Nàpia xinesa entre calamars farcits

Mira, Ricard, la xarxa conta què som. D’ençà que faig sapps de micro amb amics cegos, m’esborrono. M’horroritza la meva veu de sord cec tan pantanosa. De veritat, sembla blauet de safareig. D’acord, escriptor, fins i tot poeta. Però, tinc una veu espantosa, tot just l’escolto. La veu que faig als sapps de micro és pitjor que un mirall trencat. En canvi, quan sento com canta Martí, resto parat. Fins i tot quan Aleix fa coral amb els recitals que escolta. Tenen una veu poderosa i segura, quina enveja. En efecte, en sentir-me, em desconec, com és possible que no m’atrapi? Mira, Ricard, Martí va fer un missatge de veu bo i cantant la cançó de l’emigrant, quan Clementina se’n va anar a Alemanya. Ho feia tan bé el malparit que va negar-me de tristor. Què donaria jo per fer una tirallonga de versos com ell. D’acord, jo sóc un ximplet. En canvi, ell és un adorable tocat del bolet. Però, compte, ell és un artista. Busca’l per la xarxa i escolta les seves cançons. En canvi, Aleix fa barrila de primera. Anit va fer una imitació d’un paio xerrant en alemany que va estripar-nos. Només un poeta pot fer exhibicions d’aquesta mena. En acabat, tinc una sorpresa per a tots vosaltres. Tinc un poema que canta coses nostres. Per què no el pintem a l’hort d’en Queni? Com si fos un cartell de propaganda de la nostra entitat. Cargols fent bava en trens elèctrics, què et sembla?

Em plau sentir com els nostres cargols
pengen la closca quan pugen la taula
de l’hort quan creix perfumada la menta.
D’improvís, sento un crit des d’un balcó,
algú xiscla content com les maduixes
les rega un sord cec amb la seva mànega.

Quan ens arrecerem vora la mànega
d’aigua, el fang diverteix els cargols.
No falla, corren cap a les maduixes,
més golafres que bojos xiulant taula.
D’improvís, cau un davantal del balcó,
i algú es mareja flairant brots de menta.

Per sort, veig les formigues trescant menta,
saben prou llestes ser lluny de la manega,
mentre la ràdio lluny del balcó,
ronda cançons perquè només cargols
i sord  cecs tastin silencis de taula,
enquimerats amb les seves maduixes.

Tothom fa festa amb aquestes maduixes,
bèsties i persones pengen menta,
prou contentes entorn d’aquesta taula
de terra negra amb aromes de mànega.
Així fem rams perquè els nostre cargols,
facin estrelles d’enyor al balcó.

Encara sento cançons de balcó,
tot just mastego xiclets de maduixes.
Per sort, la iaia ja no bull cargols,
avui fem pasta amb gallardets de menta,
enmig de tanta calor sense mànega,
hi ha amanida amb brins de ruda a taula.

Quan ens arrecerem vora la mànega
d’aigua, el fang diverteix els cargols.
No falla, corren cap a les maduixes,
més golafres que bojos xiulant taula.
D’improvís, cau un davantal del balcó,
i algú es mareja flairant brots de menta.

Per sort, veig les formigues trescant menta,
saben prou llestes ser lluny de la manega,
mentre la ràdio lluny del balcó,
ronda cançons perquè només cargols
i sord cecs tastin silencis de taula,
enquimerats amb les seves maduixes.

Tothom fa festa amb aquestes maduixes,
bèsties i persones pengen menta,
prou contentes entorn d’aquesta taula
de terra negra amb aromes de mànega.
Així fem rams perquè els nostre cargols,
facin estrelles d’enyor al balcó.

Encara sento cançons de balcó,
tot just mastego xiclets de maduixes.
Per sort, la iaia ja no bull cargols,
avui fem pasta amb gallardets de menta,
enmig de tanta calor sense mànega,
hi ha amanida amb brins de ruda a taula.

Potser, el poema és massa llarg. Quant als dibuixos, qualsevol cosa serveix. Pel meu gust, més que la paret de la fàbrica, aprofitaria la paret de l’entrada. En efecte, una mica d’imaginació Disney i llestos. En tot cas, Ricard, vés a saber a qui coi agraden Aquestes coses. Ja saps, els cargols rondinen poc. Divendres passat, Òscar i Ainoa van quedar-se a gust. Els malparits van ruixar-me a tot drap a l’hort d’en Queni. Exactament, com si fos un altre contenidor. Si, no cal que riguis. Van deixar-me com una mata de menta xopa de pluja. Naturalment, van enriolar-se com infants.

1

Ara bé, Clementina també s’hi escarrassa. Quan fa missatges de veu, no falla, surten rialletes de peixatera. En efecte, té un tracte fecund, fet de timidesa i candor. Especialment, no m’atrau la seva falta de malícia. Per això, quan riu, sembla que se n’amagui. Mai no vol ofendre a ningú. Vet aquí, el seu principal defecte. En canvi, quan fa una postal sonora, si l’encerta, flipo. Martí i Aleix ja tenen més discurs, no els fa res equivocar-se. En canvi, Clementina, de vegades, no sap què dir. Quan ho fa, m’encanta com fa bleda. FA uns quants dies, va fer una postal sonora magnífica. Entre les seves obligacions familiars, passeja diàriament la seva tieta. Aquesta senyora pateix una irreparable demència senil. Amb tot ella no perd el somriure davant d’aquest panorama. Així, doncs, diumenge ben d’hora es planten al Parc. Els encanta el passeig de bon matí en solitari. Quan hi entren, busquen l’estany. Les dues dones desitgen entotsolar-se entre aneguets i joncs. De tant en tant, una barca navega més enllà. El clapoteig maldestre d’un rem les capfica. Llavors, Clementina engega el mòbil per a la gravació sonora. Hi corre una brisa desmaiada. No gaire lluny, gralla una garsa. Naturalment, el cant predominant són els aneguets reglamentaris. De tant en tant, Clementina fa comentaris dins la postal sonora sobre la pau del llogarret. D’improvís li demana a la seva   tieta Júlia si li agrada el moment. En efecte, ella contesta afirmativament encisada. Ambdues són assegudes davant la fusta on les barques amarren. De sobte, penja la tendresa amb què Clementina tracta la tieta. Per descomptat, ella és agraïda com poques. Això sí, un dia que en vam parlar, em va fer cas. Li vaig dir que escrivís en català. Quan ho fas en l’altra llengua, no hi ha rastre de tu mateixa, l’aviso. Fa moltes faltes, també és el seu encant. Per això, quan va insistir que hi participés en el grup, li vaig dir endavant. Al capdavall, ella és l’administradora del nostre sapp. Ara que la tieta ja no pot valdre’s per si mateixa, la neboda reprèn vells entusiasmes. El candor té això: no hi ha fatiga en la vida quotidiana. És a dir, la tieta s’hi perd, la neboda no hi guipa. La punyetera idea que malalts i afectats ja no ostenten capacitats diverses, quin error. En canvi, elles fan de les obligacions, lleugereses. No obstant això, en Ciset sempre ressalta que Clementina atresora molt de sentit comú. En canvi, jo n’afegeixo una altra opinió. Al capdavall, els poetes sempre barrinen senys. De veritat, qui millora perdent-lo , senzillament és un àngel. Sobretot quan pugem muntanyes i s’enriola com una daina pels camins. No falla, quan no hi és, sempre li falta alguna cosa al bon rotllo. El seny m’agrada per a escodrinyar la realitat, no pas per a viure-la. En efecte, la confiança només creix amb mirades d’ocell.

Nàpia xinesa - Narracions Agustí Vilar

2

Quan me n’adono, el coratge perd empenta. Mira, Ricard, viure com un sord cec és senzillament callar-m’ho. Així, doncs, aquest matí torno decebut el collaret a l’audiòleg. Vull dir que no em va bé per a la meva vida quotidiana. En efecte, consisteix en un artefacte que connecta mòbil amb audiòfons. Llavors, si algú em truca, el collaret m’estalvia manipulacions amb telèfon intel·ligent. A més a més, si l’ambient és massa sorollós, tinc un altre mecanisme que ajuda horrors. És a dir, assordeixo el brogit exterior. Llavors, només sento la veu de l’altra banda del receptor. És un mecanisme perfecte per a sords severs. Però, naturalment, l’audiòleg no pensa en sords cecs. Vet aquí, el desemparament de la meva condició. Vull dir que sovint el collaret no avisa quan em truquen perquè no veig la pantalla. Per això, el torno. En efecte, les botigues proliferen quan som sords o cecs. Ara bé, no n’hi ha per a la doble disca. Per sort, en som poquets. A qui coi li puc contar aquest desori? Al capdavall, l’únic accessible són les malalties. De fet, l’adaptació és la batalla campal de tothom. Ara bé, quan es tracta de cargols, parlem-ne. Tot just baixo metro Urquinaona, sento conversa passavolant pujant escales. Un infant demana qui sóc a samare. Comptat i debatut, Imagino que el bastó virolat l’enquimera. La senyora, pacient, li demana que calli. Tot seguit pesco com la dona, des de l’altra banda de la barana de la boca del metro, li explica que sóc un cec, molt malament. La resposta de l’infant és de joguina. Mama, puc tocar-lo? Au, rei, no diguis ximpleries, contesta enfadada. Llavors, sento con travessen el pas de vianants. Naturalment, la criatura marraneja. Mentrestant, somric mentre busco la validadora. Meritxell, l’audiòloga, em proposa un altre collaret. Arrufo el nas però no perdo res en provar-ho. Al capdavall, l’oïda és una disca garneua. En entrar al meu comboi, busco una barra prou còmoda. Tot just arrenca el metro, tinc un ensurt. Primer, clavo els meus peus a la plataforma. Tot seguit procuro aferrar-me a una barra. Com que el bastó la detecta, faig un gest purament mecànic. Ara bé, no te’n fotis Ricard, l’esglai és majúscul. Vull dir que m’agafo sense voler d’un nas. Si us plau, no cal que rigueu. No tinc prou imaginació, però, els pallassos sovint em demanen feina. Per descomptat, el panorama empitjora. No trigo gaire en adonar-me que he pescat una nàpia xinesa. Naturalment, fa un bot cridant que acoquina. Naturalment, quan l’home forfolla empipadíssim, ni pruna. Com un estaquirot, no entenc què coi passa. Tot seguit, retrobo la barra mig espantat. Una senyora se m’acosta i m’ho aclareix amb modèstia. No us amoïneu, l’home no sap com tranquil·litzar-vos, diu mig somrient. Tot mòmia contesto encarcarat, molt amable. De fet, insisteix, quan li heu agafat el nas, ell mirava el seu mòbil. Naturalment, en silenci renego en fragatí. Per tot arreu, m’acorralen aquestes putes maquinetes. Ha estat un incident graciós, de veritat, no us preocupeu, insisteix amb dolcesa. D’improvís, pesco l’eco de rialletes desaparegudes. Més enllà de l’andana Metro Universitat, tothom oblida l’incident.

Nàpia xinesa - Narracions Agustí Vilar

3

De cop i volta, les meves banyes de cargol ballen sardanes. Vull dir que sovint tinc una pluja de sapps al mòbil. De fet, la telemàtica referma guetos. En la pràctica, amb tot descobreixo utilitats. Martí i Aleix són el contrapunt d’aquest escepticisme. Ara bé, cegos i artistes, m’espavilen. Martí és músic a Tossa i milita a Alcohòlics Anònims. En canvi, Aleix és ceramista a Ribes de Freser, bo i fent versos. Per sort, Ricard, no saps com descanso quan enlloc hi toquen. Naturalment, el nostre lligam és l’excursionisme de Can Xiringo. De sobte, Teresa fa un sapp de muntanya. Ella és la nova cap de la colla de guies voluntaris i afiliats. Llavors, Martí perd l’oremus a través dels missatges de veu. Vull dir que s’extralimita en les seves opinions d’excursionista. De seguida, s’enlaira en informar sobre platges accessibles. Finalment, quan explica que són una enganyifa, s’esplaia sobre xinetes que fan massatges, bravo. Fins i tot les inconveniències són prou divertides. Per descomptat, el renyen. Només jo i Aleix seguim la veta de la broma. Aleix se solidaritza demanant per les pessigolles de les grapades. En canvi, jo defenso que cal equivocar-se per a ser millors. Al capdavall, atresorar més competències, no ens assegura ser més competents. Naturalment, Martí rectifica. Però, hi ha gent que ha sortit del sapp, que s’hi posin fulles. De seguida, trec conclusions. Hi ha personal que volen cecs d’estampa, quines eminències. De sobte, esclata un miracle. En unes altres paraules, Clementina maniobra i administra la tertúlia en un altre sapp. Un vespre em truca i decideixo participar-hi. Llavors, comença un aquelarre de missatges de veu i postals sonores. Així aprenc a moure’m una mica més per la xarxa. De seguida, Martí desgrana cròniques marítimes. En canvi, Aleix contrapunteja amb postals fluvials. El de Tossa, encara no m’ho explico, m’intriga com es belluga entre roques vora una calanca. El de Ribes de Freser aprofita qualsevol esdeveniment per a inundar-nos. Per exemple, fonts, cascades, basses i aiguats, en té la mà trencada. Naturalment, Martí no es detura en peixos i xarxes. De sobte, explica una història divertida. Un vespre, penjant la bugada al terrat, avisa si hi ha algú. Com que no el contesta ningú, en retirar-se, tanca el pany de la porta. Llavors, una veu desesperada des de dintre li demana que obri. Quan són plegats, descobreix que és el socorrista de la cala. Discretament, l’home fa una birra fumant maria. D’improvís, Martí ensuma clandestinitats. No creus que fornicant més, la fumassa cedeix? Naturalment, la pregunta del músic té un calibre considerable. Tot i així, sospito veïnatges gens avorrits. En canvi, Aleix és més esotèric, una cabra fumejant de finor. Al capdavall, la feina dels poetes sempre és enlairar-nos. En la biblioteca del seu poble, una escriptora dimoni el fascina. Explica com construeix les seves narracions. Pel que sembla, l’escriptora se la sap ben llarga. La senyora penja folis escrits a l’estenedor de casa seva, quina bandarra. Així s’hi capbussa dins dels seus personatges, quina barra. Naturalment, cadascú s’enfila a la seva parra. Martí i Clementina em demanen que reciti poemes meus. Només d’escoltar la meva veu per la xarxa, tinc un cobriment de cor. Amb tot els prometo alguna cosa. Finalment, obsequio suggerències. Per exemple, Obres púbiques, un llibre porno absolutament original. Segur que es posen com motos tot just l’escoltin. Si el llegeixen, intimitat molsuda. Desgraciadament, qui el canta és un lloro de farmàcia. Per descomptat, és un llibre que el publiquen quan el seu escriptor ja no hi és, típic. Naturalment, és el Pedrolo que més estimo. Ningú va perdonar-lo per ser l’escriptor més llegit en la nostra llengua quan va viure. Llevat dels friquis, ara ningú el rescata. Tothom el bandeja per truculent i llauna. Tot just toca pornografies, es torna humorístic, irreverent i crític. Certament, qui no canta, poc poeta pot ser.

4

Esmorzem a Sant Martí de Sesgaioles. Anem a Conill en un vol d’ocell. Per descomptat, retrobo tota la tropa. Hi ha novetats filferro. Per exemple, Clementina em fa morros per ardideses. Sospito que Pedrolo li fa rodar el cap. Al vestíbul, de matinada, aquesta no me l’esperava. Martí porta auriculars per a escoltar-lo pel mòbil. Quan comenci a estripar-se dins l’autobús, ho tinc fotut per a fondre’m. En canvi, Aleix i Olga són pura alacritat, absolutament inaguantables. Quan em saluden, em demanen si estic preparat. Home, no tothom ha d’estar content amb les meves recomanacions marranes, comento arrufant el nas. Doncs, espero que no sigui la última, s’enriola optimista Olga. Au, Clementina s’ofega en un got d’aigua, apunta set-ciències Aleix. Déu meu, mai no en tenen prou aquesta parella de garses socarrimades, barrino aclaparat. Llavors, d’una revolada ens avisen. Per sort, Martí i Jorgina llesquen una cançó de Serrat a l’autobús. Com era d’esperar, canten Yo nací en el Mediterráneo. Naturalment, apago momentàniament els meus audiòfons, qui s’han cregut. És inútil, tothom s’engresca. Hi ha tantes ganes de retrobar-se que ningú no té són. El poblet són quatre cases disperses dins la boira. Com a guia, tinc a Jordi Rovira de Cerdanyola. Com a company és únic, sempre va amb dos bastons. Senzillament, té els meniscos fets pols. Per sort, reté delicadeses que els altres abandonen. Com que no m’ho explica mai del tot, trobo que és un amic de primera. Vull dir que encara no sap quin és el programa de la rentadora més convenient per a la roba de color. D’ençà que la seva dona va trencar-se la cama, és una de les feines domèstiques que més l’intriguen. No hi ha excursió que no faci descarrilar la clientela. De veritat, mai no sap quan ha de posar la roba blanca o la roba negra, quina creu. Vet aquí, tot els enigmes que el torturen. Senzillament, és un geni fent dissabte. Quan li ho explico a la meva terapeuta, insisteix que passi per ca l’homeòpata, quina llauna. Això sí, Quan ell no hi és, l’excursió sembla una congregació de mercedàries buscant mitges de mercadillo. Ni us explico com ens les arreglem, quan les noies troben un xai perdut pel camí. De sobte, alguna d’elles sent com bela un camp de sègol. Fins que la guia més valenta, torna amb la bestiola tremolosa en braços. És a dir, una voluntària guia de cegos espavila més que una guineu, és incomprensible. Espero que aquest no sigui el bosc dels guillats, barrino penjat. A més a més, fem filosofia sobre el color del seu llom, té nassos l’assumpte. Tothom maleeix en Jordi i la col·lecció de calcetes destenyides que té al seu terrat. En canvi, flipen amb un llom descolorit d’un xai perdut. Que em pengin qui entén aquesta colla de cegos de Can Xiringo. Els caps s’empipen perquè l’itinerari es trenca. Vull dir que busquem una granja pels turons perduts de l’Anoia. Durant el camí en trobem dues. Tant l’una com l’altre, tancades, de puta mare. En Ciset em demana si les bèsties també van a missa els diumenges. Curiós, el meu vell amic només és anticlerical els dies de festa. Enlloc no trobem ningú perquè es facin càrrec de la bestiola. Finalment, uns motoristes se l’emporten cap a Conill. Per descomptat, li demano al meu guia que no es faci preguntes lògiques. Jordi contesta innocentment que aquesta setmana tot era roba blanca. I un be negre, tu, molta roba i poc sabó, replico. Ep, la roba íntima, ni tocar-me-la, es defensa pinxo. Bergant, procura que la rentadora rutlli, contraataco. Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee, beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee, beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee. Ja hi som, especialitat de la casa, sento com Aleix bela com una cabra pudent de Pardines. Naturalment, els poetes són una broma. Quan arribem a l’ermita del Roser, festa grossa. Se celebra una boda gai, Déunhido quin progrés. Com que no hi ha espai per a nosaltres, busquem la font del bisbe. Tot just hi som, tothom busca un recer. Per sort, les escales que baixen, serveixen de seients. La font ens agleva com un escenari. Llavors, endrapem com lladres. Aleshores, En Ciset i jo comentem la jugada. Pels postres, eixorivim amb rosquilles de Lambert, únic en la seva fidelitat. Fins que Olga prega silencis. Ei, penya, escolteu una balada que han preparat els poetes, crida enjogassada. A poc a poc, només remoreja persistent la font. Llavors, desgrano versos de Segarra. En efecte, és important que la primera estrofa engresqui. Naturalment, Aleix m’acompanya en rodolins. Entre estrofes, Martí bufa l’harmònica.

Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.

I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:

Gustós, senyores, m’avinc
a explicar-vos com els tinc.

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.

Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.

Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.

I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.

Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.

Ni massa tocatardans
com són els Salesians.

Ni peluts ni escadussers
com els d’altres missioners.

Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.

Ni aprimats pels mal vicis
com els tenen els novicis.

De sobte, es trenca el vol d’una oreneta. Ramona, tota una idiota, xiscla com una histèrica. D’improvís, els poetes també callen. L’esglai fa que el vent robi protagonismes enmig d’un murmuri. Tothom sap que és la nova perquè l’han presentat a la dele. Ha caigut simpàtica perquè és una fleuma. Tanmateix, té una veu molt dolça, com de clavellines. Sort de Montserrat Mercader, una guia de Set Rius. Ella s’ha ofert per a dur-la de Mataró fins Barcelona. Si ve amb tren sola, dubto que hagués estat més discreta. En efecte, ensenya bo i cridant un caràcter díscol i enèrgic. Per sort, entre Clementina, Míriam i Montse tracten d’assossegar-la. Mentre tothom fa postres, ella encara ataca el seu gran plat. Encara menja com un pardal uns calamars farcits, Déu meu quina paia. Vull dir carmanyola, gots de plàstic ple de vi amb gasosa i tota la pesca. Només li falta el raspall de dents. Per descomptat, ens trenca el bon rotllo. Sembla que Cendra, la gosseta de Míriam, li ha escurat el plat. La xiqueta, una ximple, ha deixat el plat al costat del seu cul. La fleuma volia escoltar en Segarra tranquil·lament, molt malament. La gossa barrina que Uns calamars farcits d’escala són millor que uns versos de Segarra. Naturalment, Cendra té una raó de santa. A més a més, Míriam és creient. Vull dir que Cendra no busca mai crispetes quan va a missa amb la seva mestressa. Al capdavall, la conec prou aquesta meravella de la creació. Per descomptat, em sap greu per Fra Rupert, però, la bèstia té raó. A més a més, com a bona cristiana, Míriam es relaxa. Vull dir que la seva pigall explora. No falla mai, els passerells cauen com mosques. Com que hi ha tantíssima educació, els gossos aprofiten. Si un cec deixa el seu entrepà a terra, ha begut oli. Un pigall en una excursió de cecs, és com un mosquit damunt d’un pastís d’aniversari. Com de costum, els artistes lliguen. En canvi, els afiliats ens aixafen la guitarra. Tot plegat reprendre la cançó del poema, complicat. Tot i així, cal afanyar-se. De cop i volta, Martí fa un solo dolcíssim. Per sort, la tropa fixa silencis. Quan només sento l’aigua de la font i l’harmònica, tinc un calfred. Els Déus regalen la tarda com declina. tot just acaba la peça, Aleix i jo reprenem versos.

Nàpia xinesa - Narracions Agustí Vilar

5

De cop i volta, plovisqueja. De seguida, Els caps donen tres minuts i en marxa. Per descomptat, les felicitacions no paren. Teresa Coll, la millor guía, insisteix que faci constel·lacions de neteja. En Ciset, entusiasmat, em demana que faci Un lloro, un moro, un mico i el senyor de Puerto rico, i què més. La més imaginativa és la de Jordi Rovira. Vol saber qui m’ha rehabilitat en qüestions de rentadores. Naturalment, em treu de polleguera. Sap perfectament que el meu assumpte va de cuineres amb la mà trencada sobre galtes de porc, no pas calamars farcits. Com de costum, ell com si sentís ploure. Fet i fet, Clementina se’m penja del coll. En efecte, em fa un parell de petons tan ardents com angelicals. De veritat, el problemàtic sóc jo. Naturalment, és tot un dilema ser de Sabadell. Llavors, ha llegit el porno Pedrolo? Millor que no recomani piules que corsequen, barrino. Fins i tot els pigalls llepen a tot drap. Naturalment, en Martí fa el número. En efecte, no suporta la tendresa dels gossos. Per sort, rares vegades un final és rodó. Amb tot la pluja atonyina. En una excursió, la realitat sempre és gresca i cansament. Si hi ha inclinacions, creixen intimitats. Vet aquí, com persisteixen aquests busos d’excursionistes. No us càpiga cap dubte, un poema és un ambient. Aleix reparteix benediccions de canonge. Olga fa safareig com un ram de lliris. Martí canta havaneres de caramels. Clementina vola com una papallona. En canvi, jo resto parat que floti poeta. Oi més quan la balada de Fra Rupert ha estat interrompuda. Abans no he sabut qui xisclava, el mal rotllo era intens. Clementina no para d’enriolar-se com una peixatera ermita avall. Naturalment, confessa que li agrada més Segarra que Pedrolo. Mira, que el protagonista rellisqui amb la sogra, puc tolerar-lo en una novel·la porno, apunta. Ara bé, que la protagonista cardi amb tothom per tal de descubrir una verruga a l’escrot de l’amant perfecte, passa de mida, no creus? Flipo pepinos davant la dislèxia de la nena. Per descomptat, Jordi, el meu guia, quina sort que no el veig. De sobte, un llamp talla l’arravatament de Clementina. Llavors, aventuro, els morros d’aquest matí? M’has enxampat en un mal moment. Com pesca que no sé què dir, rebla el clau. Ei, no t’amoïnis, Iolanda no m’ha fet un encàrrec, res més que això. Havia de dur-me unes madalenes amb pastís de poma d’un conegut forn de Sabadell. Tot just comprenc el malentès, una tronada inmensa esclata rera meu. En efecte, ella se m’abraça instintiva. Espero que la tempesta duri, dic esperançat. Ella s’enriola contestant-me què burro que ets. En canvi, Jordi fica cullerada. Llufes,l’important és el programa de la rentadora, insisteix. De fet, fins que no em vegi electrodomèstic d’alta gamma, aquest paio no para, barrino. De veritat, Ricard, la gent de Cerdanyola no hi ha qi l’aguanti. Tot i així, decideixo fer l’orni sota la pluja. Per sort, ho sabem prou, un guía voluntari mai no és una escombra. D’improvís, sento com diuen que veuen els fanals encesos del poble. Aleshores, sé que l’estiu s’acaba.

Aquesta entrada ha esta publicada en Narracions i contes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.