Paisatges

(Raspall i pinta/44)
Una llengua no creix mai sense paisatges. El familiar és decisiu, el cívic, aferma. Quan me’n parla de l’avi, ja poua els seus llibres per a infants. La seva vida cívica, impossible detallar-la. En canvi, sospito que l’arquitectura arrela compromisos. En unes altres paraules, el paisatge estètic perfila un món. Vull dir que no la fa com a persona. Però, sustenta poderosament la seva formació. Repassem-ho  si us plau. L’any 26, la nostra ciutat viu sotmesa a la dictadura de Primo de Rivera. També és un any de trasbalsos considerables a Can Raspall. Certament, un militar especialment anticatalanista. La seva primera acció no va ser contra la llengua. VA ser més estudiada i malèfica del que ens pensem. És a dir, va carregar-se tota la xarxa de telèfons que va implantar arreu la Mancomunitat. Més de cinc mil telèfons se’n van anar cap a Madrid. Com veieu, no solament els bolxevics volien electrificar la seva revolució, també ho feien els catalanistes. La diferència, naturalment, són els militars.  Vull dir que ací són com cal. No tenen manies, els uns i els altres són desafectes als seus rotllos. Ni en Prim va deixar de bombardejar Barcelona quan va caldre. Dic això, perquè conec el paisatge on juga la poetessa de menuda. Ella viu vora la plaça de l’estació. Sovint tresca amb l’avi per aquests rodals. Sobretot via ferroviària, banda muntanya. Estic parlant exactament de tot el rodal de la Biblioteca i el complex de piscines municipals. Si  fa no fa entre la Font del Comte i el Pavelló d’Esports. De vegades, també fa excursions fins el terròs de la família. Després de la guerra, sovint hi passeja amb la poetessa Ramona Pons. El pare  d’aquesta amiga seva fou un aficionat a la maçoneria. Fins i tot en aquestes coses, Joana Raspall hi posa el nas. Naturalment, parlo de la seva curiositat, no pas de trapelleries. No, si encara podrien detenir-la. Vull dir que no em tranquil·litza gens ni mica que en faci 100. Ho dic perquè els iaios a partir dels 80 no van a la presó. Pareu atenció si us plau. Vull dir que el paisatge no és exclusivament botànic. Entre l’estació i la carretera, hi ha Can Sayrac, la popular Torre dels Dimonis. Després de la Colònia Güell,el millor modernisme de la comarca. No hi ha ningú al poble que se n’oblidi d’aquesta baluerna. Ni tan sols entre escuramoniatos, vull dir els nouvinguts. Al capdavall, prendre el tren era un repàs quotidià dels seus magnífics reixats amb les seves peculiars gàrgoles. Aquesta finca ocupa, en l’actualitat,  gairebé tot l’estadi municipal de futbol. Imagineu-vos com eren els nostres rics  de friquis. Si no recordo malament 1500  arbres decapitats, gràcies als  deliris falangistes dels manaies de torn. Entre roses i Rambles, hi ha la casa fonda. Un exemple vivíssim de casalot noucentista. Els entesos la tenien per una monada. Prou que en Josep Xarau me n’ha parlat. Tant la poetessa com el seu avi, sovint la rondaven. Llavors, ells vivien a les afores de la ciutat. Però, ella veuria com després de la Guerra Civil, tot aquest patrimoni desapareixeria. Sort dels marquesos de cal Falguera. Si arriben a llegir en català, segur  que ara serien uns esplèndids pisos de rajola roja. Què tenen a veure l’arquitectura i les conviccions? Destruïu les catedrals i veureu  com els frares passen de moda. Els paisatges humans construeixen la nostra  tradició més del que ens pensem. Mireu el mimetisme amb què la Torre dels Dimonis va bastir el carrer Mossèn Cinto. Les casetes del paleta Molins així ho testimonien. Aquests paisatges refermen creences. Tant el modernisme com el noucentisme local gairebé han desaparegut.  En canvi, els seus poemes filen aquests paisatges. Tot el seu univers botànic creix amb aquesta arquitectura indígena. La ciutat jardí dels noucentistes flaira entre les seves estrofes. La netedat, el rigor i la claredat són un mirall.  Palesa paisatges que ningú no desconeix a la nostra ciutat. El franquisme va carregar-se aquestes dues meravelloses cases. No en dubteu pas, si en l’actualitat, aquests dos casalots existissin, Sant Feliu hi seria en el mapa turístic del país. Vet aquí els estralls de les ideologies sectàries que han manat per aquí. No així el compromís de la poetessa. Contra el sectarisme de les idees, el servei a la comunitat. La poetessa sempre opta per l’oportunitat i la tradició. Els paisatges es transformen, canvien la nostra mirada. Ella no es filla de balcons ni patis. Encara casa seva té un jardí que enamora. Però, ha conegut hortets i vinyes, molt abundants abans de la guerra. Aquest rastre explica  la humanitat del seu civisme, el compromís amb la llengua. Ho tinc molt clar, els seus versos són la seva biografia. La ciutat hi surt poc. Sempre fou més ciutadana de discurs que no pas de neons i pneumàtics. Quan parlen de valors en els seus homenatges, m’empipen. Els valors, com deia Joan Fuster, són TBOs ideològics.  Quan parlen de valors, no falla:  segur que us engalipa un funcionari o un personatge cotitzat. L’ideal noucentista va penetrar-la fins el moll de l’os. Vull dir que els nostres ismes estètics la hi infecten fins enrobustir-la. Els qui creuen que és massa estricta en les seves quimeres tradicionals, els recordo la modernitat dels seus haikús. La seva modernitat és com batalla per eixamplar un públic decisiu per a l’imaginari de la nostra llengua. En unes altres paraules, després del Patufet i Cavall Fort, l’impacte sobre els vailets és impressionant.  Bé que Isidor Marí ens ho va recordar a l’IEC: cap escriptora del país va omplir el palau Sant Jordi de la Generalitat com ella. Com a poetessa, la seva més excelsa virtut, és que no  desaprofita la seva oportunitat. Quan s’endinsa en l’avi,vull dir que me’n parla, verbalitza l’infant que fou. Així ha crescut la seva meravellosa poesia per a la nostra mainada. Feu-me cas, no desaprofiteu l’ocasió de llegir aquest retrat a la vostra biblioteca pública. Un text en braille integral que edita l’associació catalana per a la integració del cec. No us amoïneu, braille integral  vol dir que tothom pot llegir-ho. Una iniciativa pionera i valenta que concreta devocions i compromisos. Tant de bo poguéssim emular la poetessa. En tot cas, aquest gra ja fa llavor.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Raspall i pinta i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.