Palmeres mortes

Palmeres mortes

Els arbres expliquen com arrela la seva gent. En unes altres paraules, a les ciutats, ens identifiquen.  Sobretot en l’esforç que fem perquè ens donin ombres. Ja ho sabeu, sense aquestes, difícil que pensem. Mentre la urbanització és global, els arbres tenen convivències. Ara bé, quan l’individualisme té supremacies, els arbres ja pateixen. El Passatge Fargas és un bon exemple d’aquesta relació. Amb les famoses ventades que van endur-se aquells pobrissons de Sant Boi, la finca i el passatge van perdre gairebé tots els seu món silvestre. La finca, ara Pins d’or, va quedar molt pelada. El passatge no té cap arbre comunitari. Una cosa em va quedar molt clara. Només aquells que viuen dins els seus límits privats, van sobreviure. Sobretot uns superbs aurons, encara prou vigorosos. En canvi, tots els altres van passar a major vida. Els ajuntaments d’esquerra es caracteritzen per una intrèpida infelicitat en aquest tema. Sort en tenim que són fervents ecologistes. La creixen aridesa del canvi climàtic, no ens espavila gaire. Tot i així, les desgràcies, no s’acaben en aquesta mirada. El fenomen es fa més trist quan els veïns desapareixen. Naturalment, els propietaris no lloguen. Per tant, els arbres en pateixen les conseqüències d’aquest abandonament. Que no hi hagi cap llei que controli aquest desori, demostra com  aquestes faciliten la vida dels irresponsables. La mort de la palmera de casa Amèlia Grau al passatge Fargas, és tot un símbol. D’acord, és una plaga mortífera, també explica vitalitats perdudes. És a dir, desapareguda la veïna, propietaris i autoritats s’hi conxorxen. No solament desapareixen cases i famílies, també ho fan carrers i passatges. Passatge Fargas ja només en té quatre. L’abandonament  és el seu signe més il·lustratiu. Ja se sap que la gent que lluita pel Patrimoni, no se’n cansen de defensar-lo. L’arquitecte Rubió i Tudurí, a pesar de les rimes, no és Gaudí. Ja m’enteneu que suggereixo. Però, autoritats i propietaris, van a la seva. Aquesta palmera representa la plenitud del Passatge. Va créixer com jo, des del finestral de casa meva. Mentre era un marrec, m’acostava a la finestra del menjador. Quan feia de mestre, les seves palmes, ja bressolaven els meus matins. Sempre vaig sentir les asclades quan l’arreglaven. Quan ja era sord cec, demanava per les seves ufanors. Fa uns quants dies, mamare em recorda que la palmera  fa tuf de focs de Sant Joan. Ja només ens queda el til·ler. Per sort, encara fa suar la barana de les escales de casa. Ara que visc entre paraules, la memòria busca desesperadament ombres. Us recordo que hi ha més de 480 000 habitatges buits al país. D’aquests, gairebé la meitat pertanyen als bancs que han rebut ajudes de l’administració. Naturalment, sobre aquestes plagues, fem l’orni. Per descomptat, la palmera de la senyora Amèlia no l’han desnonada. Mentrestant, sous, hipoteques i lloguers retraten un món nefast. La impunitat d’aquestes bestioles, parlo dels morrots que trituren les palmeres, recorden prou els banquers que filen la nostra impotència. Déu meu, fins quan ho hem de permetre?

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.