Cançó dels Bufadors, a Paco Crespo i Edu Flores

De Sant moí fins prop dels Bufadors,

busco ansiós fulles grogues de faig,

vull flairar pedres mullades de molsa,

toco florides files de bolets.

En canvi relliscant, topo amb un boix,

tot just entro astorat dins la cinglera.

Paisatge d’encantades, la cinglera

atresora vent d’orgue als Bufadors,

ornat ambfusta de pipa de boix

i fulles ocres i glauques de faig.

Hi ha flors que guarneixen molts bolets

enmig de pedres cobertes de molsa.

Sento bruixes petant petons de molsa

vora cascades i nius de cinglera.

Somio restalleres de bolets

enmig del grèvol dels vells Bufadors.

Visc un conte de Grimm, perfum de faig,

anhelo delitós un cor de boix.

Em falten  elegàncies del boix

fins que les mans troben vestits de molsa

i  farigola  amb mirades de faig.

Flairo l’etern sabor de la cinglera:

un vell calfred puja dels Bufadors,

bo i sospirant un tresor de bolets.

Cecs i guies cacem carns de bolets,

racons de fades, empentes de boix,

fem engrunes de vent  als Bufadors.

Així tremolen joies, claps de molsa,

no ho dubteu pas, ombra endins, la cinglera

encanta ocells i cargols ran del faig.

Si pogués estimar amb brots de faig,

faig magarrufes amb pell de bolets,

prou que La vida no pinta cinglera

en abismes de pedra vora el boix:

desfent tendreses màgiques de molsa,

d’improvís, volo delta als Bufadors!

Rara cinglera curulla de faig,

marbre de boix, bodegó de bolets,

als Bufadors, prego estores de molsa!

Aquesta entrada ha esta publicada en Excursions i versos, Veus d'herbes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.