La Vajol, meravelles d’un pelegrinatge

Excursió la Vajol - Agustí Vilar

En efecte, em quedo amb Josep Sebastià Pons. Sempre dic que la poesia no explica prou i ho arreplega tot. En havent dinat, els micros despullen sordeses implacables. Però, quan li demano a Àngel Mas que em passi els poemes, ordeno. Aquest és un dels grans, rossellonès, absolutament desconegut del nostre públic. Al Rosselló, gairebé ningú no el coneix. A la resta dels Països Catalans, si fa no fa el mateix. En tot cas, el ventall de lírics és d’una volada impressionant. Oliver, Machado, Margarit, Martí Pol, teca considerable. Ja els poemes dicten la primera impressió. Durant tot el matí, tothom parla de la frontera. És clar, l’exili, la guerra civil, reforcen aquesta idea de mons diferents. Duanes, casernes, comerç, llengües, etc. Fins i tot el museu de l’Exili en forma part d’aquesta tradició. És a dir, una tradició democràtica, republicana i espanyola. Sabem que hi ha gent que la nega. Desgraciadament, fins i tot hi ha interessos per a negar-la. No obstant això, hi ha altres tradicions que contemplen aquest llegat des d’un altre paisatge. Per exemple, una visió catalana que a poc a poc va apagant-se. Per a mi, per sort no sóc l’únic, la frontera és la ratlla de França. Qui repassi versos de Josep Sebastià Pons o Pere Joan Cerdà   ho entén de seguida. La llengua és una visió del món. Per això, en l’actualitat TV3o Catalunya Ràdio és un respirador assistit per a la nostra gent. Amb tot la llengua també és una trampa. Totes tenen la tendència a negar la del costat. En aquest matí, dos autobusos, un d’Olesa i l’altre de Barna, apleguem tradicions diverses. Però, plegats volem compartir compromisos. El museu és una sorpresa magnífica. El llegat de la leica i els dibuixos destil·len realitats que no s’han de repetir mai més. Quant als audiovisuals, els testimonis tenen una gran força. Si no són la veritat, almenys desgranen injustícies. En definitiva, el que jo demano a un museu, són estímuls. De veritat, aquest o aconsegueix sense despentinar-se. Només pel que m’explica Manel Plana, flipo. Una leica davant d’un dibuix en què el sentiment és un llapis, no hi ha cap dubte. La guerra, l’exili, la fam i la por són armes del poder. En canvi, els vots, les manis, el debat, els pactes, segellen convivències en conflicte. Prefereixo un país així, no pas ignorar-nos expressament. Al capdavall, les revoltes no ens agraden perquè no ens permeten amagar-nos. Vet aquí, un problema de rabiosa actualitat europea.

L’autobús de Barna és menut. El conductor és persona de proximitat. Enric Puigventós fa d’adorable sergent. Sec en dos seients, la comoditat és gairebé perfecta. A l’altra banda, tinc Ana Costa. Diu que vol clapar. Per descomptat, qui clapen són xinxes i polls. Hi ha una xerradissa magnífica, a tot drap. Darrera meu, va Carlos Andrés, un altre fora de sèrie. Tots plegats, desgranem converses escalonades. Quan baixem per esmorzar, saludo la gent d’Olesa. M’encanta poder saludar aquests muntanyesos tan vitals com cordials. Com a referent, em posen un pivot, un mal assumpte. La gent del bàsquet és fatxenda i insofrible. Si són d’Olesa, ni us explico. No obstant això, Àngel Bou és una persona amable i considerada. Quan arribem a la Jonquera, el museu és una sorpresa en tota regla. En efecte, aquests establiments de la Diputació que esquitxen arreu, són una delícia. En un sol matí, permeten cops d’ull densos. Els qui engresquen, són els millors. Després, fem el camí de Lavajol. El passeig m’agrada moltíssim. La recuperació de la memòria és un fet entre la gent compromesa d’aquestes contrades. Els camins senyalats, la mina, molt discreta, però, fins 1998 no para de funcionar. Els monòlits i estàtues, normalitzen un paisatge cultural estil europeu. Tot el que expliquen, fa vuitanta anys que ens esquitxa. La transició, no ens enganyem, ha funcionat com un tranqui mentre hi hagut benestar.

Quan dinem, sé que l’esforç ha valgut la pena. Sec amb Joan Miquel Roig i Manel Plana. Un escriptor illenc i un pintor de Garsoca. El mallorquí anhela volar més alt. El indígena del meu poble, encara s’obsessiona amb els dibuixos del museu. De fet, el repàs de la nostra memòria és bo no fer-la en solitari. El pensament confús, segueix la ruta muda, dictamina el poeta. En efecte, ara és una mica menys confusa i menys muda. Mentre escric, tinc al costat de l’ordinador,una pedreta de talco. Mai no hauria pensat que la mina era d’això. Les persones sord cegues aprenem els matisos amb coses així. La memòria, tan diversa com plural, indica itineraris. ‘enviar-me articles dels nous fans del nostre país. T’es sense respirar. Perfila clarors, La nostra obligació és deixar-hi somriures.

Aquesta entrada ha esta publicada en Veus d'herbes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.