Any Palau i Fabre

Palau i Fabre

El propassat 13 de febrer la vam fer grossa. Pugem a Caldes una colla bastant bigarrada. Venim gent d’Olesa i Barna. Hi ve el pintor Manel Plana i conec nous companys del gremi. És la segona cegada que hi vaig. La primera vaig tenir l’ensurt Perejaume Borrell. Pocs poetes conec de la talla d’aquest monstre. La visita a la fundació és una sorpresa inesperada. Tota l’expo de la nostra guia, demostra que hi ha molta feina feta. Coneixem diverses sales i facetes del ‘intel·lectual. Palau i Fabre és el paradigma d’una cultura volgudament desconeguda. D’aquesta asseveració, no me’n salvo ni jo mateix. Com a escriptor el conec superficialment. En canvi, conec bastant l’activista de la llengua. Cap antologia de la literatura del país se l’ha fet seu. Tota la seva feina entorn la ingent obra de Picasso és un exemple de les seves inquietuds. És un paradigma perfecte de com les institucions se n’aprofiten de la seva tenacitat. Ara bé, aquesta fundació el rescata meravellosament. Si en teniu ocasió de llegir-lo, de seguida pescareu perquè no es va cultivar gaire. Per què us en feu una idea, el seu Don Joan, va ser estrenat a Madrid. De vegades, la cultura espanyola fa sorpreses. Ja va passar amb el Terra Baixa de Guimerà. Es va estrenar per primera vegada a Madrid. Ara bé, quan l’acadèmia sueca brinda a Guimerà l’ocasió del Premi Nobel, el govern espanyol s’hi nega en rodó a permetre-ho. El seu exili des del 47 fins el 62 el fa d’enlloc. Ser catalanista durant el franquisme és lo mateix que ser indepa en aquests moments. Posar ordre en tanta riquesa al detall és la seva feina. Només heu de veure tot el seu patrimoni repartit per aquestes sales. La seva contribució a la crítica artística sobre l’obra de Picasso, demostra que la cultura mai no pot ser oficial. Sense la seva mirada poètica, el nostre patrimoni plàstic seria més orfe. El seu compromís amb el país, la catalanitat del seu Picasso, l’ordre amb què escomet la feina dels nostres forjadors, així ho testimonia. La creativitat d’un Barceló, d’un Perejaume Borrell, d’un Gargallo i la feina constant i innovadora del malagueny, res no se li escapa a l’indomable activista. Sense la seva passió poètica, sense el seu compromís insubornable, aquest ordre que ell ha erigit i plasmat, a hores d’ara, atresoraríem més perplexitat. L’aridesa de la nostra modernitat és inversament proporcional a l’absència d’intel·lectuals que ens la divulguin al marge de les universitats. Gairebé, érem una vintena de persones, quan escoltàvem versos de palau i Fabre a la sala d’actes de la fundació. Per sort, la Fundació permet que l’obra completa de l’artista sigui a l’abast dels aficionats. Convido els amics amb dificultats visuals que demanin obra gravada d’aquest intel·lectual. Sobretot la seva mirada sobre Picasso. No tots els artistes tenen una mirada poètica quan el critiquen. Josep Pla deia que un país, sense crítica, és inhabitable. Jo també sóc d’aquesta opinió. El fet que vam mirar obra creativa a través dels ulls d’una interrelació entre guia, Manel Plana i Àngel Mas, el president de Capacitats Diverses d’Olesa, enriqueix la nostra visita. Per a les persones cegues, diverses veus es consideren un luxe asiàtic en un matí de cultura. La traca final del vídeo del recital del poeta, resumeix una panoràmica estimulant. Participem molt poc en anys sobre autors nostres, entre altres coses perquè escassegen els nostres activistes. Per sort, hi ha entitats qe perseveren en aquesta tradició.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.