Sant Marçal, un minut de silenci

Secció “Veus d’herbes

Ei, penya, cinc minuts i marxem. Guardem un minut de silenci pel company Jordi Tena. Així de senzill va estar el cap. Ho diu en el fragor de les postres. Dinem vora el camí que ens porta a Sant Marçal. Fa un dia esplèndid, de sol enamorat. La llum és excessiva per a la tardor que gastem. Sec entre Paco Crespo i Alberto León. El minut de silenci és impressionant. Només s’ouen els passos de companys reressagats. Imagino que són els golafres impenitents. Jordi Tena és present, però el busquem callant. El respecte pel seu record emociona. M’hauria agradat que un rossinyol hagués cantat. Però, som molt xerraires, massa. Per això, els ocells passen de nosaltres. Sovint si els escoltéssim, milloraríem en cortesies. Al capdavall, els excursionistes som la banda pobra dels aficionats a les teràpies col·lectives. Tres coses m’han agradat d’aquest periple. La incessant xerrameca de l’autobús, tot just partim. Tots sabem qui falta, però, ningú disposa tristors. La font de les nàiades, el seu degoteig de murmuri. Finalment, la cantarella democràtica de la conversa amb en Paco Crespo, el guia d’aquesta jornada. Durant el dinar, agradable sorpresa. Alberto León em parla de clippers. Els majors velers del món, habituals a les acaballes del vuitcents. Donaria qualsevol cosa per ser un grumet d’aquests vaixells. En canvi, no se m’acudeix mai pujar en un ferrari, com és que sóc tan idiota? Alberto León explica periples mariners pel Xile que puja de Punta Arenas. Sembla que és un guia novell. Encara fa provatures de grumet. Fantàstic, rosquilles de Lamberto i galetes que em passa el cap. Galetes de xocolata travessant Andes xilens a prop del Pacífic. Quan me les acabo, ja som a Antofagasta. Són les mateixes que em passava Jordi Tena. Tot roda, només falta la rialla del company desaparegut. Ara em ve a la memòria què diu un filòsof discapacitat suís. Un paio paraplègic d’una saviesa captivadora. Alexandre Jollien insisteix que la rialla sempre ens submergeix en la realitat. Fa llibres molt curts, esglaia per la seva simplicitat. La xarxa ONCE en té uns quants en DC. Els recomano molt. Per als guies i passavolants, també. Quan els filòsofs gosen amb les rialles, em mereixen confiances. Pocs filòsofs occidentals apropen les idees budistes amb tanta amenitat com aquest senyor. Tenim sovint la idea que Buda és un personatge fabulós i enigmàtic. Ningú com ell per a apropar-nos a la renúncia amb tanta humanitat. a Aquests últims dies l’he fullejat. El seu Petit tractat sobre l’abandonament, acull, nodreix. Davant d’un paisatge que desapareix, el filòsof omple buidors. Ho teníem fàcil, el Montseny  atrapa tothom.

Hem tallat la vall de Sant Marçal. Fins i tot quan la pujada era més encrespada, paco Crespo ho fa encara millor. Passes curtes en la terra tova i les pedres no gaire aferrades. El meu guia és un enamorat de les fagedes del Montseny. Anomena els arbres, però, quan s’acosta als fajos, la seva veu atresora més energia. Ja se sap, el Montseny es deixa fer. Així com Montserrat és per als modernistes, el Montseny és territori de noucentistes. Diria més, gràcies als poetes, aquest rodal és la filigrana rural dels barcelonins. Tot en el Montseny, sempre és a l’abast de la mà. Fins i tot la nostàlgia d’aquestes muntanyes, sembla de recepta farmacèutica. Per als qui no s’ho creuen, els recomano Vel de maia, de Marià Manent. Dins la xarxa ONCE, també és a disposició de crustacis de tot pelatge. Aquest llibre és un dietari d’un poeta que es passa la guerra civil en aquestes muntanyes. Sempre que vinc al Montseny, la seva prosa corre per la meva memòria. Potser falta l’ambient gris d’una tardor amb fullaraques. Però, un sol amable buida cantimplores i botelletes d’aigua. Quan som a la font de les Nàiades, de seguida penso en muses, nimfes i nereides. Per descomptat, rotllos noucentistes. Quan algú em parla sobre dones d’aigua, aquestes són unes altres històries, un altre costumari. Aquestes criatures tan alambinades, d’origen grec, que mai no veurem, de vegades les sentim. Els grecs les consideraven semideïtats. Senzillament, perquè una nàiade, exactament era una font. Als estius, sovint no rajaven. Vet aquí, la seva mortalitat. Són esperits silvestres que animen els paratges de la natura. Generalment, donen bon rotllo. Salutíferes i higièniques, protegeixen pors i sets. Els déus olímpics tenien el mal costum de fer les seves malifetes per aquests paratges. Natural, aquelles deïtats tan superbes no han aguantat fins els hotels de cinc estrelles o la guia Michelín.  Fins i tot en això, Zeus i la seva família  olímpica, s’ho han estalviat. Ara bé, compta en profanar els seus santuaris. Sobretot balmes i estanyols d’aigües cristal·lines. Però, la tristesa d’aquestes criatures va molt unida a la desaparició de les fonts. Particularment, m’afecta més fonts que no tornen, que no pas incendis devastadors. La desaparició de les fonts, per exemple, al meu poble, canvia fins i tot costums i caràcters que vénen d’un paisatge. Si les fonts no hi són, la fecunditat és més escassa. La funció de les nàiades és que la vida sigui més hospitalària. Cultiven el passeig, l’itinerari, la meditació. Quants cops, per exemple, un passeig a una font, sempre esberla melangies, tristeses o marriments. La meva tia Angelina o la meva àvia Anrea, elles sempre penjaven de fonts. La primera, anar a buscar aigua, era la seva gran distracció amb l’onclo. La segona, sempre feia promeses a una font quan feia viatges a Amèrica. Ara fem desitjos en silenci, no pas promeses, com per exemple, una romeria a una font. La vida urbana ens transforma inevitablement.  En canvi, sóc del parer que ens trastorna, exactament no és el mateix.  D’això, alguns poetes en diuen un descens de civilització. Bé, tornem a les fonts que ragen. Jo en conec unes quantes de fonts, dins meu,  esdevingudes nàiades. Viuen a prop del cor de persones que ens tracten quotidianament. Un dia o altra les atrapeu  i us envaeix una devoció que mai més us abandona. Quant als set-ciències, guardeu-vos d’enriolar-vos-en. Us ho supliquen els poetes. Recordeu-lo sempre, la vida és un regal. En conec uns quants que ho han après amb les experiències senderistes. Sovint tenim la temptació de negar-ho. Sobretot quan arribem a la dele. No falla, quan som a la ciutat, ens tornem inevitablement prosaics. La flaire d’un pneumàtic que put o la cantarella d’un ascensor, ja us anorrea. Jordi, encara que no t’ho creguis, sento les teves rialles. Segur que ha estat una beneïda nàiade de Sant Marçal. Les punyeteres, en saben de péixer la nostra memòria. Allà on siguis, amb una galeta, hi esclata. Una rialla franca, espontània, molt càlida. Diuen que totes són iguals, no és veritat. La teva ja és un patrimoni de la meva intimitat.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura, Veus d'herbes i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.