Viver del bruixot

Vet aquí un exemple ben clar de dignitat. Només creixen vora un ofici amb responsabilitat. No sé gran cosa d’aquest Josep Pàmies i el seu viver de plantes medicinals. Però, d’entrada, les seves conviccions són granítiques. Expliquen com s’ensorra un món. Però, després del neguit, hi ha llavor que nodreix. Tot just entrem dins el viver, algú té una indisposició. Ràpidament, l’home indica una possible ajuda. Sense ambages, li diu que prengui unes gotes d’oli de maria. No hi ha cap dubte en les seves paraules. Tot i el meu escepticisme, Frapa com desgrana arguments. D’ordinari, acostumo d’escoltar aquests personatges. Darrera hi ha feina, patiment, trajectòria. Tota una fenomenal cultura enciclopèdica. Ara bé, quan el tema és la salut, la reflexió atrapa tothom. A pesar de tot, el corrent és magnètic, fulgurant. Sens dubte, la higiene, la salut i el bon rotllo apleguen. Tot i així, venim d’un discurs, històries personals. De fet, venim a veure el metge que no tenim a la consulta. En efecte, analítiques, receptes i tractaments no ordenen prou. Hi ha sempre sensació que ens vénen gat per llebre. Com que la civilització parla de llibertat i ens acorrala furtant-nos-la, el bruixot ens lliura camins. Al capdavall, els metges són un cercle tancat, molt poderós. Entre col·legis mèdics i farmacèutiques, amb prou feines poden moure’s. No espereu d’ells, cap revolta en favor de l’ús terapèutic de la marihuana. El relat del bruixot sobre l’opi del cànem i de la maria, és tot un símptoma de com els canvis poden esdevenir sogues per a una societat que bull de ferides. Josep Pàmies m’agrada quan desgrana la intel·ligència natural del cos. De fet, la natura no ens diu mai si ordim salut. E canvi, la ciutat no apaivaga mai inquietuds. L’observació dels nostres dolors i dolences sempre és erràtica. Per descomptat, no toco els mals crònics. Al capdavall, les malalties persisteixen millor que la salut. Per això, la nostra vitalitat no ha d’allunyar-se mai de la lucidesa. Si és així, la nostra indulgència capta lliçons. Tenim el mal costum de no dedicar-nos a les coses que pertoquen al cos. Vull dir purgues, depuratius, dejunis, ritus que abandonem quan creiem que la salut fa bon vent. Mentre ho he fet, navegava millor. Sincerament, ens equivoquem. Naturalment, el cos minva, però, la salut creix si volem. EN tot moment, el viver ens ho escampa. Els habitants del viver ens ho ratifiquen tothora. La mare de la persona que ens guia, té 93 anys. Ara cull tomàquets per l’hort. Aquest vespre, si té dolor als genolls, es fa una frega d’oli de maria. D’això se’n diu la vetlla personal. En termes de ciutadania, hi apliquem l’eufemisme anomenat qualitat de vida. En unes altres paraules, per a mi, és una llibertat que voga per a més plenitud. Si fa no fa, un exemple de natura per a tots nosaltres. La visita en cap moment decau. Primer, en un recorregut didàctic i proteic. Després, en un taller de preguntes obertes. Finalment, dinar i botiga. Persones de capacitats diverses, una petita entitat d’Olesa torna a encertar-la. La iniciativa entre disques visuals és un impacte. Al capdavall, els bruixots escuren realitats.

Us trameto adreces d’un interès gens sobrer (fent click us adreçareu a l’enllaç):

Vet aquí, com eixamplem també mirades. Quant a lectures, com a mínim, provocatives, en suggerim un parell. És important que les fem. La salut demana una reflexió personal. Oi més quan el monopoli de la nostra higiene intenten de totes totes furtar-nos-el. Un simple constipat ja és tot un debat. Totes les persones som diferents. Però, alhora podem discutir-ne. Si ho fem amb coneixement del nostre entorn, molt millor. De debò, no és pas un tòpic. Si la salut engresqués tant com el futbol, els metges no farien tantes analítiques. Una medecina sostenible és un cos que coneixem. Per tant sempre ha de ser un debat obert i proteic. ANA Costa recomana vivament un parell de títols. Fet i fet, ja els tinc a la tauleta de nit. Cerebro de pan, de David perlmutter. L’altre títol és la dieta de les emocions, de Neus Elcacho. A última hora, sento que la Generalitat multa aquestes iniciatives. Ja se sap, els poderosos no toleren medicines populars. Per tant, aquests personatges cal escoltar-los.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Vilar, Excursions i versos, Veus d'herbes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.