Fum, fum, fum

(Raspall i pinta/46)
Passo la tarda amb Angelina Remolà. Li prego que em llegeixi 18 nadales i un poema de Cap d’Any. És un llibret tot ple d’il·lustracions prou eficaces. De fet, Joana Raspall és una autora molt cotitzada entre il·lustradors. A primers de Novembre, van fer la presentació del llibre a Mas Lluí. Quan m’expliquen com han fet el text, resto parat de l’enginy i del negoci. De seguida, em crida l’atenció el seu poema Fum, fum, fum. Deixem de banda que també ens crida l’atenció que els llibres publicats  al llarg de l’any, de la nostra autora, encara no hi són a la biblioteca.  Molta cloenda, molta faramalla, però, poquíssima endreça. És adir, menys discursos i més feina que toqui l’usuari. De moment, a la biblioteca, d’aquestes novetats, ni pruna. Vet aquí, alguns dels resultats del centenari. Ho sento, els avisos ja no poden fer-se entre bastidors. Amb tot procurem no desviar-nos del poema de la poetessa. Tant Angelina Remolà i jo, ens adonem del seu autèntic tremp. Conviccions fermes, però, el dubte com a segell del seu racionalisme, sempre experimentat. L’última estrofa és un exemple prou evident. Viure és un Nadal  /  entre el poc i el massa,  /  un foc que cal  /  encendre’l amb traça. Tota una declaració de bones intencions. Lliga molt amb el seu convencionalisme tan alambinat. Estic convençut que una de les modernitats que aporta la nostra autora, versa sobre la seva més absoluta incompatibilitat amb l’heroi. Per sistema, defuig dels nois grans que van amb moto de quatre rodes. Posa la seva fantasia al servei del miracle de viure. La gràcia és que hi posa a tothom. La vida és el foc,/  -verda?, mal encesa?-. / Viure no és un joc  /  ni una proesa. La poetessa va de iaia sàvia, ella és un racó on podem llepar-nos ferides. Els últims dos anys de la seva vida, els ha dedicat sistemàticament a llegir-me el seu imponent Jardí Vivent. Ja exclosa del món que necessita inevitablement un cos, vivia com una deixeble d’Orfeu. Pel Febrer passat, quan vaig assistir a la conversa entre ella i Montserrat Abelló,la més jove li va demanar si li feia mal alguna cosa. Joana Raspall li va respondre que tot. Fou un tot cridat, dues vegades, em va sorprendre el seu braó. Vam somriure perquè semblava còmic. Naturalment, la processó era una altra. L’exclusió, prou competències en tinc, per saber que si la vida no ens ensenya, caminem cap a la fullaraca. Encegats pel fum /  l’esguard s’esgarria,  /  un dubte ens consum:  /  hem fet bé la tria? Per descomptat, recito el poema de memòria, a l’inrevés. Un poema prou senzill en què resumeix conviccions i inseguretats. Exactament allò que som en la vida real, una modernitat que ens empaita sense descans. No se’n lliura ningú, ni vailets ni grans. Però, la flama no creix…. /  el tió fumeja /  i la fosca creix  /  freda com l’enveja.  Vailets o grans no deixem de ser persones, inexorablement viurem plenituds i daltabaixos. Indiscutiblement hem progressat. Però, és un benestar que ostenta, tothom sap que amaga massa l’ou. Les dues primeres estrofes reclamen la fantasia dels vailets. Res a dir-hi, la poetessa els crida que no deixin de buscar en la intempèrie de les nostres emocions. La pròxima setmana em fa il·lusió recitar-lo entre els amics de les lectures en veu alta de la biblioteca Montserrat Roig. És un Nadal molt peculiar. Encara són inimaginables unes festes sense la seva presència cívica. En efecte, un Nadal trist, però ple de l’aroma dels seus versos. Se’m fa  molt estrany flairar xemeneies del poble i saber que ja no hi és. El poble, mai no sabrà exactament que ha perdut. Joana Raspall sempre procura adreçar-se a tots nosaltres. Qui no ho vegi així, va lluny d’osques.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Raspall i pinta i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.