El Carrer que no passa

Aquest estiu hem quedat servits. Obres, obretes, noses i punyetes. La idoneïtat i la quantitat, molt discutibles. Un cop més, la gent més vulnerable en matèria de mobilitat, que s’apanyi. Rotllo electoral? Per descomptat. És inadmissible la quantitat d’entrebancs que hem patit. Us imagineu un cec amb bastó, camí de l’ambulatori del pla? Feu-me cas,  millor que no. L’ajuntament, pobrissons, fan el que poden. Amb el desplegament d’obres d’aquests últims mesos, s’han rigut de les persones amb discapacitats. Una prèvia, ja no és la primera vegada. Si l’autonomia personal, per a les nostres autoritats, són un xiste, entesos. Esculpida la rondinada, anem al bon rotllo, que no s’encrespin els manaies. Per culpa d’obretes i punyetes, els meus itineraris han canviat com un mitjó. Per exemple, he transitat molt pel carrer que no passa. En l’actualitat, és un carrer tranquil i discret. fou el carrer de jocs del meu pare. Els meus avis quan es van casar, hi vivien. Anys a venir-hi, se’n passarien a la Font del Comte. Pere Álvarez i Ventura i Gassol són els carrers que hi connecten. També hi connecta amb una plaça important. Aquest estiu, la plaça l’han arreglada, només faltaria. Disculpeu-me que no digui noms, jugueu-hi si us plau. Un vespre, amb Eulàlia Grau, una iaia molt saborosa, bo  i acompanyant-me cap a casa, la  nostàlgia va atrapar-la. Agustí, te’n recordes quan li dèiem el carrer que no passa? Fins i tot encara me’n recordo de la foto. Vull dir la foto  on sortia el barri que impedia que fóra un carrer. Antigament, aquest carrer era una de les entrades a Can Nadal. Hi havia un barri, sempre tancat, que feia del carreró un culdesac. Llavors, eren els temps dels nostres avis. Quan jo era menut, en la cantonada del carrer que no passa amb Ventura i Gassol, tot just a l’antiga Escola Tramuntana, havia jugat amb un elefant. En aquella època, Els circos es desplegaven a la plaça. Tot just davant del col·legi de la Verga del Mamut. A Ventura i Gassol, hi posaven el remolc del paquiderm. Així vaig sorprendre Jep Molins amb un carretó. Portava pomes de cal Carlets per a la bèstia. Veure la tristesa d’aquell bellíssim animal, va fer-me entendre que mai més entraria en un circ. D’acord, una tradició, una identitat que caldria preservar. Ara que som a les envistes d’inauguracions, per què no canviem la placa del carrer? Ja sabeu, les autoritats ja no són les franquistes. Però, gràcies a la democràcia, sempre tenim obres, obretes, noses i punyetes. La sordidesa amb què evitem projectes que ens engresquin, senzillament, és preocupant. No cal que perdi el seu nom oficial. Només de pensar-hi, m’esborrono. Ja sabeu, les autoritats pateixen estrès amb tanta paperassa. La cosa és més senzilla. Els mateixos veïns la podrien fer. Una placa amb dos noms. L’oficial i el tradicional. És a dir, carrer endevineu el nom i , sota mateix, tradicionalment, el carrer que no passa. Seria bonic, si no cultivem la memòria, mai no sabrem què és la tradició.   Una ciutat es fa amb la identitat dels seus veïns. Els noms oficials per a forasters i carters. En canvi, els tradicionals, abans que es perdin, per al nostre imaginari. Els nostres joves fan bé de no fer cas dels iaios. Ara bé, les pedres duren més que iaios i jovenets. Podríem aprofitar les Festes de Tardor per fer aquests experiments. Ep, és una suggerència, no doneu gaire feina a cultura, prou feina tenen els pobres amb les roses. Si volem ser santfeliuencs, aquestes coses s’han de saber. Endevineu de quin carrer us parlo?

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.