Literatura i discapacitat, 2ona part

Moltíssimes gràcies per la penjada. Si sabéssiu els nervis que vaig passar! Tanmateix millor no va sortir. Sé que encara bufen les xarxes, els comentaris, els agraïments, etc. Sempre que contesto algú, ho faig presencialment. Sóc una persona que navego poc per la xarxa. M’encanta la conversa i el bastó per les parets. Aquest és l’esperit del poema Cegueses amb què vaig tancar l’acte. Sempre em deixo coses quan tinc ocasió de parlar-vos en públic. Reafirmo, sense ofici ni militància, no hauria arribat enlloc. L’ofici perquè és l’activitat amb què tinc un crèdit davant els altres. La militància perquè el compromís no s’acaba en les nostres conviccions polítiques. Per això, faig literatura, hi navega la meva llibertat. Per això, sóc un disca, perquè els límits hi són per superar-los. Vaig deixar-me molta gent, entre les persones que m’han fet. L’important, és que Sant Feliu de Llobregat xuta, a pesar de decadències. L’alcalde, en la seva intervenció, va dir que l’acte era un exemple d’aplec. Completament d’acord. Ara bé, també vaig dir que el sectarisme ens despersonalitza prou. No solament ho mantic, sinó que ho deploro. M’hauria encantat parlar sobre cultura i política. Com les dues coses són molt semblants i necessàries en la nostra activitat quotidiana. Però, el matís és un valor afegit que no sabem cultivar prou. En unes altres paraules, la cultura, suma, la política, sovint resta.  Vet aquí, com ens movem en l’actualitat en tantes coses. En literatura, vaig parlar d’aspectes en els quals ara hi treballo. M’encantaria que tirés endavant el projecte sobre les plaques oficials, amb l’afegitó popular. El carrer dels Arbres, la Vinya del Puntaire, el Torrent del Gurugú o el carrer de les Aixetes, desapareixeran de la nostra memòria si no els gravem en pedra. La llengua no és solament gramàtica, també és comunitat, comunicació  lingüística. Carrer Ramon y Cajal, popularment, Riera de la Font, això és memòria i integració.  Si ho féssim, segur que guanyem singularitat i personalitat.  Sobre discapacitat, vaig visualitzar el meu compromís santfeliuenc amb l’àmbit. Figures com Toni Carrión, Josep Xarau, Fina Martínez o Pepi Yagüe, no abunden. La disca local no s’acaba en la meva sordceguesa. Compromís és això: conèixer-la i compartir-hi aspiracions. Escoltar els altres, xerrar-ne, construir alguna cosa. També hi ha crítica, reivindicació, propostes. M’encantaria que el local de moda de la ciutat, fos a l’abast de tothom. De moment, el meu germà, una cadira de rodes,  no hi pot entrar-hi. Quan pugui fer-ho, jo l’acompanyaré. Desídia dels propietaris? Negligència de les autoritats? Tant se val, hi ha normatives que no es compleixen. Quan us pengen una medalla, no toca fer l’infant terrible. Mireu, encara en tinc més. La web del Comú ha rebut premi sobre transparència , ho celebrem. Els premis acostumen a inflar-nos. Certament, Allò que mai no li va agradar a Teresa d’Ávila davant elogis i benaurances. Las alabanzas nunca dejaron pacíficas las carnes, insistia la religiosa. Els èxits en la feina sempre són importants. Però, sense la validació dels usuaris, em sembla molt temerari proclamar-ho. Ara bé, els cecs, telemàticament, la web encara ens la pintem a l’oli. Sé que es fan esforços, però triguen massa. Per això, dono la llauna, és la meva feina. Amb tot insisteixo, moltes gràcies per l’embranzida que m’heu donat com a garsa.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.