Sant Bartomeu de la Campanya

Sant Bartomeu de la Campanya

Trenco un matí amb mirades de pedra,
mentre busquem senderes lluny del gall,
just quan la joia fa el nostre camí.
Trobo escorça i sauló, fulles d’arbre,
recers de violetes, plecs de cel
fent rotllanes de núvols sense temps.

Prego eternitats ferint el temps,
som orenetes damunt d’una pedra.
Enyoro sota la capa del cel,
deixar cegueses per potes de gall,
millor engrunes de savi fet arbre,
Bo i desfent fullaraques pel camí.

Ep, quan trepitjo arrels d’un vell camí
faig ermites perdudes d’antics temps.
Ja no hi ha devocions, sols l’arbre
perquè no creixi prou vora la pedra.
Més enllà, sento irat el crit d’un gall,
vol caminants que envegin fam de cel.

Quan abraço l’alzina sota el cel,
aviat faig rampoines pel camí,
esquivant xocolates faig el gall,
per sort, els vicis sempre tenen temps.
De sobte, tots vetllem la nostra pedra
Fins que el foc de l’amor puja com arbre.

No hi ha res com l’ufanor de l’arbre,
quan guaito núvols al vent del meu cel.
Així de cordial ens rep la pedra,
el guia i jo, de bracet pel camí,
buscant l’empenta que mai no té temps,
així exultem com la cresta d’un gall.

Ja somiem Carnaval fent el gall,
m’avorreix ser discret com pardal d’arbre,
tot just assetja el vell corcó del temps.
En canvi, quan guaitem blavors del cel,
sóc síndria i desig d’un nou camí,
llesca d’entusiasme feta pedra.

A l’hivern, cap gall tresca per l’arbre,
Sap que la pedra indica el vell camí,
Qui no fa temps, pocs tresors troba al cel.

 

Una jornada a Vilanova del Vallès, entre el gall i la pedra

Sant Bartomeu de la Campanya

Excursió estranyament cultural. En efecte, entre la pedra i el gall també hi ha poesia. Fem un itinerari per monuments funeraris dels nostres avantpassats, bo i esquitxats pel cant persistent d’un gall de Can Sellés, una barreja de discreció i de supèrbia. El cant d’aquestes bestioles tan familiars en la nostra infantesa, tot just l’alba ens meravellava. Llavors, els galls si que eren prou urbans. En canvi, ara són relíquies en masos isolats. Quant a les pedres megalítiques, sóc pastura dels meus records fotogràfics de quan m’hi veia. Sobretot els impressionants testimonis anglesos de Stone hem. Com nassos s’ho van fer aquella gent? Com és possible la transcendència a través d’aquest material?

En canvi, tots hi ensumem el combat contra l’oblit. Vet aquí, els partidaris de la immortalitat. Ja no s’estilen aquests debats íntims. Tot i així, el cant del gall, durant una llarga estona me l’ha desvetllat. Vinyoli deia que el crit és un rampell poètic. Per això, ho va simbolitzar en el cant inesperat del gall. Tant se val fóra dolor, joia o sorpresa. El crit és la supremacia de la vida per damunt de la natura. Un altre escriptor, en aquest cas, Cesare Pavese, encara anava més lluny. El crit, en la nit, desfeia totes les soledats, insistia el poeta italià. En canvi, el persistent cant del gall durant la nostra jornada vilanovina al Vallès, ha exaltat intimitats. Tot i així, a l’hora del dinar, el seny ha guanyat dècimes de febre. Totes les bótes de vi i totes les més abominables xocolates ens han perdut. Imagino que l’absència d’en lambert, ha propiciat una clara esllavissada. Vull dir plaers que relaxen la nostra empenta vital. Quan En Lambert no hi ve, no sé com s’ho fa, però, el trobem a faltar. No sé per què, però, les seves rosquilles sempre busquen fidelitats vora la seva devoció excursionista. Una prova? Teresa Lozano n’ha comprat per repartir-ne al mercadillo de Vilanova, tot un detall. Naturalment, la sextina la hi dedico a les paraules lapidàries i estrictes de Francesc Vila i les seves cròniques tan austeres com minucioses. Quant a l’ermita de Sant Bartomeu de la Campanya, és massa a l’abast de la vida urbana. Entristeix que tingui el perfil d’un recinte sagrat completament tancat al públic. Contrasta amb les ermites i establiments eclesiàstics de la Grècia bizantina sota la dominació otomana. En aquells verals, la religió és a l’aire. Vull dir que la muntanya guarda aquests delers de transcendència. Totes les cadenes alpines balcàniques arreceren establiments eclesiàstics ortodoxes on la pietat prega per les nostres vides. Impressiona com el retir fa més gran la nostra dèria de viure. Quan més amunt, més a prop de Déu.

Potser exagero, però, veure una ermita buida i tancada, explica buidors i actituds davant la vida que desarmen. I ho dic com a persona agnòstica i tolerant. La religió si es comparteix, mai no fa nosa a ningú. Un exemple, qui ha organitzat aquesta sortida. En unes altres paraules, Paco Crespo és un exemple a seguir. No se n’amaga mai de les seves conviccions anarquistes. Vora les seves creences, un aprèn. Ara bé, sense la seva bondat, les seves idees no em semblen mai ingènues. En unes altres paraules, aquestes sortides també indiquen quines són les nostres inquietuds. No falla, amics, anem pel bon camí quan preguem tradicions.

Aquesta entrada ha esta publicada en Veus d'herbes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.