Lideratge i democràcia

Procés de participació consultiva o consulta acordada? Tant me fa. El procés català és nova política. Classes mitjanes i populars reivindiquen tesis més democràtiques. Els partits volen guanys electorals. Doncs, crec amb fermesa que s’equivoquen. Kaustky deia que el moviment ho és tot. En canvi, Lenin, exigia projectes. Vull dir que el bolxevic tenia clar que havia de manar el seu partit. Per descomptat, els partits polítics catalans, senzillament no en tenen. Sobre el paper, Convergència se’n surt. Alto, se’n surt el presi, no pas el seu partit. Unió, ni en broma vol plebiscitàries. Els altres tres partits tampoc no volen llista única. Mentrestant, ANC i Òmnium, amb prou feines frenen les multituds. Els Unionistes s’estarrufen amb les noves frustracions del país. La no referendària i l’enquesta valen el mateix. També per al partit de Mas. La gent vol gresca. Senzillament viu molt cansada. Tots tastem que ens enganyen. La recessió econòmica i social és a la cantonada. La unitat demana lideratge i democràcia. Al primer, Convergència ho veu amb bons ulls. En canvi, el segon, ja no li agrada tant. Sobretot si veu que li queden pocs mesos de Plaça Sant Jaume. Si no s’ha trencat la unitat popular vers la independència, és gràcies a les mobilitzacions. Aquestes recorden que volen noves polítiques. Vull dir educació, feina, pensions, corrupció, reformes administratives, etc. Ni allà, ni aquí s’ha fet res.  L’oposició, encara és més sinistra. Espera que les enquestes li cusin un programa electoral demagògic. Convergència vol esgotar tots els passos possibles en aquest procés que se li escapa. La llista única, els partits sobiranistes no se la toleren. Entre altres coses perquè la independència ha de millorar les prerrogatives democràtiques de la població. N’hi ha molt poques amb Espanya. En una Catalunya amb Convergència manant, també. Per això, cal anar-hi.  En unes altres paraules, votem com ens ho plantegen. Ja veurem si li agrada això als Rajoi boys. Vull dir tots els partits pro-consulta amb el govern. Així movem coses a Espanya. Ells s’ho miren com els cavalli tos de la festa major. Quan més duri el procés català, els partits menys entabanen. Tant els d’aquí com els d’allà. El moviment ho és tot perquè debat la democràcia. Els projectes no existeixen perquè els partits ja no organitzen  la societat. Són entitats que apuntalen la vella política. Veieu la tristesa i el descrèdit del PSOE. Tant els socialistes espanyols com els populars, més que partits d’ordre, conviden sistemàticament el contrari. En canvi, els moviments 15-M o les entitats independentistes ençà, ja reivindiquen altres coses. Trencar els vells costums, costa molt en una democràcia liberal, de tarannà tan conservador com l’hispànic. El nou 9N  cal votar-hi. Se me’n fot que sigui una costellada. Almenys sabrem qui som, quants som. Quins partits aposten pel procés català. Els qui reivindiquem la secessió, sabem que això va per llarg. El president Mas, de moment, aguanta. Per a mi, la qui no aguanta és Convergència. Mai no ha estat independentista. Li obliguen les multituds mobilitzades. També obliga als altres. ERC vol eleccions perquè creu que Mas hauria d’haver estat més dur. Ja veurem, quan manin ells, fins on dura la seva fermesa. Quant a Iniciativa, ja se sap, navega. És curiós com l’esquerra, només s’enrola en tacticismes. No hi ha cap cerimònia de la confusió. Com a organitzacions, incapaces de fer història, viuen crònicament en un sectarisme lamentable. Els unionistes callen perquè la convocatòria de noves eleccions, no els deixa gaire guapos. Ni tan sols Ciutadans. Creieu-me, Kaustky tenia raó. El moviment fa que les multituds debatin la democràcia. Tenia molta raó aquest socialista austríac. El seu nas almenys escoltava la societat. Sóc dels qui crec, fins i tot que la independència del Principat, espavila Espanya. Els partits catalans no fan el ridícul. Ans el contrari, agonitzen en la vella política. Però no són del tot autistes. Jo votaré la calçotada i no penso pas conformar-m’hi.  L’endemà, la lluita té un altre escull. Així que som-hi, no s’hi val badar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.