Rambla, sector Gorki

D’ençà que han fet passos elevats, rambla Marquesa Castellbell, recupera amabilitats. Quan vehicles i bèsties tenen aquests inconvenients, fantàstic que es controlin velocitats. De sobte cadires de rodes i deficients visuals sortim a la superfície. Exactament com la sortida dels cargols després de la pluja. La novetat fou tan extraordinària que cal esmentar-la. La Rambla va des de Laureà Miró fins la carretera de la Pedrera. De fet, travessa tres barriades, roses , Can Calders i la Salut. Com que és llarguíssima, Plaça Dot decideix morfologies. És a dir, em quedo amb la Rambla pròpiament dita. Vull dir la que té passeig, plataners i inhospitalitats. La resta de la Rambla s’adapta als barris que travessa. Des de Laureà Miró fins Plaça Dot obté tota la seva plenitud. Sobretot la de circulació, preferentment la rodada. De vegades, sord cec, el petit i jo, parem tot just sentim un cotxe. Tranquil·lament corren a setanta o vuitanta amb voreres que mai no fan el metre d’amplada. La gent, esverada, aconsella que passem pel passeig. Però, un bastó blanc sempre necessita parets si vol ser autònom. Per sort, sóc un crustaci amb males puces, penjat d’audífons i connexions intel·ligents. Me’n faig càrrec que impressiono equívocament amb tanta cibernètica. En unes altres paraules, si vull ser corrent com la resta de la humanitat, cal fer les mateixes històries. Només així, la integració dels deficients visuals deixa de ser un discurs. En aquella època, quan Màrius feia judo al Pavelló, fèiem itineraris alternatius. Aleshores, mentre feia aquesta activitat, jo feia el borinot per la Biblioteca. És a dir, del pavelló fins la biblioteca, passava per la Rambla. Llavors era un itinerari perillós per als crustacis. L’altra alternativa, era anar a Can Puertas, carrer Sant Llorenç pel pont de ferro. En aquells temps, el trànsit rodat de la Rambla era una bogeria. Certament, el Comú l’havia guarnida i endreçada. Però, la seguretat per a bestioles de la nostra estirp, ni pruna. Per tant, quan anàvem al Pavelló, ho fèiem per Mossèn Cinto. Quan els audífons es digitalitzen, la situació millora. Però, els cotxes a la Rambla dissuadeixen. Fins que urbanisme, de factura socialista,  fa passos elevats. Cal ser un cadira de roda per saber què guanyem.  Sobretot mobilitat i seguretat per a tothom. Un pas elevat perllonga voreres damunt la calçada. De manera que els vehicles s’han de frenar si no volen espatllar-se davant d’un pendent tan  pronunciat.

Molt encertats el del Torrent del Gurugú i el del Pavelló. En l’actualitat,l’urbanisme de la ciutat vol canviar-lo. Diuen que cal afluixar pendents, que són excessius. Me’n malfio dels manaies perquè són molt criatures. El poder és molt gratuït, rares vegades construeix. Al meu poble, els càrrecs públics són molt llaminers entre sectaris. Són facilíssims de detectar, no parlen mai del que llegeixen. Al capdavall, a qui l’importa que els cecs s’espavilin? Durant cinc anys, mai no passo sol per la Rambla. Com que necessito parets, quan passo pel Pavelló, els autos literalment m’acoquinen. Com que una instància amb explicacions pertinents al Comú, se l’eixuguen vora pandero, més que no pas sota l’eixugador de la cambra de bany, faig Literatura. Mentre els disques hagin de fer comferències, malament rai. En tot cas,gràcies als passos elevats, vaig sol a Can Suñé. L’itinerari, llarg, costerut  i sinuós, és divertit fins Joan de Batlle. D’acord, podria prendre autobús, però l’autonomia se’n ressenteix. A més a més, crisi i salut demanen cames, no pas seients. Definitivament, aquests passos elevats donen molta seguretat. Calcular la velocitat dels altres, és un axioma per a la mobilitat dels disques. Si hi renunciem, les presons augmenten. En unes altres paraules, ja no fem de cargols després de la pluja. Baixo del Vallirana amb Flora Ventosa. Som davant les casetes de Torreblanca. L’estiu s’acaba, la gent té més pressa. Per sort, les cuines flairen millor. S’acosta el vespre sense gaires escalfors. Plegats fem el retorn cap a casa. La conec perquè és una companya de feina de la germana del Negre. Mentre jo torno de la facu,ella ve d’un curs d’administració. La conversa no s’enfila perquè no dóna opcions. Tot i així, escolto amable la seva xerrameca de pacotilla. Deliciosa, plena, rossa, ulls grossos i foscos, atrau per la seva bondat. D’estirp carbonífera vora el desig. Quan és seriosa, la trobo excitant. Però, quan riu, d’improvís, recorda paisatges horribles. Ben aviat,baixem el torrent per enfilar el passeig de la Rambla. De seguida, veig el banc d’en Xiclet Llesca davant del pavelló. Quan hi arribem, flipo aglomeracions. Hi ha Xiclet, Cafetera i Gori Menut. Dempeus, en Castells i en Güell, veïns d’en Gori. La xerradissa és molt animada. Cosa molt estranya entre gent de pocs fums. Llevat d’en Cafetera Sonso, tots fumen amb pipa, digne de veure’s. Per descomptat, en Cafetera busca desesperadament ungles per menjar-se-les. Per sort, gratifica indignitats. Si Flora hagués estat més generosa, passo d’intoxicar-me entre set-ciències. Vull dir sabó hidratant, perspectives i tota la pesca. Però, és una mercedària perfecta. És a dir, les arrambades  només amb l’home de la seva vida, quin avorriment. Com li ho podria fer entendre?

En canvi, els pipes són uns fatxendes impenitents. Per descomptat, sense cap perspectiva. Això sí, l’avorriment es negocia. Demano disculpes a Flora i em quedo. Mentre s’allunya, tothom la repassa. Escultural, exhaustiva, escuramoniato, exhuberant, escanyatitoles, espaordidora, magnífics silencis de classe mitjana. Rigor obliga, només en Xiclet Llesca es preocupa de la pipa. Tot i així, la fumarola mareja. Quan sec entre Gori i Xiclet, rebo la primera patacada. Escolta Tinota,entre núvols i boires, és preferible un pandero d’aquesta categoria. Gori Menut no s’està per orgues,pontifica perquè pot. Si fa no fa cada setmana surt amb una senyoreta diferent. Quan veig els exemplars que pesca, engruno incompeténcies. Amb tot rialles primes i suades, tret per la culata. Potser sí que tens raó, depèn de les novetats que tinguem. Com a poeta, Tinota, la teva cortesia fa figa. Gori, tens raó, demà pel vespre, faré penitència vora el seu pandero. Tots ens enriolem davant tantes cretinades. Llavors,Xiclet Llesca,  sí que pontifica.  Les noies no li fan ni fred ni calor. D’acord, repassa Flora com els altres. Però,  se la mira com una escultura. Millor encara, com una paperera. D’ençà que va deixar els Frares, penca com a corrector en una impremta. Els pencaires no són com ell. No sé si la il·lustració li fabrica impavidesa o és a l’inrevés. El cas és que es mira les noies com les fulles dels plàtans. Sospito, però, que és una refotuda timidesa que l’acolla. En Cafetera n’està plenament convençut. Tant de bo només sigui això, samare en pateix molt. De sobte, descobreixo que llegeix Gorki, els vagabunds. Com sempre, la seva fredor és intemporal, com d’un altre món. Quan toca un llibre, sentiu obsessions. Des de quan perds el temps llegint arreplegats? Aleshores, Xiclet Llesca desa la pipa amb un somriure. És un bon senyal, vol dir que s’empesca una de bona. Per favor, Tinota, escolta el que llegeixo. De colp i volta, enfila el relat Konovalov. No sé si és el millor, però és un dels que més m’agraden. Xiclet és brillant quan llegeix  en públic. Per sort, tots escolten com petrificats. Com de costum, només els cotxes molesten. Des dels finestrals del pavelló, sentim crits i exclamacions. Així ens passem ben bé una llarga mitja hora. Quan Xiclet Llesca flaqueja, en Castells s’ofereix. Però,Gori proposa que ens trobem a les onze, aquí mateix. La idea és sensacional, tothom s’hi apunta. Qualsevol cosa, abans que llibres de la facu. Estic insuportable i mandrós, vull liró avionetes carbassa. Vull dir que no aguanto tele, ni fer dietari. L’arribada de l’equinocci de la tardor em destarota. A les onze, sóc com un clau al banc. No hi ha millor passeig pel poble que la Rambla quan la fosca hi predomina. En aquestes hores, La claror pentina el passeig d’un blau cobalt que enamora.

Les ombres busquen edificis i jardins, els carrers del passeig blavegen. La llum s’arramba vora els bancs verds del passeig. De tant en tant, s’engreixen les fullaraques. Els transeünts són rars. Si s’apressen, vol dir que arrufen el nas. Habitualment, són penjats. Vull dir col•legues que busquen paradisos artificials. D’ordinari, quan em veuen, fugen com gats escaldats. Després de la bòfia, no suporten paios amb versos. Vet aquí la única cosa en què aquesta rambla s’assembla a les altres. És a dir, els llibres fora de biblioteques i jardins amables, destorben. En arribar,  les expectatives del guió són immillorables. Trobo Xiclet i Gori fumant en silenci. Us ho puc assegurar, si podrien estar així fins l’alba, així van de friquis. Aquest cop, llegeixo jo, la llum m’ho permet. El silenci és prim com una orella de gat. La fressa dels plàtans, el xiscle d’una tórtora, poca cosa més. Quan acabo el relat,sóc conscient que Gorki espatlla el final. La primera part de Konovalov, és senzillament un prodigi. Sobretot quan els protagonistes penquen a la fleca. Però, després, surt el trinxeraire redemptorista. La conversa sobre aquest conte de Gorki fou èpica, inoblidable. Konovalov exalta el poder de la paraula. Un trinxeraire pot ser un analfabet. Però, té una tradició, pertany a un món, una  llengua. En la mesura que Gorki és un revolucionari, avorreix. Quan se cenyeix a la bondat dels seus personatges, escruta desoris com pocs. Gori Menut fou l’únic que gairebé no va dir res en tota la nit. En canvi, Xiclet Llesca i jo, vam discutir com peixateres. Ell valora el discurs, jo, m’engresco en formalitats. És curiós, quan més radical en política, més m’agrada la tradició literària. En canvi, Xiclet Llesca, tan copiós en les seves lectures, cau de quatre potes amb un irregular Gorki. Quan deixen de banda redempcions, els escriptors russos són uns penjats de vitrina. Exactament com aquesta rambla tan solitària com estranya. A hores petites, Xiclet Llesca plega. La feina és la feina, dictamina amb recança, sap que necessita el pap a punt. Llavors, Gori Menut planteja un cafetó a casa seva. Faig uns ulls com unes taronges davant d’una proposta filferro. No viu gaire lluny, a la rambla mateix, cantonada Passatge Roig. No t’amoïnis, els meus vells són a Alcanyís, encara fan vacances. D’acord,dilluns tenim feina a la revista, aprofitem. FA mesos que volem al mateix taller d’avionetes carbassa. Vull dir que quan no rondem una associació de veïns, trafiquem en una revista. Quan no tirem plats i olles en una entitat, pentinem consells nacionals. Per diverses circumstàncies, pilotem les mateixes inquietuds.  Sobretot quan calculem honradeses del món. En qüestions personals, el respecte és la feina i la discreció. És a dir, cadascú se la campa com pot. Admiro el seu infatigable compromís amb les persones. Gori, quan fuma, imita deliciosament Framfri Bogart.

Va de dur, les xavales sempre cauen de quatre potes. No sé com s’ho fa, però té una psicologia matussera que li funciona. En tot cas, fa profit el seu escàs humor. Fort, pencaire  i llunàtic. Costa pair-lo en la seva eixutesa. Però, mai no deixa tirat un amic. En un món de rates,  cal tenir-ho en compte. Home seriós, sempre duu perilla i ulleres.  Vesteix camises opaques i texans de trinxeraires. Sempre duu el mateix macuto amb llibres de Pedrolo. Quan es posa antipàtic, funciona millor. Us ho asseguro,  en un projecte sense camama, s’hi enreda sempre meravellosament. Sens dubte, les vergonyes d’un poble es veuen dins la seva rambla.  En l’actualitat,no hi ha cap ciutadà que pugui evitar comparacions. Tothom viatja, ningú es desfà d’una rambla bulliciosa. Tant me fa que sigui la de Figueres o la de Sant Adrià, la metro no és excusa. Vet aquí la generositat dels nostres  esforços.  La nostra mirada és prima, amb prou feines fa la competència a un cec amb gos pigall. Passo olímpicament de titllar-nos de desnerits o esquenadretes. Ja va essent hora de demanar resultats amb els nostres habituals fracassos cívics.  Qualsevol ciutat endreçada del Principat, té unes rambles que identifiquen. En canvi, Garsoca té una rambla que fa plorar. Ho apuntàvem més amunt absolutament convençut. Hi ha passeig, plàtans i, sobretot, inhospitalitats. Curiosament, el tema no va de blocs de pisos. Aquí, empitjorem amb ganes quan es tracta d’urbanitats. Els dos espais públics per excel·lència són una Zona Esportiva i l’edifici de la Telefònica. En el primer cas, el nyap té un pavelló, estil olla de grills. Li van donar un premi, la qual cosa, indica suspicàcies. Fi i guaraní, quan va venir Aute, des dels bancs del passeig, se sentia millor. Quan va venir Sopa de Cabra,els sentia millor des d’un cafè del carrer Girona. Les esquerres van d’equipaments, no els maregis en eficàcies. Quan som el millors en bàsquet, no hi ha un ral en pujar de categoria. En el segon cas, l’assumpte és més abominable. Vull dir que una benzinera faria més servei. Tot just van estrenar l’edifici de la Telefònica, al cap de quatre dies van tancar-lo. Després d’una copiosa inversió, el van deixar de banda. Això sí, fa dècades que guarneix com una piràmide egípcia. Exactament un edifici sense cap relleu, estil magatzem de foravila. Feia de locutori i tasques logístiques. Cal no oblidar-ho, Quan parlo d’equipaments, llavors era un establiment públic. Quan els jubilats hi passen,  pesquen coragre. La resta de la ciutadania, ignorant-lo, xuta. Només que s’hagués convertit en un cine o una entitat per arrambar balls i tertúlies, potser pinta millor. La resta, són habitatges, estil carrer d’autoritats. A poc a poc, aquests cromos perden terreny.  L’alternativa són blocs de pisos, vint-i-unena línia de mar .

Desgraciadament, cap equipament atreu gairebé ningú. En conseqüència, el comerç no espavila. Títol apart, un restaurant d’estirp cantonesa. Certament, el pavelló arregla alguna cosa. Però, és a la punta de la Rambla. En canvi, a l’altra punta de la Zona Esportiva, hi ha el complex de piscines. Enmig, un camp de futbol amb unes instal·lacions irrisòries, estil totxo de bòvila pobra. Això sí, hi ha torretes de llum artificial per entrenar. Qui ha conegut Can Sayrac, la Torre dels Dimonis, no s’ho pot creure. Una zona esportiva a canvi d’una meravella. Vet aquí com balafiem matèria grisa. A finals de 1960, van carregar-se una finca amb més de 1500 arbres i un patrimoni únic. La Torre dóna el seu nom a un reixat de la finca que la separava del tren. El reixat, una creació artística de l’arquitecte i propietari,  manuel Sayrac, eren una col·lecció prou diabòlica de personatges dantescos de ferro que feien el seu efecte. Llavors, la gent quan arribava al poble en tren, aquestes figuretes eren comunes en els seus malsons. El modernisme fou la repera al país, al nostre poble, exhibia la psicopatologia endèmica de la nostra vida urbana. Sort que Freud ja feia progressos a Viena.  Sinó, la psicoanàlisis s’hauria inventat  pels nostres paratges, vés a saber qui. La finca, després de la Guerra Civil, mai més no va tornar als seus antics esplendors wagnerians. El poble, més pràctic, d’aquest paratge, n’ha fet un camp de futbol. De fet, és la gran aportació artística dels falangistes del rodal.  Per sort, Can Sayrac, a la Diagonal, encara conserva mobles i vaixelles de l’època Gaudí d’aquesta torre. La resta d’aquesta rambla sembla un descampat amb plàtans medicalitzats. Jo, encara, vaig conèixer la pineda de la vella piscina. Sap greu per una rambla que hauria pogut ser un recer de romàntics cursis i faves. Potser no són gaire recomanables, però vistos els resultats, no sé què proposar-vos. Una ciutat pròspera té una rambla que bull, la resta són monsergues. Ara, no som més que uns pollosos ferroviaris. Vull dir que som uns trinxeraires, no sabem pas com construir-nos. Francesc Baltasar, un alcalde més vanitós que trivial, FOU EL CREADOR  DEL NOSTRE ESPERIT mineral, ala ferruginosa. Es va treure de la màniga un colom negríssim per a enquimerar-nos. Reconec que la perfídia de la campanya publicitària sobre el soterrament  RENFE el va fer infinitament popular. Tant és així, que els tres alcaldes següents encara avorreixen amb llurs consignes de locomotores depravades. Creuen que amb el soterrament de la via fèrria, la ciutat guanya connectors i urbanismes. La creença és engrescadora, la malfiança, absoluta. En unes altres paraules, ens va el disseny, no pas la discussió que aplegui.

M’agraden els salzes de la Rambla. Sobretot quan el vent els despentina. Només n’hi ha quatre en tot un passeig de plataners. Tot just són davant l’entrada de la Zona Esportiva. A l’altra banda, comença Girona. Aquí, el passeig és una illa que facilita urbanitats. Els salzes són el frac d’aquesta postal. En canvi, la paret del camp de futbol és lúgubre, molt fosca. Pa estona que sec en un banc sota els plàtans. No sóc gaire lluny de la illa. Exactament, sóc davant les taquilles tancades. Com és possible que una rambla tan elegant suporti unes taquilles tan latrines? En tardes com aquestes, només els llibres em rescaten. Torba la inanitat paorosa de Txékhov. Potser la seva prosa retrata massa la mediocritat dels meus dies. És així,  com aquest autor desvetlla desassossecs. Indiscutiblement, són Contes deliberadament avorrits. Una cosa així com el món que queda. En efecte, declivis inconfessables, mons que ja no prediquen. Aquesta rambla sempre fabrica russos. Capvespre d’estiu, gelats que no calmen xafogors. Mentrestant barrino estupefacte, com sense dir res,  aquest escriptor aclapara. Finalment, mentre l’ocàs vessa un suc de taronja, fumo inquiet. Ja no visc les hores del taller d’avionetes carbassa. De colp i volta, la meva ingenuïtat m’abandona. De fet, és la carta que m’ha enviat, la que turmenta. Vol que pleguem veles, que deixem córrer la nostra relació tan furtiva. La molt puta es pensa que no sé que va amb el violinista de Terrassa. Tanmateix, la foguerada no pot rostir-me amb tanta violència.  Tot i així, quan els sentiments es desfermen, qui controla la brida d’aquests cavalls? De sobte, Guaito com una velleta creua els salzes. Vesteix virolada, ulleres de sol, un monyo d’aram. Camina lentament, sembla fatigada. Porta una bossa negra , bastant gran i una jaqueta fosca al seu braç. Mira a terra, molt pensativa, extremadament absent del món. De seguida, m’atreu, a mesura que s’acosta, resto atònit. Quan passa per davant meu, l’observo contenint l’alè. En uns segons, la memòria processa a tot drap. Sens dubte, se’n va cap a la carretera. No m’atreveixo d’anomenar-la, bo i brandant tanta adolescència dins meu. No és possible què sigui ella, no m’ho puc creure. Què cony fa per aquí, Carmina Pleyán? Sense pensar-hi, crido el seu nom. Ella no em fa gens de cas, el seu pas és lent i decidit. Llavors, m’aixeco i corro cap a ella. Torno a cridar-la una mica més fort. Tant me fa  fer el ridícul. Però, aquest cop, el seu nom fa que giri la seva mirada. Quan sóc al seu costat la saludo. Li demano disculpes per la meva brusquedat. Ha de ser ella, no és possible que sigui un miratge. Finalment, intrigada,com sempre fa preguntes.  Jove, com sabeu el meu nom? Tremolo en veure que l’encerto. Es preu les ulleres de sol, la seva educació és tan exquisida com sempre.

Els ulls clars, encara li veig com pengen les seves tradicionals bosses de son. El record és vivíssim, la seva empremta, inoblidable. En un parell de trimestres va ser capaç d’espavilar-me quan feia COU. De cop i volta, les seves peculiars i emocionants classes, van situar-me. Potser fou la única professora que feia inservibles els exàmens. Fet i fet, ens explorava sistemàticament amb perfídies verbals. Qualsevol conversa o exposició oral, avaluava la nostra feina. Al seu costat, no calia fer el pinxo. A pesar de la seva edat avançada, el seu braó era immens. Les seves classes sempre van ser una sorpresa, un estímul, una projecció real de possibilitats. Li explico qui sóc, curs, professorat, companys, qualsevol cosa.  Va fent que sí, però no diu ni pruna. Quan ja no tinc més benzina per a despertar la seva memòria, lamenta no recordar-me. Sóc conscient que era un alumne passavolant. Solament vaig ser un any, i gràcies. Per tant, la decepció, de seguida, la bandejo.  Al capdavall, també faig classes i la memòria només selecciona. Amb tot el tacte que sé, demano si puc acompanyar-la. Fa una ganyota d’indulgència, però pren amb força el meu braç. Sap greu, jove, però vaig a la parada de l’autobús. De sobte, la seva veu és rotunda.  La companyia apaivaga soledats. A pesar de la meva presència,li pesen cabòries. En canvi, jo faig el primer somriure de la setmana. Com si, de sobte, s’encengués un fluorescent del desaparegut Taller d’avionetes carbassa. No s’amoïni, adorava les seves classes, li engego amb entusiasme. Llavors, ella s’adona que porto els contes de l’estepa, del metge rus. Ja veig que us agrada la bona literatura. Vostè és la culpable d’aquests gustos. De seguida, m’adapto al seu pas de tortuga. Noto que la vellesa li pesa, s’hi repenja agraïda. Demana si la lectura és una afició esporàdica. Li conto que sóc un lector preocupant de poesia. Quan endevina que també n’escric, vol saber en quina llengua ho faig. De seguida, s’engega, fins i tot es dreça millor. Parla de la sensació del moment, dels llibres que publica Vinyoli. Carmina Pleyán aconseguia dels seus alumnes coses inaudites. Entre elles, que fóssim càndids i oberts. No tinc ni pruna d’aquest poeta tan essencial que diu vostè. El devessall de notícies són fabuloses. Però, aviat som a la parada de Torreblanca. En un tres i no res, l’autobús s’hi presenta. Sento perfectament com una garsa rondina des de les deixalles de Riera Pahissa. El seu xiscle em dóna una nova embranzida. Mentre aviso el conductor, li ajudo a pujar. No és possible que la poesia l’hagi alleugerida. De fet, semblem uns penjats amb aquesta xerrameca. Finalment, No puc resistir tampoc la temptació de seure-hi. Al capdavall, els meus romanços reparteixen tristors. Deuen ser les brases del Taller d’avionetes carbassa.

No fa cap comentari quan seiem plegats. Ella disserta orada sobre el poeta. Només cal ensumar silencis  d’usuaris.  Després com esbufega el Vallirana. Ni tan sols s’adona que sóc al seu costat mentre el bus arrenca. Quan voleu enmig de les paraules, la vida no és el pedregar del desig. Però, tampoc no són les faves comptades del seny. La barraquera Vinyoli li permet glossar la generació perduda. Teixidor, Raspall, Leveroni, Torres, Espriu i altres. Escoltar-la és una mina dins un autobús vermell i pollós. No sé exactament on va, tant me fa. Amb calderilla i Txékhov m’apanyo. Carmina fustiga l’adolescent que encara sóc. Perquè l’entengueu com és, us en faig una pinzellada. Una tarda ve de l’Autònoma amb un grup d’estudiants sueques. Fa una dissertació sobre el paper de la sincronia en un comentari literari. Tothom és al jardí de l’institut sota un sol de vànova. Totes les seves classes viuen en escenaris diferents. Tolera molt malament que els seus alumnes s’adormin. En canvi, si xerren pels descosits, ella encara xerra més.  Això sí, calceu-vos si no la seguiu. De sobte, demana si les sueques entenen allò que explica. Una d’elles, grassoneta i riallera, no entén que vol dir paquiderm. La professora, quan s’empipa, fa ganyotes de perill. Quan passa això, tothom activa alarmes. És a dir, sempre en fa una de grossa. Com  que Carmina no tradueix, imita la bèstia en qüestió.  Primerament, es posa de quatre potes damunt la gespa, amb els talons i la faldilla penjant. La situació és còmica, altament innecessària. Les sueques, magnífiques alumnes, arrufen el nas. Vull dir que fan caretos de paperera. Nosaltres, acostumats al seu fuet verbal, no perdem serenitats. De fet,astorats, seguim les seves evolucions, més aviat grotesques. Sospito que molts companys tenien més la closca en novetats, que no pas amb la punyetera sincronia. Carmina imita un elefant com millor sap. Sospito que també sap on és la closca dels seus alumnes. Segonament, fa servir una mà com a trompa, bo i saludant els qui té davant. Després, la soca, disculpeu, la sueca, que ja no pot evitar uns ulls com unes taronges, insisteix que no pesca. Finalment, es lleva i posant la seva mà, com si fos una trompa, arrenca una fulla d’un arbrissó del jardí. Tot seguit se la fica a la boca, exactament, com si fos un elefant. Nosaltres ja fa estona que la nostra serenitat són ganyotes no gaire edificants. Tota l’escena, la fa amb gestos i sons estrafolaris. SardinaBufona i jo, amb prou feines contenim alacritats. Poc després, sueques i indígenes ens deixem amar a tot drap. Un cop assossegats, demana si l’escandinava ja pesca. Quan la xicota diu que sí, la professora interromp la classe. Durant els últims vint minuts, dicta deures com una boja. De cop, la xerinola va desaparèixer. Pobre de nosaltres si no fèiem la feina. Quan més rieu,més us retrateu, recapitula desdenyosa.

Per descomptat, les sospites, ho sabia, van confirmar-se. Això sí, les sueques també apunten deures, amb cara de pal i tot. Amb Tot La classe acaba al bar, preparant una festa al pavelló. Durant el cap de setmana, vaig quedar tip de lingüística per culpa d’un elefant. Quant a les sueques, també vaig quedar fins el monyo de somiar-les. Carmina sempre ens volia abraonats, ficats en les seves disputes. Mai no hi va haver cap classe seva,  sense barraqueres ni discussions. Solament s’adona que sóc al seu costat quan l’autobús para a Enric Granados. Quan baixem, insisteixo d’acompanyar-la encara més. Però, ella s’hi nega en rodó. Sap greu que li hagi fet perdre el temps, bo i venint fins aquí. Ara sembla molt indefensa dins el seu silenci.  què poc sabem  ser al costat d’aquesta gent gran. Tan sàvia i tan  meravellosament fràgil, i nosaltres, tan milhomes com rucs. Per uns instants, il•lumina persistències de les meves àvies. No us amoïneu, feu-me cas, és tota una delícia sentir-la. La veritat, sempre assossega viatjar en companyia. Tot i així, insisteix, he abusat massa de la seva paciència. Carmina, no s’equivoqui,sóc jo qui surt guanyant al seu costat. Jove, no exagereu, l’important és la poesia, sempre us avisa. Llavors,plegats fem un somriure molt prim, com si la llarga conversa hagués escalfat. Amb tot no goso furgar-hi més en la seva mirada tan apesarada. En canvi, no puc treure’m del pap el cabell escarolat de la penjada del violinista. Definitivament, l’amor no és cap esport quan us atrapa.  Però, no puc tampoc passar-me tota la vida llençant avionetes pels terrats. Potser els versos indiquen el camí de l’oblit. Poc després, la deixo al metro de plaça Universitat.

Aquesta entrada ha esta publicada en El carreró de les Bruixes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.