Carretera Laureà Miró

(Raspall i pinta/19)
La setmana de la llengua dóna sorpreses. No és corrent una taula rodona sobre diccionaris de Joana Raspall. L’encert fou de Mari Luz Retuerta, cap de l’arxiu, sempre infatigable en la seva feina. Per descomptat, Jaume Pagès, director de la setmana,  l’introdueix en el seu programari, tot just passem la setmana de Sant Jordi. El cartell és molt llaminer. Joan Puigmalet, Àngels Martí i Víctor Pàmies són els convidats de la xerrada. Gairebé hi assisteixen 50 persones. De fet, és el primer acte cultural de l’Any Raspall per a les persones adultes de la ciutat. El marc fou el Centre Cívic Mas Lluí. Certament, la faceta de lexicògraf de la poetessa no té gaire publicitat entre nosaltres. En realitat, però, és el que més feina li ha donat a la poetessa. Diria mes, tot el seu sentit de persona observadora li ve de la seva feina de recollida de paraules. No fa gaires dies, m’ho va recordar en una de les nostres habituals tertúlies. L’acte el va exposar la Cap de l’arxiu. Sobretot, quan explica com va treballar la poetessa. L’últim dels seus diccionaris, amb la col·laboració de Joan Martí, fou d’una envergadura impressionant. Però, en l’edició dels textos, la poetessa i el lingüista, van firmar com a coautors. Joana Raspall se’n va doldre molt d’aquesta patinada. Entre altres coses, perquè el lingüista només va posar exemples sobre definicions enllestides per l’escriptora. La resta de la feina és a l’arxiu, imponent i impagable. Fins i tot els especialistes en la taula rodona no donaven crèdit. Després, cadascú en el seu ram en va dir de sucoses. Puigmalet va fer les delícies amb expressions molt característiques de la nosdra comarca. En va perfilar del Prat, Sant Vicenç, Molins de Rei, Sant Joan i Sant Feliu. Ma agradar-me que, quan algú se’l cala, al Prat, se li diu que arrossega l’ala. A Molins, fer llustre, quan matina, i quan vespreja, fa llostre. Àngels Martí, rofessora d’universitat, va parlar de la toponímia en la construcció d’un llenguatge propi. Sense locucions, frases fetes ni refranys, la llengua no aconsegueix carta de naturalesa. Quan no hi ha equivalents en la traducció, la llengua és un mon, podem viure’l, mai destruirlo. L’intraduible és precisament l’esclat i el vigor d’una llengua. Plou a bots i barrals, llueve a cántaros, it rains cats amb dogs,és un preclar exemple de la vitalitat d’una llengua parlada. Víctor Pàmies fou un esclat, una meravella. Paremiòleg de lectura voraç de diccionaris, va ser estricte amb la feina de la Joana. Després de trenta anys dels seus diccionaris, cal crítica i aprofundiment en el seu esforç. Amb tot la feina de l’escriptora mai no ha estat prou valorada. La manera artesanal i la constància en la labor quotidiana, mai no poden donar idea de l’actitud de servei i fileditat a una cultura que mai no ho ha tingut fàcil. Sovint s’oblida tota aquesta feina feta des de la humilitat i la indiferència general, dictadura apart. Quan escric això, sento la notícia de la concessió del Serra d’Or, 2013 per a la nostra santeliuenca més il·lustre. Finalment, la intervenció de Maria  Coscoll, professora del CNL, la trobo antològica. La seva suggerència sobre la recuperació del topònim de la carretera Laureà Miró, tot un encert. Segons sembla, ara és el carrer Laureà Miró, quan tothom la coneix com la Carretera. El regidor va fer una intervenció, en la qual, va sentir-se balderament al·ludit. Va semblarme molt honrada la seva intervenció. Desgraciadament, dubto que en facin alguna cosa sobre la qüestió. Ja van patinar prou quan no van ser capaços de tirar endavant la Vinya del Puntaire. Amb tot l’important és que les autoritats vulguin fer poble. Que no desaprofiten l’ocasió per recuperar una veu prou nostra. Ja se sap, un magnífic paradigma de com ciutadania i món polític, no lliguen ni al campanar on viuen.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Raspall i pinta i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.