Maquetes, comunidors i calçotades

Excursió i calçotada a Marnresa

L’última sortida d’àngel Mas mereix tota una dissertació. Li va com anell al dit això d’animar sortides culturals de Cecs.cat.  Es nota que domina els seus rodals. No us preocupeu, fins l’últim detall tot ho escura. Des d’un imputat  en una taberna de la capital del Bages fins la bandera transalpina dels seus toscanos, digueu-li xemeneia trinxeraire. En unes altres paraules, procureu que no us afaiti. Pinós va ser un tumult, tot un entusiasme reglat. En canvi, Gaià és un mosaic que encara esclata a les nostres mans. Reconec que hi vaig per les maquetes. És a dir, la resta ho supedito. Sincerament, com a sord cec, el tacte reprocessa teranyines. És important que les conviccions sempre facin analítiques. En efecte, el tacte és barroer, però, sempre ordena. La vista sovint ens abandona en l’enlluernament sintètic. La pell sempre busca nous camins. Oi més quan la sensorialitat ens obliga a fer equanimitats. La sorpresa és majjúscula. Tant la catedral com la panorámica medieval de la ciutat de Manresa en maqueta impressionen. Oi més quan la ciutat de Barcelona no en gaudeix cap de semblant. De seguida, pesquem la riqueza del país al detall. Curiós, el nostre país culturalment és un puzle interessat. Només cal veure aquests criteris des de la Generalitat i des de la Diputació. Dues institucions que mai no són complementàries quan han de fer país. Les maquetes de Manresa en són tot un exemple. Senzillament, quan cal fer coses en xarxa, l’eix és la política. Vet aquí, tot el desordre actual. Naturalment, la catedral guarda poques harmonies. En canvi, ventruda i orgullosa testimonia puixances. Un consell, no en negligiu consideracions. Tot just SENTIM l’orgue DE LA BASÍLICA, nodrim unes altres mirades. Albert Soler, un guía inesperat, comparteix que l’introit de l’Evangeli segons Sant Mateu, de Bach, l’escenari s’ho val. Després d’haver passejat pel carrer del balç, Manresa s’ofereix distinta. De debò, no li coneixia aquestes intimitats de caire nedieval. Sabia del rotllo de la Misteriosa Llum. Reiterades vegades, m’han explicat els vaitots del Parc de les Aigües. Manresa és una ciutat que guarda empenta i tradició. Sabadell, Badalona o l’Hospitalet de Llobregat no tenen catedral. Aquestes ciutats han obtingut una secularització imponent. Ara Terrassa ja en comença. No sé pas fin son arriba la influencia religiosa. Quan les jerarquies eclesiàstiques obtenen institucions com catedrals, les ciutats empaiten tradicions perdudes. Sé què he mdic, Sant Feliu de Llobregat s’hi afanya en aquestes qüestions tan curioses com dubtoses. Però,el fervor popular, en aquestes ciutats de l’interior del país, despleguen un esperit definitivament ambivalent. Bo i passejant pel museu comarcal, hi rastregeu l’enciclopedisme dels jesuïtes. Recordeu que el de Loyola ensenya la doctrina a partir de la lógica cartesiana. No us ho creureu pas, però, les doctrines erètiques del cristianisme s’havien de combatre des de la raó. Vet aquí, un tast peculiar de la ciutat de Manresa. Molta elit barcelonina va estudiar en aquesta ciutat durant el setcents  i el vuitcents, a conseqüència dels estralls de 1714. Entre els seus il·lustres estudiants, hi va haver en Josep Maria de Segarra. Al poeta no li va agradar gaire aquesta experiència. Tot i així, la seva formació  fou impecable.

Ja se sap, els aristòcrates del país sempre arrufen el nas davant el sentit comú. L’ordre jesuïtic hi és molt visible en aquesta ciutat. No en va, els noucentistes adoraven Sant Ignasi.

La visita al museu d’aquesta ciutat és un bon botó de mostra. Quan arribem a gaià, la pluja es bat en retirada. Tot i aixi, el fred és intens. Excepcional davant l’hivern tan benigne que passem. Primer pessic d’una altra sorpresa. Visitem un magatzem amb eines agrícoles. Cups, aixades, falcs, etc. Tot ho podem tocar, tot ho podem veure amb les mans, tota una delícia. Fins i tot repasso una bici dels anys de la picor. Poc després, entrem a l’església. Aquí l’estupefacció és la dissertació a càrrec d’un restaurador. L’ofici és insòlit, una meravella quan es tracta de memòries. Explica com vivía la gent del llogarret. Les colònies, l’exhuberància de les collites, un bon memorialista de declivis incessants. Impressiona com pentina contundències dels frares. Segons el cuiner del rodal, són una gent molt addicta a la pasta, tranquil·litza saber-ho. Naturalment, ens guarda la piula del comunidor.

Naturalment, quan hi ha pasta, les benediccions no es fan pregar. El comunidor és un altarr cobert enmig d’una plaça. S’hi puja per unes escales. Dalt, hi ha quatre balcons amb baranes. Des d’aquest recinte, Sant Antoni dels burros tenia una efeméride com cal. És a dir, els pagesos tenien massa bestiar per a beneir-lo tot dins l’esflésia. Segons la dissertació del nostre amable amfitrió, el Principat només enté dos d’aquestes singulars construccions. Sens dubte, exposen puixances molt dignes. Indiquen riqueses que encara s’honoren.

Excursió i calçotada a Marnresa

Finalment, el tiberi. Per sort, sembla més civilitzat que pinós. El restaurador, ai las, ens posa calçots amb pitet i guants. Es nota queels Segarra hi van estudiar en aquests indrets. La presencia de la mesura i l’etiqueta, tot un encert. Pateixo pel fred, però, l’ambient és excel·lent. És a dir, hi ha escalfors de tota mena. Quant a l’oïda, amb prou feines, sento els companys que tinc davant. Però, sec amb Montserrat Ferrer i Joan Heras. Davant hi ha Joan Vilaseca, un paio amb una conversa prou dilatada. També hi tinc a la vora el meu adorable Andrea Aosti. El meu nas mai no em falla. Quan vénen els de Torí, festa rodona. En unes altres paraules, Maria Planas és filla de Manresa. Avui he après, com a cec, com es pelen aquestes horripilants sebàcies. Trobo que ésuna menja molt banyeta. Però, amb guants, fa pinxo. Tot i així, no acabo d’entendre aquesta gran devoció culinària per aquesta menja. Per distreure’m, li explico a Joan Heras frivolitats gavatxes. Els guants tenen una funció esencial. És a dir, les mans han de ser a punt amb totes les seves escalfors. La gent d’ACIC són reacis a la cultura dels guants, pobrissons. Els té una mica trastornats això del Braille. Una mica de polidesa francófona no els vindria pas malament. Qui ho havia de dir en un seguidor de l’enciclopedisme europeu com jo. Per exemple, la noblesa francesa, després dels seus alambinats repassos, sovint prenien xocolates i cafès amb guants. Els escriptors del barroc francés sempre hi passen de puntetes quan ho descriuen. Natural, els vespres als seus pavellons eren d’ordinari molt frescos, per no dir glacials. Per tant,les mans són imprescindibles per a inquietuds poc edificants. Com veieu, ja en aquella época, l’entreteniment ja era costerut. Fins i tot entre les elits de la societat. No pas com ara que ho solucionem amb tele i endergues similars. Aquesta conversa la filem després de traure’ns els guants. Sempre es parla que hi havia poca higiene en aquells temps. Si la sobretaula ja era tan alambinada, dubto que la brutícia no hagués reculat. Per això, escalfors i netedat en una calçotada, de debò que admira. Per acabar d’adobar-ho, el brandy envellit del café, una troballa. Sec,suau i delicat, un altre banyeta dins la mànega d’aquesta excursió. Decididament, Àngel Mas comença a preocupar-me.

Excursió i calçotada a Marnresa

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Veus d'herbes i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.