Follets i macrahuxenis vora el safareig de la pera

Estanys de la Pera

Finalment, vaig a la temuda excursió pirinenca. Poca gent i furgona menuda. Com de costum, els peus, llargs, darrera el vehicle. Novetats, una conductora. Ho va fer bé, no vaig marejar-me en absolut, un miracle. Entre cecs i lloscos, mitja dotzena i para de comptar. Entre iaios, gairebé orfes. En definitiva, en família, unes perspectives espantoses. A més a més, la vaga de transports públics ens diverteix. Vull dir,  gent que ve, si no va llesta, no ens pesca. En Francesc Vila, a última  hora es despenja. Pot més la seva sensatesa que no pas el seu granític esperit excursionista, l’envejo. Al primer refugi, esmorzem en un tancar i obrir d’ulls. Per primer cop, trenco la meva casuística naturista. Faig un entrepà d’embotit prou agraït. Vint-i-dos quilòmetres, no són pas una broma. Ja no me’n fio gaire de la bonhomia d’aquestes caminades. Tothom es cansa, però, els grans patim moltes incerteses. Això, sí, la calor de l’any passat no ens empaita. La maleïda solellada de Molló, podem oblidar-la. Al capdavall, els horitzons més prodigiosos, fan taques blanques dalt de les muntanyes. L’ambient és fresc si no us moveu. Ara bé, si no pareu, us heu de treure roba. Per descomptat, com a molt, em pujo les mànigues de la dessuadora. De debò, el  temps, a mi, no m’enreda. En unes altres paraules, es tasta la meravellosa primavera pirinenca. De seguida, llisquem per la pista forestal. Els narius pesquen flors, floretes i plantetes boniques entre prades, pasturatges i rocalles. Si fa no fa, totes les dones es tornen bledes. Per sort, les cegues, no. En canvi, les llosques, no sé quin partit prenen, costa discriminar-les aquestes paies. Quant als homes, les flors són figues d’un altre paner. Totes aquestes Prades que creuem, la colla no m’ho desmenteix, són catifes de colors càlids. Moltes flors de tonalitats clares, l’olfacte es queda vora el nas. Quan el perfum llisca gola avall, és a dir, és fresc i velluta entranyes, els colors són més bigarrats. La ginesta i la rosella són els exemples més vius d’aquesta teoria.

Més endavant, Teresa Coll em porta vora un avet. Però, jo en tinc un gran recel que així sigui. En tocar la seva soca, decideixo que és un exemplar  prou nuós de pi negre. La meva guia té un deliri molt viu per les obres de la natura.  És d’aquelles persones que es creu, sense cap dubte, que la nostra bonhomia ve precisament del nostre contacte amb la natura. En canvi, no diu mai que la vida urbanita és tot el contrari. En tot cas, l’ordre ciutadà, exigeix papers que destaroten sistemàticament energies.  Només per això, ja és gratificant escoltar-la.  El ritme és molt viu per la pista forestal. Quan arribem als salts d’aigua, els perfums acaronen el cants dels líquids. Al nostre país, entre muntanyes orgulloses, una primavera exuberant són cascades i salts d’aigües inesperades. Poc després, comencem senderes muntanyes amunt. Seguim el riu del Molí per la banda dreta. Però, de seguida, hem d’estrafer el camí. Cal anar per l’esquerra. Després d’haver fet un bon tros, cal fer la cabra obedient. Finalment, arribem a l’estany. Alguns volen llepar-se els peus a les ribes.  Uns altres pugen dalt del refugi. Jo em quedo amb Jorgina i Teresa menjucant bastons de pipes. Cal desfer tot el camí i encara queda per a fer un mos. Ara bé, el camí de baixada sembla que posi ales als nostres peus. Però, és un miratge. Al capdavall, molts de nosaltres, era negra nit quan ens hem llevat. Envejo moltíssim els qui són capaços de trencar un son dins l’autobús. Però, considero que clapar dins aquests vehicles és un miracle. La conversa dels busos, per a gent com nosaltres, senzillament és vida. Sempre que he vingut amb excursions Muntanya ONCE, les becaines me les he pintades a l’oli. En canvi, amb altres vehicles similars, he tingut sorpreses. El cap de colla insisteix que quan més a prop del refugi fem el mos, millor. A pesar que aguanto prou bé, sensació de cansament i competivitat. És clar, el Pirineu no ens permet gaires morositats. Ara bé, les hores llisquen amb una rapidesa que espanta. Oi més quan el temps ens acarona tothora. Aquestes muntanyes, quan tenen tanta aigua en arribar el bon temps, fa delícies amb els nostres somriures. Quan la tarda, comença a avisar-nos, fem un mos en un talús vora la pista forestal. Comparteixo l’entrepà amb Xavi Heras. L’amic terrassenc vol filar la realitat política. És un entusiasta del procés. Tant l’un com l’altre procurem esbandir suats pessimismes. Vivim una època en què ensulsiades i incerteses les tindrem a tocar de pell. Per tant, les il·lusions caldrà enganyar-les amb caramels d’eucaliptus. En unes altres paraules, vol dir que ningú en sortirà content del tot. En canvi, els manaies, probablement, sospirin d’alleujament. Entremig, només ens queda la lluita i el compromís entre demòcrates. Però, el cap de colla és implacable. Aquests àpats agrícoles, sense gaire gent, entristeixen. Un caramull de  Bótes de vi i pessics de postres, més tendres que inconfessables, lliguen alguna cosa més que rialles i bromes. La tarda declina com un llamp si volem ser a l’hora. Ben aviat, fem la última sendera.

Estanys de la Pera

Llavors, Teresa, enmig de frondosos boscos de pi negre, xiula que vol veure follets. Per sort, no han caigut les meves ulleres. De tant en tant, hi ha senyores, dretes i prou ben fetes, que no miren prim quan somien.  És clar, el problema no és veure’l. El pitjor és saber què li conta. Això si no se’m desmaia als meus braços, aquesta és una altra. De debò, encara que em digui que és un follet, tinc el seny de la ceguesa. Tot i així, val més que no faci el fatxenda. Per aquests rodals, Mossèn Cinto sempre pensava en encantades. No m’estranya, no hi ha cosa més bonica que llegir poemes passats de moda per a saber que una bruixa, cent anys enrere, era una encantada per aquests encontorns.

De cop i volta, penso en macrahuxenis. Per descomptat, és una peça d’orfebreria mitològica, un inesperat parc juràssic a l’abast de la meva imaginació. Un macrahuceni, si no vaig errat, era una espècie de mamífer de l’època dels megateris. Per a fer-vos una idea, un megateri o un milodont eren simis o óssos de l’època dels dinosaures, extingits fa uns quinze mil  anys si fa no fa. Per descomptat, millors no espantar-vos amb les seves dimensions. Abundaven molt en l’actual Patagònia. Més o menys, els macrahuxenis són els avant-passats  de la família dels manatís, porcs espins i similars. Si fa no fa, un camell amb trompa d’elefant. Geòlegs i zoòlegs flipen amb les peculiaritats dels éssers vius d’Amèrica del Sud. L’autor, un anglès originalíssim, diu que els éssers humans, tot just van deixar la transhumància com a forma de vida, les coses ja no rutllen com caldrien. Així, doncs, quan disserta sobre indígenes o Darwin, us en llepareu els dits. Sapigueu que tota la Patagònia és un ossari de fòssils de bèsties fantàstiques. Un paisatge fornit de glaceres i deserts amargs, poca broma davant tanta bellesa. Vull dir milodonts, brontosauris, etc. Segons ells, un mamífer evolucionat, ho dicten com caminen. Tant se val que siguin a dues o quatre potes. O sigui, poseu imaginació que no us en falta quan la serviu sintètica. Al capdavall, els cecs ens posem més, i ja veieu què cotitzem. De fet, els entesos creuen que fins que no arriben pumes i jaguar per Amèrica, els mamífers eren molt friquis. Si us fixeu bé, inques i araucans eren molt evolucionats i tota la pesca. Però, no coneixien la roda. Com que hi ha tantes espècies en perill d’extinció, debat servit. Cap a les sis, ja baixem amb la furgona cap a casa. Jorgina insisteix que segui al seu costat. Hi ha bastant cansament en un autobús excessivament buit. Tinc enyor de les rialles dels iaios. Però, m’hi conformo si es llesca amb cortesia la conversa. Jorgina xerra molt sobre companys i companyes de la seva edat. És el que toca, té una envejable joventut, ja se sap. Quant a la música, parlem sobre els anys de pelegrinatge, de Franz Liszt. Potser  una de les fites romàntiques més aconseguides del compositor hongarès en piano. Jo recomano molt que l’escolteu. Aquests músics  tan abrandats i teatrals, quan no tenen molta publicitat, abasseguen. El qui és melòman, ja sap de què parlo. El qui no ho és, si usatrapa aquesta música, no us en penedireu.   Arribem molt tard. Al capdavall, la tirada és enorme.  De primer, però, els sabadellencs, desembarquen en una hora més benigna. Quan som a la dele,els comiats  són vistos no vistos, casernaris. Sap greu no haver-me acomiadat d’una manera més càlida. Sobretot de Flor de Neu, imperdonable. Per la resta, enguany ONCE Muntanya ja fa 30 anys del seu periple excursionista. Un 29de juny de 1986, uns quants valents van persistir. Es deien Jordi Pons, Josep Maria Ribalta i Francesc Vila.  Tots tres van pujar a la Mola amb els seus respectius guies i companys de colla. Segurament, sense ells, aquestes aventures no tindrien cap tradició entre disques sensorials. Enguany, moltes excursions han estat molt dures. Probablement, els més grans comencem a veure les orelles del llop. En unes altres paraules, la duresa de moltes d’aquestes excursions, sempre les pateixen els mateixos. Alguns de nosaltres, haurem de retirar-nos, és llei de vida.  Tant de bo puguem persistir-hi en unes quantes més.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Veus d'herbes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.