El Riba del 13, un Dot del 89

(Raspall i pinta/47)
Perquè després digueu que no pinta res el servei a la comunitat. Vull dir la filosofia amb què Joana Raspall va impulsar el nostre Dot. Per una setmana i escaig, Joana s’ha quedat sense saber-ho. En tot cas, el Premi Dot i la ciutat en són testimoni que la seva aportació suma. Ahir al vespre, durant la Festa de Santa Llúcia, el Carles riba 2013, el màxim guardó de la poesia del nostre país, el va guanyar marc Romeva. D’ençà que va guanyar el nostre Dot,la seva activitat literària no ha parat mai. Particularment, no l’he seguit amb prou atenció. Però, sí que sé que ha guanyat nombrosos guardons. En l’actualitat, acumula sis textos publicats en poesia i dos en prosa. Si la seva poesia atreu els jurats, vol dir que hi ha discurs, pel cap baix, inquietuds. Al nostre Dot ja tenia una claredat rellevant. Si no recordo malament, el seu Dot s’anomena Disfresses. Hi ha un poema anomenat Tardes, que és una meravella  de sensibilitat. D’acord, tothom cau en el pedregar de les intimitats. Però, en Romeva ja atrapa rutines  en l’enuig del temps. Tenia el seu mèrit, sobretot en una Barcelona panxacontenta i avorrida. Ja sabeu, el rotllo olímpic i els seus resultats. Un país d’entrenadors i cuiners, vés-te a fotre. Vull dir que no era un poeta  atrapat entre dubtes quan explora faldilles endins. Cosa que ja el feia fascinant, com Laia Nogueras, Xavier Amorós o Josep Capella. Deixo de banda, cracks com David Jou, la poesia del qual és un pur marbre. El Dot ha tingut escriptors afamats en prosa, no pas en poesia. Els exemples més preclars han estat Toni Pascual i Vicenç Villatoro, dos Sant Jordi. En literatura juvenil, pau Hernández, és un exemple encara prolífic. A Joana Raspall i a mi, en particular, sempre ens sorprenia. Vull dir que els poetes premiats a Sant Feliu, ho eren en altres llocs, en prosa. Segurament, l’edat no atorga una clara vocació entre l’escriptor i el poeta. Sovint aquestes converses esquitxaven dubtes i incerteses. En tot cas, la poesia sempre és una art de gent minoritària. Aquí, iaia Raspall i jo ens barallàvem. Si això és així, perquè el Comte Arnau, d’en Segarra,  s’edita en CD? Llavors, la poetessa callava una estona. Creus, Joana, que després  de Mossèn Cinto, la nostra poesia no en tindrà cap altre? Quan li deia això, encara no havia escoltat Perejaume Borrell. Desgraciadament, la nostra veterana poetessa no l’ha conegut. L’hivern passat, per sort, va conèixer la poesia de Montserrat Abelló. Sé que li va agradar perquè en volia llegir-ne de plegats. No ho vam fer mai perquè la seva salut amb prou feines ja no li donava opcions. En l’última dècada el Premi Dot ha passat dels 25 als 30 anys, en l’opció de participar-hi. Des de l’any passat, ara els poetes ja poden arribar fins els 35 anys. Si llegim una poetessa de trenta anys, com Míriam Cano i la comparem amb Laia Nogueras o Marc Romeva, les diferències no són tantes. La novetat és que una poetessa de trenta anys ja no és una passavolant. Marc romeva o Laia Nogueras tenen més frescor en els seus versos. També eren més joves. La coincidència és que amb menys de 25 anys ja s’ho creien. Vull dir que són poetes i tenen devoció per la poesia. Me n’alegro moltíssim que Marc Romeva hagi assolit l’olimp. Per a mi, ja era un consagrat quan va guanyar el López Picó, de Vallirana. Molts no arribem a ser uns consagrats, però, ens alegra que guanyin els guardons, addictes a l’ofici. No us podeu imaginar com de contenta estaria Joana Raspall amb aquesta notícia. Si es va posar com una moto quan la regidoria de la dona, va decidir publicar les poesies de Ramona Pons, ni us explico amb aquest guardó. Marc Romeva és el nostre primer Dot que escombra un riba, enhorabona. Una idea lluminosa per al Dot de l’any vinent. Vull dir que la lluminositat és un assumpte meu, no pas del Departament de Cultura de la ciutat. Com que les deliberacions del Dot del 14,  són per al març, no estaria malament que hi vingués a recitar-nos, tot just proclamem un nou guanyador. Estic convençut que no ens decebria gens ni mica als aficionats. Així, doncs, el centenari Raspall agonitza amb esclats inesperats.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Raspall i pinta i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.