Montserrat, una escapada entre setmana

Excursió Montserrat

Continuen les sorpreses Àngel Mas. Proposa una pujada a Montserrat pel camí dels matxos. És a dir, des del cremallera de Monistrol fins l’abadia. Pugem per camins de carro i dreceres fins el passeig final. Després del suplici de la Juncosa del Monnell, segur que aquesta caminada és un caramel. Oi més quan hi anem amb la tropa d’Olesa. Gent trempada i generosa. Àngel Mas, no se pas com s’ho fa, però sempre s’envolta de gent entusiasta i vital. Entremig hi ha l’elegant i indesmaiable Xavier Heras. No hi fa res, sempre hi ha cigronets negres dels vallesos. Un altre dia, us explicaré els meus maldecaps entre Terrassa i Cerdanyola del Vallès. La gent del Baix més fondo és una gent molt soferta. En efecte, a quarts de nou, hi comencem. Tinc com a guies, Jordi Rovira i Montserrat Mercader, la crema. El dia és esplèndid,un hivern maleït per a les elèctriques. La pujada és suau, d’una tirada fem un parell de fonts. L’aigua és escassa. Ensumo un estiu assedegat. Sobretot si no plou aquesta primavera. Quan un cec toca una fulla, si fa crec, mal assumpte. Però, Montserrat és una altra historia. Quan esmorzem, ho fem davant el monestir de les benetes. Sembla que la Forcadas ve d’aquests murs. No m’estranya, entre aquests paratfes, qualsevol no s’il·lumina. Tota la muntanya viu envoltada d’esperit religiós. Tots els camins, tots els corriols conviden meditacions. Fins i tot la carretera que creuem, respira intimitats. Quan fem la drecera dels corriols, sovint descanso. Jordi Rovira sempre va amb dos bastons. Sembla que la seva esquena no gira rodó. Durant una estona, m’hi porta Montserrat Mercader. Flor de Neu és tot un luxe. Quan explica com va dur el ram de casada a Montserrat, admira com ho explica. No tothom ho sap fer. No em refereixo a comentaris bledes. Té un punt d’equanimitat, noexempt d’il·lusió que crepita. Aquesta muntanya atresora totes les nostres nostàlgies. En unes altres paraules, encara coven esperances. No fa falta que siguem creients, descreguts o jueus. Senzillament, és una muntanya on els reptes encara somriuen. Quan sentim el virolai, a pesar de la meva sordesa, encara el pesco. Emociona com un poeta de la talla de Mossèn Cinto, encara desperta tants fervors. Som en un dijous anodí de primers de març. Déunhido la gent que omple la basílica. Sento moltes veus estrangeres. Per sort, Les romeries, les penitències, les promeses, els vots, no s’acaben mai. Aquest matí, dissertava amb companys sobre Perejaume Borrell i Enric Cassasses. Són els nostres grans poetes a hores d’ara. Fixeu-vos-hi, tant l’un com l’altre, prou que l’imiten. Però, què lluny quédenles apreciacions d’en Gabriel Ferrater quan demanava més enginyers i menys poetes per a la nostra terra. En discrepo, la paraula sempre creix amb els poetes. Conclusió, sempre l’infant de Folgueroles, els actuals no serien el que són.  A l’esplanada, fem temps per dinar.

Excursió Montserrat

Poc després, quan entrem a l’hotel, agraïm escalfors. El dinar, tot un encert. Tres excursions amb aquest paio d’Olesa, tres bingos gastronòmics. Hi ha molt d’eremita per aquestes muntanyes.  Ara bé, deixa’ls correr quantrafiquen amb dentadures expertes. Per descomptat, un menú substanciós amb aromes de Montserrat.  Canelons i lluç amb cloïsses i musclos, Déunhido quins rosaris pesquen per aquestes altures. Conversa i rialletes amb en Servià, molt agradable. Hi vinc poc per aquests topants,però, els records són molt vius. Aquí, vaig llençar les cendres del pare i el padrí. Aquí, vaig llegir per primera vegada en la meva llengua. Aquí, vaig fer la meva primera excursió familiar. Aquí, vaig deixar el meu primer llibre de poesía en una biblioteca. Sempre que hi pujo, hi renovo fidelitats. Diuen que els paisatges fan més prim que les idees. No hi fa res que s’hi barregin. L’important és la bondat que hi arrepleguem pel camí. La resta és compartir esperances. No cal explicar-les a ningú. Per a l’imaginari del país, aquest rodal representa molt. Amb tot procuro que no es barregin coses. Bandera, llengua i conviccions no són solament sentiments. Hi projecto una singladura, fins i tot totes les que m’acompanyen. Passi el que passi, més que un somni, aquestes caminades sempre són una devoció. Tant de bo hi puguem repetir-ho l’any vinent.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Veus d'herbes i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.