Octubre amb perfum de figues de moro

Ja no és el primer any. Surto de casa i flairo a figues de moro. En algun lloc, en maduren. Passa quan la bonança s’hi instal·la durant la tardor. No falla, són les figueres de moro que creixen dins el recinte de la via ferroviària. Naturalment, la ciutat dóna moltes comoditats. Ep, comoditats, no pas benestar. Per exemple, Josep Pla no hi creia en aquesta paraula. Naturalment, el bon temps, segur que  allarga la brotada. En sentir la vivacitat d’aquesta dolçor, reviscolem. Sovint el poble guarda aquestes intimitats. Tenen una exclusiva, mesos de febrer i octubre. Són moments de sol molt específic. Si us hi fixeu, és un astre que no crema. Llavors, hi ha mixtures formidables. És clar que jo no puc parlar-ne gaire. Ara bé, sord cec com sóc, l’olfacte  fa seleccions. De sobte, els arbres vesteixen les nostres enyorances. Antany, aquesta feina la feien bolets i pinassa. Per la festa major petita, qui no se’n recorda? Vull dir els bidons de pinassa que cremaven a Can Nadal. Naturalment,  llavors la flaire era única i deliciosa. Ni us explico les postes de sol d’octubre. Pel meu gust, són les millor de l’any. Per descomptat, els blocs de pisos ens les han furtades. De fet, l’enyorança vivia d’aquestes embranzides sensorials. Quan RENFE vulgui fer neteja, adéu olors bíbliques. Pel soterrament, rai, no cal patir-hi. si voleu metafísiques indígenes, ara són digestives. Tot i així, gràcies a aquestes olors, la memòria fa altres mirades cromàtiques. Per exemple, quan algú guaita una aquarel·la d’en Plana, d’ordinari, s’enyora. Ara bé, quan broten figueres de moro al costat de la via, qui s’enyora? És claríssim, són els qui deleixen una tardor com cal. Abans hi havia pinedes, fins  i tot algun aquarel·lista. Les olors també expliquen quin poble fem. Mentre no les treguin, fem poble. Quan no hi siguin, més ciment. Fins  i tot  l’erari públic es calma. No hi ha espectacle més sinistre que veure ciutadans avorrits. NO tingueu cap dubte, aquest avorriment creix vora parets, no pas arbres. A hores d’ara, reso perquè les figues de moro brotin a deshora.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.