No podem matar el temps sense ferir l’eternitat

Entre els actes de la Setmana de la Discapacitat, en destaco el d’ACIC. Potser perquè la literatura és allò que m’atrau més. L’Associació Catalana per a la Integració del Cec fa un homenatge a Eva Monrós. Aquesta persona cega va morir dins la ratlla dels quaranta. Tenia un quadre no habitual d’adversitats. Síndrome de Marfany i ceguesa. Lingüista i compromesa amb les llengües amenaçades del món. Entre altres activitats, feia un bloc dins la xarxa. En aquest espai d’escriptura, hi desplega un univers personal, pel cap baix, sorprenent. Oi més quan els companys i companyes de la seva entitat, no se’n saben avenir d’aquesta desaparició. Des de la primavera, tenim la publicació del seu bloc en llibre, gràcies al micromecenatge. Així, doncs, va néixer Anecdotari d’un vianant no qualsevol. El trobareu a Edicions Viena, Barcelona, 2015. En comentaris o gasetilles molt curtes, Eva Monrós pentina la seva vida quotidiana. No ens enganyem pas, l’escriptura rata la tristesa de la soledat. Com a persona amb discapacitats, Eva és conscient de la seva singladura. Oi més quan pateix una marginació ostensible. Els seus centres d’interès ens ho dictaminen. De qui parla en aquest bloc tan tendre  com meravellosament solidari? No falla, infants, gent gran i disques. És clar, també parla d’amistats, llibres, cançons   i ofici. Pel meu gust, fa ràbia que aquest bloc sigui tant curt. Són apunts molt elaborats, d’antuvi, extraordinàriament meditats. Defuig el to periodístic com l’abrandament literari. M’agrada moltíssim perquè hi connecto com a afectat. Sense dir-ne paraula, és un al·legat contra la condició invisible de les persones amb discapacitat. L’escriptura d’Eva Monrós referma les inquietuds de Karl Popper. Aquest filòsof de l’escola vienesa fou el gran teòric de les societats obertes. Contra els blocs que van deixar les seqüeles de la II Guerra Mundial, preconitza  xarxa i comunitat contra regles estrictes de relació política. Si no recordo malament fou un Premi Internacional Catalunya, no sé pas quan. En tot cas, Eva Monrós es carrega les tesis del pensador. Cada cop més, el gueto s’imposa. Guiris, emigrants, refugiats, disques, infants, gent gran, tots colpits cap a la seva condició. La gent corrent si pot estalviar-se  aquestes noses, no ho dubta gens ni mica. El contrari és practicar xarxes, moure’s dins la comunitat. Les tendències del món són allò que descriu Eva Monrós. El món ja no el pensen els filòsofs. D’acord, ens en penedirem. Mentre ho facin financers i economistes, els resultats són comptables. No cal que us en faci cap ressenya. A Sant Feliu de Llobregat, se’n fa una reedició del que es va fer a Barcelona. L’acte va tenir lloc a l’Ateneu. La lectura en Braille fou a càrrec de sòcies de l’entitat. La naturalitat de Paquita García, la dolcesa de Xell Aymerich, la sensibilitat de Montserrat Trias i la contundència de Neus Salvat van fer molt amena la humanitat d’aquesta escriptura. Entremig, les filigranes de la guitarra de Martí Batalla, van acabar d’embruixar l’acte. Tot s’ha de dir, si no els compro per esmorzar magdalenes, els artistes no em xuten. L’art sempre necessita vísceres prou avorrides. Ni us explico quan es tracta de cegues i cegos, jo ja sé de què parlo. Per acabar, el títol és una cita que estima sobremanera Eva Monrós. Hi ha un paral·lelisme entre Henry David Toreau, l’autor d’aquesta cita i la vida tan plena d’Eva Monrós. Els dos van morir dins la ratlla dels quaranta. Els dos van lluitar contra les seves adversitats físiques. Els dos van combatre tota mena d’injustícies. Els dos han deixat, sense pretendre-ho, una feina literària. D’acord, Toreau és massa romàntic, massa salvatge en les seves conviccions. Eva Monrós  també ho és, ella també desobeeix la rutina dels resignats. No podem matar el temps sense ferir l’eternitat, vet aquí la divisa del ianqui. Una de les cites que m’es m’agraden del ianqui és aquella que diu, De vegades, és saludable estar malalt. Ella ho ha aconseguit, vet aquí el camí que cal seguir. Cega i amb síndrome de Marfany, i què. El que queda és la seva feina, no cal rastrejar gaire més. Un cop més agraïm la colla dels voluntaris, decisius com sempre. Sense el seu equip de so, tot se’n va a Can Pistraus. Per descomptat, agraïm tota la feina de la gent del programa de persones amb discapacitat. Però, l’acte fou càlid i entranyable.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.