Les pedres del Tavertet

Secció “Veus d’herbes

in memoriam Jordi Tena

(Aquest text el dedico especialment a tots els companys i companyes del grup senderista ONCE Catalunya. Particularment, tampoc no me n’oblido d’Egara i Medir, així com de Mari Cruz, la seva família)

Truqueu al 112, Jordi, respira, si us plau!  Aquest és Edu, que esclata tan servicial com bonhomiós. Però, en aquesta ocasió, pesco inquietud, la serp de l’angúnia. Tot i així, la frase la tindré present qui-sap-lo. Però, tots els seus esforços són inútils. Vet aquí com comença el malson d’aquest diumenge. També un abans i un després per a nosaltres en les properes sortides. De seguida, unes infermeres hi acompanyen. Sentim perfectament com que el pols no li xuta. Som en un revolt d’un camí que puja. Anem cap a l’embassament de Sau. Gairebé són quarts de dues del migdia. Mentre caminàvem, la pluja és fina. He tret l’impermeable per tal de protegir audiòfons. Fins ara, no parem de pujar, però, sembla que aguanto. La terra és tova, un bon patac ha minimitzat la primera caiguda del matí. Teresa i jo, fa estona que ja hem despatxat unes quantes neures. Tant ella com jo, creiem més en les intuïcions  personals, que no pas amb les creences  establertes. Són petits espais de llibertat on l’amistat és meteòrica, d’una calidesa impagable.  Ella també ajuda Edu i Manel. El grup espera tens a les vores del camí. Com que la tensió no l’aguanto, sec a terra. Aquesta excursió al Tavertet fa llufa, la cosa va de debò. Rat m’acompanya, la bonica tremola. Sento que xiuxiueja espantada  al meu  costat. Però, la seva veu amb prou feines reté la por. Tothom la té, lluita sense saber com taponar-la. Agustí, han dit que Jordi ja, tranquil·la, li contesto mentre li pessigo la mà. És idiota mal pensar-hi. De moment, les sensacions conviden l’horror. Jordi fa filferro i blau, així el descriu Edu. Rat i jo seiem vora el camí. Sandra contesta pel mòbil totes les preguntes  del 112. Vet aquí, la tele que tenim. De passada, també truquen la família. Ben aviat, eternament, ve un maleït helicòpter. En un tres i no res, un llamp ens travessa sense adonar-nos-en. Fins que Sandra no ho verbalitza, el desenllaç és impensable. L’artefacte triga en venir. A més a més, el paisatge del Tavertet no convida l’aterratge. Quan ho fa, ha fet uns quants tombs damunt nosaltres. No som gaire lluny de Can Rafols. L’helicòpter busca un prat, el més pròxim possible. Mentre no veiem, sembla que podem allunyar inquietuds. En realitat, l’assumpte no funciona així. Tot just s’acosten els sanitaris, l’angúnia creix. Llavors, sento perfectament com Sandra diu que és mort. Els guies veuen allò que els cecs ens costa imaginar. Mentre l’helicòpter vola, prenc la mà de Rat. És la primera vegada que sento un helicòpter d’ençà que vaig veure’ls a Apocalipsy Now. El que vulgueu de Marlon Brando, però, el film és espantós. Preferible una garsa abans que un artefacte d’aquest calibre. Mentre tothom viu nerviosament aquests moments, penso en la fatídica nit en què mon germà cau, víctima de l’ictus. Tot just sento Sandra, que xerra amb una incansable Enriqueta, esclata el meu plor. ambdues xerren sobre impossibles. Que si és en coma, que si encara hi ha alguna possibilitat. Les paraules no acoquinen la devastació del moment. Total, el desenllaç és el més temut. Llavors, m’abraça Teresa Coll. Mai no li ho agrairé prou. Per fortuna, els sanglots no són gaire escandalosos. Poc després, m’assereno. Tot i així, la cordialitat de Jordi Tena ronda el meu pap. És com una torxa que crema el pit. No ho vaig fer ni pel meu germà, ni pel meu pare. En canvi, he arrossegat molta tristesa per no considerar-me digne de la seva estima. Tant me fa que diguin les terapeutes. Tothora m’empaita la cordialitat de Jordi Tena. No és possible que no torni a ser la mateixa en la pròxima excursió. En canvi, el plor em dicta com enyora companyies encara massa presents. També com les teràpies reafirmen la bondats del plor. Jordi Tena és un company exclusivament senderista. És veritat que sempre ens busquem. Ja l’afinitat de les edats. El repàs dels nostres estius. Enguany, Holanda i Bèlgica. Quan esmorzàvem, agraeixo aquestes intimitats. Naturalment, el tema estrella és la consulta escocesa. Entorn la taula som Josep Pujol, Cesc Vila, Teresa Coll, Jordi Tena i jo.   El local és amable i acollidor.  El seu voltant estufa poc digestiu. És clar, si voleu bones llonganisses, cal passar per aquestes iniquitats. Jordi, voldria parlar-te’n sobre Irlanda. No saps com he gaudit quan parlen sobre poetes. Les meves vacances les visc sobretot als llibres. Ell ja ho sap. Espera a l’autobús, els retorns que s’escuren des dels seients. En aquest moment, només t’acompanyen Eduard Flores i Manel Bueno. Naturalment, hores penoses que ningú no s’estalvia. Sobretot les dinou persones que hem vingut. Què cony ha passat?

En el retorn, a l’autobús, és un funeral que tanquem el dia de la Mercè. Fins i tot el conductor s’esvera. El pobre no dóna crèdit al que ha passat. Teresa i jo ens atrinxerem dins les paraules. No paro de tocar el seient on aquest matí, Jordi seia. Fins i tot va dormir deu minuts abans d’arribar-hi. Vull creure que tot és un malson que no ha existit. Quan arribem a la delegació, Jordi Rovira i Dolors Pruna ens hi esperen. En moments així, una abraçada, repassa tots els nostres bons moments. Els dies en què Jordi Tena va ser l’únic que seia al meu costat després de les pallisses de Jaume Vidal. Els detalls, d’una extrema tendresa, quan l’amic a l’hora dels àpats, em guardava un parell de galetes de xocolata. Les inacabables col·leccions de riallades en els nostres itineraris silvestres vora la proteica Maria Antònia Calmell. Però, de vegades, la vida busca aquests  desenllaços. Per tant, si no n’aprenem, som pastura de les emocions. Naturalment, el final d’un camí és un comiat. Com que sabem que no podem escapar-nos-hi, guaitem l’endemà. Mentre hi som, vet aquí, el miracle. Per tant, el consol és la lliçó de la nostra petitesa. És bo compartir la por i valorar que la vida ens atorga existència. La possibilitat de fer-la créixer entre els altres, és un exercici que no podem prescindir. La vida sempre duu la mort, qui millor ho saben són els poetes. En les antigues societats celtes, entre els guerrers, els prínceps i els druides, els poetes hi tenien feina. La gent d’aquells mons, delien i tenien els poemes dels seus creadors i artistes de la paraula. Abans he dit que som pastura de les emocions.  Però, certament, per a créixer, sempre hem de ser cautelosos. La feina de les paraules, consisteix en navegar-hi. Com a poeta, tinc la intuïció personal que no vivim mai prou del tot. En canvi, quan morim, passa exactament el mateix. És a dir, tampoc no morim pas del tot. Per sort, L’eternitat viu massa en la retòrica. Aleix de Ferrater, un altre dels nostres poetes senderistes, s’arrapa a la quotidianitat per tal de construir-nos. Senzillament, trobo que és preferible, sobretot perquè ensuma honradeses. Un moment d’escalfor, una rialleta vora les pedres, vet aquí com els versos duren fins que la bondat ens abandona. Si no hi ha versos, un pastisset de Lamberto Palomar o un tast de cava ecològic d’en Paco Crespo, son delicadeses que no podem oblidar enmig d’un dels nostres itineraris dominicals. Potser dic una bajanada, l’existència no ens permet lliurar-nos amb alegria en  mans de l’optimisme o el pessimisme d’una manera gratuïta. Millor observar i fer de les nostres obres, un camí de dignitat. Jordi Tena, per a molts de nosaltres, ja forma part de les veles del nostre vaixell. El barco de l’existència que cal saber dur. La navegació que busca nous ports, nous llibres, nous mars i nous cels. Sempre que algú ens l’anomeni, serà difícil oblidar-lo. Quan vorejàvem l’embasament, Enriqueta i Teresa expliquen un casalot que crida l’atenció. Tant l’una com l’altra, conversen sobre la quantitat de xemeneies que té. Els cecs, quan caminem, volen això. Paraules que conversen entre olors inesperades. Totes són diferents, totes parlen d’una riquesa excessiva. El fet que cap d’elles fumejava, explica l’absència de la vida. Amb tot Totes també parlen de com construïm entorn de la natura. Un cop més, les pedres del Tavertet, flairen l’angoixa dels nostres afanys.

A Sant Feliu de Llobregat,
21 de setembre de 2014

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura, Veus d'herbes i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.