El debat sobre el líder

Hem fet un altre capítol sobre el procés. Molt d’acord amb els unionistes. Un 30% de cens en el procés participatiu de diumenge passat, ho accepto. Que consti, ells manen amb majoria absoluta amb un 37% de tots els seus vots. En tot moment, és important saber-ho. Qualsevol resultat, guanyin o no, els independentistes, trenquen el mapa d’Espanya. Naturalment, sempre que es faci alguna cosa acordada. És clar, quan sentim aquesta ferum , ells ja procuren que no es trenqui el seu barco. Potser aclarirem coses si debatem el tema del lideratge. Sóc de l’opinió que calen líders. Els líders garanteixen pluralitats. L’esquema de les multituds rera un president, buida projectes. El procés català viu del moviment i la unitat de les seves mobilitzacions. Té política nova, però arrossega la vella. La vella són la supervivència dels partits. Sense ells, no garantim la democràcia. Vet aquí les contradiccions necessàries de tot un procés tan complex com apassionant. La política nova són canvis que només proposen els independentistes. Tots els altres especulen. Fins i tots els immobilistes. El tema és complex però real. Ser conservador, no vol dir ser de dretes. O a l’inrevés, un esquerrà, necessàriament no és un personatge obert. En aquest procés català, l’assumpte, agradi o no, és important. Gore Vidal, un esquerrà ianqui, més exactament un demòcrata sudista, deia que rera les banderes s’amaguen els poca-vergonyes. El nacionalisme, perquè no ens enganyi, cal observar-lo des de les aspiracions democràtiques. Observem com es mouen els partits amb les anticipades. Els partits centrals no en volen. Ni CiU ni PSC no en volen saber res. Els unionistes, molt matussers, volen que Mas desaparegui en una convocatòria imminent. El president vol llista unitària, sap que és la única possibilitat de continuar manant. Però, ERC, IC i CUP volen que els mapes electorals possibiliten l’avenç de l’esquerra. També saben que els sols no poden liderar el procés. Allò que no vol el govern central és que Mas lideri com fins ara. Per tant, això no és contradictori amb un acord comú de partits a favor de la proclamació de secessió. Aquí, naturalment, CiU ja no ho té tan clar. La trencadissa és inevitable mentre l’estat s’enroqui. Per això, són importants tots els lideratges. Tots ells existeixen perquè arrosseguen l’autèntica força del procés. És a dir, la gent al carrer dins el seu teixit associatiu. Quants més líders tinguem, més vitalitat obté el moviment. Per això, Mas, en unes anticipades, guanya. Però, imaginem, sense majoria. La clau del procés és que el nostre Honorable talli el bacallà sol. De fet, és el que vol el govern central. M’agradarien molt unes plebiscitàries. Però, en l’actualitat és una ingenuïtat política. L’important és el moviment. Naturalment, aquest només existeix amb les mobilitzacions massives. Mentre això passi, els partits es veuen obligats a fer política nova. Fixeu-vos que amb totes aquestes històries, fins ara, no hem aconseguit res. El PP, des de Madrid, fa petites concessions a Unió. Alguna carretereta, un pedaç al port de Barcelona, i apanyeu-vos. En canvi, per als nous pressupostos, ens resten 4000 milions d’euros. El president Mas ho accepta sense més romanços. Particularment, aquí s’equivoca notablement. Per què no resta entitats públiques subvencionades de caire no popular? El lamentable és que l’esquerra, si mana, dubto que també ho faci. Bé, procurem no encallar-nos. Tots esperen una ensulsiada electoral del bipartidisme. Sobre el paper, això sembla bufar i fer ampolles. Ja ho veurem, els canvis a Madrid, que us quedin prou clars, segur que no afavoreixen el poble català. Allà creuen que tot el tumult d’aquí és rotllo indígena. Vull dir llengua i quatre grapats de duros. Allà tot flaira a política vella. Aquí, sabem que les reformes consti són una altra enganyifa. Sembla mentida que els nostres socialistes hi caiguin de quatre potes. Mentre Catalunya sigui una comunitat autònoma, no hi ha res a fer. No hi ha diàleg perquè els números democràtics decideixen nacionalismes. La resta, senzillament, és arrenglerar-se entre els qui volen avançar. Mas ha guanyat la partida del 9N. Ara bé, ell no pot fer el procés en solitari. Ha d’acceptar que els partits sobiranistes també hi volen tallar el bacallà. El poble sap que les seves decisions més impopulars, les va fer massa gratuïtament. Les lleis òmnibus, sí. Però, els sectors més vulnerables de la societat, no se’ls empara solament amb discursos. Si fem rotllo liberal, siguem conseqüents. Només amb la meitat de les propostes de Sala Martin, ja m’hi conformo. Cal retallades, d’acord. Però, que siguin per a tothom. Com que no ha sigut així, el poble en pateix el col·lapse de la crisi. Per tant, el poble demana lideratges múltiples. Mas no garanteix gens canvis substancials per a les classes populars del país. Molt bé això de les pagues pels funcionaris, la resta que els bombin, oi? No fa gaire, Vila i Espadaler plantejaven treure la T10. Sí, sí, volem la independència. Però, si els pobres no hi toquen, que se la confitin. Ja sabem qui pateix en aquests moments la crisi. L’amo de Freixenet, ho diu molt clarament. Primer, les empreses, després, ja veurem. Què macos són alguns dels nostres empresaris. La gent, no cal ser molt idiotes, s’adona que els qui viuen bé, viuen millor. En canvi, la feina no pot ser un privilegi en una democràcia. El tema de la corrupció va lligat a què la impunitat sigui tallada de soca-rel. En unes altres paraules, menys privilegis i més valors en l’exercici de la vida pública. Comptat i debatut, volem un procés que no sigui gens sentimental amb líders que sàpiguen teixir i aglevar-nos. Així es fan lideratges, així es construeixen nous països. el procés té futur així, els altres camins caldrà observar-los. Potser no porten cap a la independència, però, sempre cal ser demòcrata. Ara, tot apunta que anem cap a les anticipades si no hi ha pressupostos per a l’any vinent. Ja veieu quina és la preocupació dels partits al parlament. Insisteixo, parlen sobre les pagues als funcionaris. No poden dedicar un ral a polítiques de feina per als joves? Flipo davant la creativitat de fovern i oposició en aquest tema. Mentrestant, com deia el borinot de Joyce, com que no podem canviar de país, canviem un altre cop de tema.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.