Brams d’un mestre de cerimònies en una vinya de muntanya

vinya muntanya - Agustí Vilar

Gairebé 12 Qms des d’Olesa fins la Vinya, sempre a la vora del Puigventós. Quan Àngel Mas m’ho proposa, arrufo el nas. És clar, la seva literatura és més a la vora de la manduca que no pas del paisatge, mira que arriba a ser rar. En canvi, Francesc Vila i jo, ens va la marxa fent vistes montserratines. Aquesta excursió posa en relleu diverses coses. La primera, que els ritmes són tots suportables si es fan a l’abast dels recursos de la gent. La segona, la gent gran cega no tenim sempre oportunitat de caminar al nostre antull.
Els uns caminen més de pressa, els altres ronsegen més. En tot cas, l’Ascensió és persistent però suau. De tant en tant, la pluja ens refresca. Hi ha núvols baixos, una calima suportable. Entre Cebrià Vicente i Enric Puigventós espigolem converses. En Francesc Vila, proverbialment taciturn, xuta bé. Les pujades són el seu fort. De sobte, escoltem els brams d’un ase. Sincerament, hi resto aterrit. Aquestes bèsties, quan s’expressen, Déunhido quin vigor. Particularment, el ritme no m’aclapara gens. De vegades, Aniceto i Eva hi fiquen cullerada en els nostres xiscles. Tot i així, ells gamben una barbaritat. Al racó dels Ocellets, fem un mos. En el meu cas, poma i nespres. Fins i tot rego coll i espatlla amb molta aigua. Senzillament, no me’n fio gaire de la bacanal d’Àngel Mas. Us imagineu un vegetarià enmig d’una botifarrada? Si fa no fa el suplici tresca per aquesta sendera. Ja té raó Aniceto des del seu aparador d’Esparraguera. Tant ell com jo pensem que els fatxendes d’Olesa no tenen rivals quan toquen el violí. L’excursió és animada i plena de tenacitat. Ara bé, la sorpresa és Vinya Cases. Oliveres i presseguers, envolten una vela estil persa.

Excursió a la Vinya - Agustí Vilar

Hi ha una taula per a vint-i-quatre persones, fins i tot damunt d’una tarima. Flipo quan Àngel fa de mestre de cerimònies. Encertat quan presenta tothom. Es nota que pertany al gremi dels curts de vista. Quan això ho fa una persona amb vista, no falla, a la llarga se n’oblida, en tinc experiència. Vet aquí, perquè les diferències sempre s’apleguen. Gitanos, cadires de rodes o negres saben de què parlo. Naturalment, el dinar va ser esplèndid, pel meu gust massa gormand. Hi ha tres coses que en destaco. Vaig inflar-me de llimonada. Vaig ser molt llest amb el prioratet mig dolcenc, refotudament banyeta i boníssim. Vull dir que no vaig caure en la temptació del segon traguinyol, em conec. Per sort, per Olesa no saben res de la meva estirp, quin descans. L’amanida la trobo excelsa. Després, la pasta fullada, una de les meves debilitats, perdo sense compliments l’educació. Sobre la car, crec que la cansalada hauria d’haver estat el plat de les canonades. Però, sospito que els amants del porc, van posar-la a última hora.

Excursió a la Vinya - Agustí Vilar

Aquesta gent quan enreden, es creuen que els d’Esparraguera es mamen el dit. No cal que us expliqui per què, de savis només n’hi ha al meu poble. Sé que el porc és una debilitat entre la gent que volta Montserrat. Aquí, la única que no s’hi enfarfega és la Moreneta i en sóc escèptic. És clar, jo tampoc no me’n salvo dels meus pecats. Eulàlia, dubto que tingui parentela amb la gent de Can Banyeta, em prepara una llesca de pa amb tomàquet, impossible de repetir. Una delícia és poc, paraula. Vull dir sucosa, enorme, cruixent, saborosa, molsuda, llaminera. En definitiva, la perdició dels panarres més llepafils. Per descomptat, trenco totes les meves regles de figurí de pa sucat amb oli. Vull dir que en Cases, tocat pel dimoni, treu cava i begudes espirituals. Àngel tracta de suavitzar-ho bo i demanant-me que faci un discurs. El meu amic d’Olesa es creu que sempre gasto crema solar, Déu meu quin perdulari. L’havent dinat s’allarga fins les set. Per sort, no és un dinar de cecs que emula noces bíbliques. Vull dir que dura dotze hores o vetlla fins hores petites. Conversa molt agradable amb Eliseu. Parla de futbol des de la pilota, poc corrent. Al capdavall, quan Àngel recorda Didí, una llegenda futbolística de l’època Di Stéfano, hi ha poesia en el tema.

Excursió a la Vinya - Agustí Vilar

Després dels comiats, baixem fins Olesa amb en Ramon. Hi anem una colla més reduïda. Vull dir Aniceto, Eva, Lucía i Juanma amb el seu pigall. La parella d’Esparraguera em deixa a l’estació de Martorell. Gràcies als companys he pogut venir-hi. De fet, en l’anada, els explico el meu primer accident ferroviari de la jornada. Entre andana i baixada de la plataforma del vagó, hi fico el peu. No m’hi esllavisso perquè la gent es fa càrrec del sac de patates que atresoro. Felicitats pels qui han fet la remodelació de l’estació, uns asos. En el retorn, torno a tenir un altre incident. Eva em deixa a la via 4. Cap problema, però, ni ella ni jo ens adonem que al meu costat, hi ha un cartell més baix que jo. Quan tracto de pescar el tren, m’empasso l’anunci. Per sort, la castanya és més espectacular que oprobiosa. Hi ha conseqüències, les ulleres queden malparades. Sap greu perquè no sé si la penitència va per la pasta fullada o pels dos dits de conyac que he begut. No us amoïneu, encara tinc tot el cap de setmana per resoldre la qüestió amb el meu confessor. De fet, una senyora em demana si el tren para a Cornellà. Sóc a punt de dir-li que baixi. Que la direcció correcta és cap a Vilafranca. Però, com de costum, la Moreneta em renya. En canvi, la jornada ha estat una meravella. Tant de bo ho puguem repetir.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de NOVA SECCIÓ! Veus d'herbes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.