Sant Martí de Sesgaioles, una sextina per a excursionistes xerraires no gaire platònics

Sant Martí de Sesgaioles

De Sant Martí fins Conill, fem un tomb
De vol d’ocell farcit de mel i nata,
Som 29 rient dins la taberna,
Abans de fer, lleugers, un bell viatge,
Per terres de l’Anoia gresca grossa!
M’exclamo impune, Déu meu, quins grans bisbes.

En Jaume conta històries de bisbes,
Guaitant la Font del rodal en un tomb
D’observatori, dins la boira grossa,
xerrem cistells de maduixes amb nata.
Atrapo nous camins d’un vell viatge
On no excloc farses dintre la taberna.

Tot just prenc cafetó a la taberna,
Sento companys com endrapen bons bisbes,
Fan perfumats, sospiren un viatge.
Per sort, tenim tot el dia en un tomb,
Per evitar tristors, també una nata,
Al capdavall, millor fem festa grossa.

Martí, el músic, quan la diu ben grossa,
No mira prim fora o dins la taberna,
Li encanten pulcres gaioles amb nata
I, sobretott, que ho sàpiguen els bisbes!
Poc després, enfilem somnis d’un tomb,
Bo i guaitant campanars en un viatge.

Com una garsa, dibuixo un viatge,
Ple d’encanteris, bo i fent-la ben grossa,
Ben lluny de la cridòria d’un tomb,
o de gatzares rostint la taberna.
Al capdavall, no fem comptes als bisbes,
Ni tampoc no tirem un bol de nata.

Per camps de cereals, núvols de nata
Ronden rialles, companys de viatge
Pretenen pa amb tomàquet, talls de bisbes
I xocolata. Així la fem ben grossa,
Si sou excursionista de taberna,
Sembleu pardals que canten en un tomb.

Sé que la nata cultiva un viatge,
Quan la taberna, grolleria grossa,
no espera bisbes en el nostre tomb.

 

(Aquesta sextina, una cançó molt popular entre els trobadors occitants de l’època medieval, la hi dedico a tots els excursionistes que ahir van venir per aquestes contrades tan desconegudes. Per descomptat, també la hi dedico per a totes les persones absents que habitualment ens acompañen en altres memorables periples. Com veieu, la sextina és una cançó de bon rotllo, la seva finalitat és molt senzilla, fer-nos riure sense prendre cap mal. Naturalment, és un poema molt artificiós, el prefereixo quan la idea és que compartim aquests bons moments. Per descomptat, no sempre surt, és una poesia bastant enrevessada. L’important és que el bon humor pugui tombar mirades que la lucidesa ens torna pessimistes o melangiosos. Al capdavall, Sant Martí de Sesgaioles, fa tuf de poblet pirinenc amb pagesos fugissers i senyors que rapten senyores per a fer coses no gaire edificants. Per sort, els prefereixo abans que les llegendes de vampirs per la Transilvània. De fet, el poble en té un aire, a pesar que no guipo ni gota. Ja ho sé, no tinc cap autoritat per a afirmar-ho, però, m’és igual, ja sabeu, sóc un poeta, Déunhido quin fatxenda. De fet, quan vaig dinar amb Francesc, Mar i Luïs, asseguts en uns graons d’escala, vam dissertar sobre temes decisius de la nostra existencia, de caire domèstica. És a dir, vaig explicar-los en un sonor fracàs, perquè les llenties eren un malson en la meva abundosa i impertorbable dieta de llegums setmanals. Vull dir que no entenc perquè estimo tant cigrons com pèsols, en canvi, detesto incomprensiblement faves i llenties. D’una altra banda, la parella castellana va fer dentetes quan van contar excel·lències sobre un cocido, fet amb les seves demoníaques botifarres negres.  Senzillament, no tenen perdó de Déu, en saben de llescar delícies. Com veieu, no hi ha un pam de net quan es tracta de vicis amb bici. Per sort, els versos encara m’aprimen. Millor que escolteu la llauna que donen els trobadors, oi?)

Aquesta entrada ha esta publicada en NOVA SECCIÓ! Veus d'herbes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.