bolets. Al capdavall, Prudenci Bertrana era millor caçador que no pas escriptor. Només cal veure la quantitat de bèsties que surten als seus contes. En l’escriptura és més important un ofici que no pas un ambient. La trivialitat i la rutina de la vida quotidiana, el Montseny sempre l’esmicola. Curiosament, quan dino amb la colla dels entrepans, començo a preocupar-me’n. Vull dir que la humitat fa estralls. En unes altres paraules, el fred a pesar de la calefacció, s’imposa. Sobretaula amb Vicent Zalamero, Josep Temporal, els mallorquins i Àngel Mas. El temps passa volant. Finalment, anem al Centre info del Montseny. Un excel·lent vídeo entreté la penya. Per descomptat, els disques sensorials ens ho pintem a l’oli. Particularment, el fred em repassa com la mantega una torrada. Quan pesco l’autobús, de seguida sé com ha baixat el temps. Tot just baixem cap a Sant Celoni, Santa Fe ja s’acosta als cinc graus. En efecte, començo a tastar escalfors dins el vehicle. Enric Puigventós recita un poema de Maragall.  Pel meu gust, massa melodramàtic. Quan arribo a l’estació, tinc eixugada la roba, un miracle. Fins i tot el Montseny fa aquestes novetats.

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar, Excursions i versos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.