Passeig dels pins

Sento que puja per la rampa del pàrquing dels Bernal. Caterina Riu és moderna i decidida, encara és molt atractiva. Des que anem plegats a ESADE, lluita meravellosament contra imponderables. Quan l’ombra s’aclareix vora la llum del fanal, el seu perfil pipioli somriu. Mirada clara, cabells curts, encisa sempre a la garçon. M’agraden les seves arracades de primera comunió. No ho puc evitar, són un parell de perles que juguen amb els seus ulls. Gasta taló pla, però trepidant damunt l’única vorera del Passeig. Avui, quan conduïa el seu utilitari, de sobte, m’he adonat que estrena mitges. Se me’n fot si se n’adona que la repasso. Hi ha dones que s’emprenyen si no les mirem. Sospito que Caterina és una d’aquestes. M’hi fixo quan prem l’accelerador amb el seu taló tan mono per l’autopista. Té unes cuixes prou insinuants per bé que primes, bastant relaxades sota el volant. Això sí, poc eròtiques  bo i sentint la llondra veu de Mecano a la ràdio. La sentor dels pins no amaga una lluna plena i solitària. Reconec que la xicota sap vestir. Disposa i atrau elegàncies sense gaires escarafalls.  La jaqueta que porta, color mussol prou equívoc, la fa més jove. Les faldilles, sempre deliberadament curtes, són de cuir fosc. No obstant això, el seu vestuari subratlla joventuts que s’escapen. Si us plau, acompanya’m fins a casa. El passeig és massa fosc, no és gaire agradable, aclareix bo i prenent el meu braç. Entre la coqueteria i la confiança, només la cortesia pot cenyir-nos. Quan travessem Ventura i Gassol, sentim com borda un gos des de Can Talavera. Les pluges d’aquests últims dies, fan més amable la Riera. Habitualment, ens acomiadem fins la pròxima. Ella puja fins casa seva i jo baixo fins Pere Alvarez buscant la llum. Per sort, la vorera és neta de cotxes. La bòfia no multa mai per aquí. Entre General Prim i Ventura i Gassol, el Passeig és fosc com una gola de llop. Naturalment, no hi passo mai de nit. En canvi, de tant en tant fem un porro amb la colla. Com ens trobarem al concert de BB King? Divendres al vespre, fem la primera sortida plegats. Demà al vespre, si tot va bé, m’ho dirà Hereu Cagolles, li contesto. No ho tinc gens clar, el Palau d’Esports és enorme, m’aterra la multitud. No et preocupuis, no ens quedarem sols davant del perill. Ella s’enriola una mica forçada. Potser és l’únic moment en què és absolutament sincera. No t’amoïnis, segons l’horari, farem un mos abans d’entrar-hi. Que sàpigues, que no és el primer concert en què em deixen plantada. Ara sóc jo qui riu una mica estripat. Faig una rialla deplorable, si els trobadors em senten, m’omplen de penjaments. Amb tot reprenc ineludibles cortesies. Això passa perquè hi vas molt poc. Probablement, tens raó, així és la vida.  Contra monotonies, el millor és bellugar-se, li recordo. De seguida, hi arribem, la tranquil·litat del Passeig espanta. El curt trajecte que fem arrambats, permet que pesqui perfums.

Detecto flor de sàlvia sines endins, m’hi jugo un pèsol que s’ha ruixat al pàrquing. Caterina sempre defensa que cal ser femenina. Quan parla de condicions i aspectes, insisteix en  naturalitats que trontollen. Sovint pentina el proisme amb escassa caritat. Sobretot la gent de la seva condició. Infatigable i gratuïta, els dimonis la ronden guapa. Amb tot pesco que hi ha més orgull i vanitat, que no pas altra cosa. Al capdavall, ho entenc, no passa pel seu millor moment. La única llum és la del portal quan piquen els seu timbre tan sofisticat. En separar-nos, ens fem un petó a la galta. Té la delicadesa de picar-LO  tantes vegades com calgui per tal que pesqui la cantonada. Adéu, i perdona que només hagi pensat en mi. Au, no siguis tòtila, descansa prou i fins demà.  Tarda profitosa, ni ecs marit ni amant, només anglès i perfum de sines que bateguen. Sempre em passa el mateix, només em bellugo pop entre casades i separades. Quan ho faig entre solteres i vídues, el pop és un musclo de roca. Després dels meus últims gloriosos fracassos, millor que m’ho prengui amb calma. Fa UNES quantes setmanes que fem anglès a ESADE. SardinaBufona és qui em passa l’avís. Si vols apuntar-t’hi, poques ocasions tindràs millor. No tinc ni pruna de la llengua dels manaies del món. SardinaBufona insisteix que no perdi el temps. Que ho sàpigues, Caterina s’ha separat. Quan l’amic m’ho esmenta, no dic res, entenc que no és una novetat qualsevol. Entre altres coses perquè és una parella que ronda les dues dècades d’existència. Tant ell com jo,  no tenim cap sensació de consternació ni de tristesa. S’aguanta millor la nostra admiració, que no pas el renou de la trencadissa. Tant per a ell, com per a mi, Caterina és un model de dona VITAL. Vertiginosa, incombustible i cultivada en la conversa, inesperadament ens solidaritzem. Totes les notícies que passa l’amic, no sé perquè,  fan que Caterina estimuli el meu anglès. En canvi, el sidral només entreté xafarderes i bullits de casino. Nosaltres aprofitem aquest daltabaix per parlar de la poquíssima llibertat dels pobres quan es casen. Ni us explico la sonsònia de la pobresa quan volen separar-se. Mentre SardinaBufona m’omple el cap que el capitalisme s’aguanta per la família, jo atrapo  les imatges d’una setmana santa plegats a París. Vull dir SardinaBufona, jo, Caterina i el seu marit. Senzillament, fou un viatge de culte. Les vides de parella em semblen tan trivials quan es barallen, que no paga la pena discutir-hi. Què vols que et digui, SardinaBufona, per més que plori, Caterina surt guanyant. D’ençà que les llibertats arraconen el passat sense aconseguir-ho, aquests temes retraten. Per moltes experiències obertes, fins i tot revolucionàries, sexualitat i família no combreguen gaire.

Vet aquí el taló d’Aquil·les dels infeliços.  Les autoritats només precisen gent modesta i convencional. Cony, tot daltabaix, sempre deixa aurores. Inimaginable si teniu fills i voleu canviar. Per això, de vegades, crec que Caterina en fa un gra massa. Al capdavall, el seu marit se n’ha anat perquè ja no l’estima. No li ho penso dir però, trobo perfectament fantàstic, que la planti. Que si n’hi ha una altra, que si és una pipioli de bulevard rosa, que si no li perdona el fill que no han tingut, que si naps,  que si  cols, que visqui cony. La puta mania de viure vora culpes i faltes imperdonables. Amb tot va bé que buidi el pap. De cop i volta, pren la decisió de canviar el seu vestuari. De moment, comença per la superfície. La vida corre millor vora projectes, que no pas només entre obligacions. Quan Caterina oblida soledats, rejoveneix una cosa de no dir. En la vida íntima és on el franquisme ens ha destruït amb més eficàcia. Per alguna cosa, l’església sempre va ser el seu millor aliat. Institucions i prerrogatives religioses són això, obstacles perquè mai no siguem adults. Per què el sexe sempre ha de ser la soga de la nostra llibertat? Esglésies i putes, vet aquí l’horitzó de creences i intimitats, amèn. A més a més, Reich i  Fromm proposen en un món d’ignorants. En canvi, només els poetes s’hi acosten vora les nostres ànsies. Pla i Musil argumenten millor quan pentinen puerilitats de la vida burgesa. Entre altres coses, perquè la crítica pentina el món que vivim. Les entitats violetes creixen com bolets. Ara bé, la família empara les pitjors opressions. Dones, mainades i disques, no és cap opinió, en pateixen les conseqüències. Tota opressió personal sempre acaba davant d’una llei, d’un deure o el que sigui. La llibertat sempre és un esbarzer que cal travessar. El que cal és créixer davant ruptures decisives. Tan doloroses com vulgueu, però les heroïcitats es constueixen. Al capdavall, els superherois són una camama impressionant. No cal ser-ne per a ser persones més expertes, tan idiota com tot això. Demà-passat, Caterina ve amb nosaltres a un concert. Estic convençut que l’ambient l’espavila. Sens dubte, el Passeig del Pins cal prendre-se’l com una extravagància en la nostra geografia urbana. Naturalment, una extravagància devastada, només faltaria. Al capdavall,  tot ve d’un terraplè que va aconduir la riera. D’un costat, ran de l’aigua, un mur de pedra. De l’altre, una pila  de pins perquè l’aigua no rebaixi el terraplè. Com veieu, la seva feina era evitar estralls. Finalment, la canalització de la riera ho va arreglar tot. De sobte, allò que és útil, esdevé deco. El passeig serpenteja des de Pere Alvarez fins el pont de RENFE. Al passeig hi acaben Ventura i Gassol i General Prim. Mentre la Riera no l’urbanitzen, el passeig fou una delícia. Quan el progrés és una realitat, la vulgaritat us adotzena. Vull dir quan el Passeig escampa blocs de pisos. Llavors, d’una banda, un terraplè molsut d’herbes, de l’altra, una vorera plena de vehicles.

Amb tot els colossals pins no permeten mesures dràstiques d’urbanitat. L’època imposa el mínim esforç mental, també  ecologista. A poc a poc, se’ls carreguen entre indiferències. Per descomptat, el mur de pedres l’han encimentat. Es veu que tothom pot fer com Gaudí, bo i fent servir formigó. Fan una cosa pitjor, decisivament més lamentable. El passeig entre els dos carrers que el trossegen, té les soques dels seus exemplars decapitats. Vull dir que entre  Ventura i Gassol i General Prim, no hi ha cap pi. En canvi, entre General Prim i el pont de RENFE, en queden una mitja dotzena escassa. La majoria d’aquests vetustos arbres, s’aguanten amb filferro. Durant els setanta, el terraplè era una perpètua catifa de pinassa i pinyons.  Aleshores, el mur va esdevenir barana i mirador. Durant molts anys,va perfilar els meus itineraris laborals. Sempre fou un passeig fresc, molt íntim, ombrívol, poc cívic. Formava part d’aquells indígenes, criats en l’esperit més foravila de la ciutat. Això sí, mentre fou un carreró abandonat, teníeu propines meravelloses. Per exemple, una cremada de pinassa en un bidó, a càrrec d’un escombriaire del comú. Durant la tardor,  l’olor local per excel·lència de la nostra vila. O bé, el silenciós incendi d’una posta de sol a frec d’hivern. Eren una delícia d’aram des del mirador improvisat del terraplè. O bé, la música d’orgue que fan els pins els dies ventosos. M’agradava escoltar-los arrecerat rera el mur de pedra, fumant i llegint versos. o bé, la rialla d’un infant rera pinyons i pardals. Per descomptat, parlem de bressoles escampant mainada a boqueta nit. De sobte, és inevitable, quan sento la userda, pensar en la vaqueria de Cal Guitart. Anys a venir, seria la foneria de cal Badet. Tard o d’hora, el passeig dels pins, segur que no en té. Sé que n’han plantat un parell per dir que se’n preocupen. Però, l’assumpte botànic només engresca gent plena de torterols. Quan van canalitzar l’aigua, calia parlar-ne. Riera de la Salut  i Passeig dels Pins són dues calçades siameses. És a dir, una pot fer la feina de les dues. Per tant, una la podem treure de la circulació de vehicles i repensar-la com a passeig. Indubtablement, el pi no engresca ningú. Però, si que podem mirar en perspectiva.  Sobretot, en perspectiva de botànica local. L’administració planta arbres que no donin gaire feina. Aconsegueixen resultats absolutament detestables. Com a ecologistes, han aconseguit que l’ombra sigui més cara. Encara que no guipo gens ni mica, tasto ombres. La capacitat de previsió és infal·lible en mans públiques. Quan el vent va devastar el parc Nadal, el millor que van saber fer, és enrobustir soques. Senzillament, el món sense arbres, pensa menys. L’ombra sempre ens fa més humans, prou que ho sap l’escultor i poeta Perejaume.

Ahir a la tarda, en un rampell purament poètic, vaig anar a la biblioteca montserrat Roig. Volia que em llegissin L’embranzida d’una nova urbanització. És un poema del meu llibre Octubre endins. Són uns versos que enyoren humanitats perdudes. Marina Abadia, la bibliotecària, quan ho fa per tercera vegada, l’encerta. Exactament, un safareig abandonat, a l’altra banda del terraplè del Passeig dels Pins. Des del balcó de casa meva, de tant en tant, observava ionquis entre deixalles i matolls. Buscaven el recer d’aquelles pedres per punxar-se. Fins i tot en la marginalitat d’aquest racó, algú se’n servia. Després, quan ho van urbanitzar, va quedar bonic. Recordo que la canalització de l’aigua fou després d’inaugurar plaça Llovera. Han passat més de vint anys, ara hi podrien créixer tranquil·lament. Per exemple, una magnífica filera de moreres o til·lers al passeig. Només calia decisió, ganes de perdre una alcaldia, tan ximple com tot això. Amb tot reconec que els poetes només saben volar. Tot i així, m’agrada que els polítics en fugin d’aquesta gent com gats escaldats. Naturalment, hi ha coses que milloren el món. Per sort, els poetes ja no guarneixen manaies. Mentrestant els pins agonitzen en una postal plena de recança. Som en un hotelet a la riba esquerra del Sena. Mentre SardinaBufona es dutxa, faig unes planes de Susana. Llegeixo molta literatura sobre París. Aquest Baroja és autèntic, quan pentina, fa riure. Quan rumia, és tan cru com la latrina de iaia Andrea. Certament, no es deixa fàcilment enlluernar. Francament, sempre vigoritza escoltar fuetades. Quan sento les campanes de Sainte Severine, l’aurora esclata a la finestra. Certament, no estem gaire lluny de Notre Dame. Ahir, quan la vam veure a l’alba, no vam apartar-nos en tot el matí d’aquesta meravella. Tant ell com jo, no parem de voltar-la, l’illa de França ens té corpresos. Quan no badem una gàrgola insofrible, la mirada es perd rera l’escuma d’una barcassa. La boira puja lentament, el fred és molt viu a pesar de la primavera. Sí, tot just esclata la llum, cada matí sortim a voltar. París sempre és un exercici de dieta inevitable. Vull dir que sempre passem gana. Aquesta gent sempre fa repassos de pardal. SardinaBufona enyora un esmorzar com cal. Quan sent la flaire dels cruassant es deprimeix. Reconec que la seva depressió em va molt bé. Vull dir que no li faig fàstics quan em dóna la seva ració. Quan samare el vegi, tindrà motius per maleir de nou els gavatxos. Pel que sembla, entre la gent de Balaguer, mai no discuteixen sobre teca. En tot cas, en pastisseries eixamplo mirades. París és la ciutat de la gana. Això de la llum, deu ser pels seus estómacs delicats. Quan més hi barrino, més m’hi entossudeixo. Anem amunt i avall, molls i mercats ens fascinen.

Sobretot l’originalitat dels urinaris de ferro. Una fantasia modernista d’un gust massa prim. Reconec que sóc sensible en aquests temes. Però, en aquestes qüestions, París no té gaire generositat. Ablucions, evacuacions i orinades  s’haurien d’incloure dins el preu. En canvi, quan les venedores de les parades ens somriuen, literalment restem astorats. Una verdulera és a punt d’atrapar SardinaBufona quan li assenyala unes figaflors.  La xicota, moníssima, SardinaBufona, digne de veure, vermell com un pebrot. Sort que tria bé aquesta daina. És a dir, quan més d’hora hi anem, més atrevides són. Les venedores riuen ni us explico. Si la víctima sóc jo, segur que som un problema d’ordre públic. Suposo que és la reconsagrada politesse dels gavatxos. En aquestes coses, no hi tenim res a pelar uns bullits com nosaltres. En canvi, Biblioteca Nacional i Quartrier Latine impressionen. Sobretot,  massa silenci bo i acollint cera crepitant. Tanmateix, en un carreró perdut, trobem una llibreria catalana. Ací perdem molt de temps furgant i llegint, literalment entusiasmats. De seguida, la literatura de l’exili ens atrapa. Pel meu gust, hauríem d’envermellir davant la incultura que arrosseguem. És clar, només sabem respondre amb sinceritat quan una verdulera picant rellisca. Hòstia, Tinota, falten deu minuts per trobar-nos-hi! Quedem consternats, en veure com vola el matí. El llibreter, un xicot de Ponent, calma amb un somriure. Preneu un taxi i en cinc minuts hi sou. La perspectiva no li agrada gaire a SardinaBufona. Entre llibres i benzina, hi  deixem una picossada. Però no hi ha més remei en haver-nos despistat. Quan arribem a l’hotelet de l’altra riba, els amics ja ens esperen. Ella, sempre riallera, ell, seriós però amical. Caterina, sempre fresca com una rosa, Pep, sempre levític amb la seva barba tan ben cuidada. Encisa com disposen de tan bon humor. Quan els veig tan endreçats de bon matí, trontollen les meves idees sobre parelles. De sobte, veuen els llibres que hem comprat. Ella fa escarafalls d’admiració. Ell arrufa el nas, no li agraden els lliurepensadors. SardinaBufona agraeix que no el lapidi amb l’episodi de la parada del mercat. En canvi, jo crec que li treu humanitat. M’empipa que confonguem pretensions amb pudor. De tota manera, en Pep tampoc no aguanta gaire cortesies equívoques. Tot i així, sembla tolerant, quin remei li toca. Entre altres coses, perquè la seva dona es muda a diari. Exactament, ni és provocativa ni saldo, però déunhido com castiga. Com que hem vingut en cotxe, s’ho pot permetre. Tots els matins de París són un modelet per estrenar. Per sort, la reina maria Antonieta mai no està sola bo i estrenant. Gràcies a Caterina, SardinaBufona i jo, discutim sobre estètica. Vull dir, sobre drapets, encenem  clepsidra i fogonets.

Una brusa, un perfum, unes arracades, sempre sorprèn. Naturalment, aquesta estetica és massa subjectiva, però acoloreix París. Quan els retrobem, el cel de la ciutat és més blau. Sovint plou, però no són xàfecs persistents.  Ella fa de bufanda quan la conversa pren graduació. Sospito que els gelos d’en Pep són molt ardents. Però, no cometem tonteries d’aquest tipus. Amb tot Caterina i SardinaBufona connecten prou. Per això, el viatge, ara per ara, va com una seda. Avui toca Jardin des Plantes i Museu Rodin. Quan hi som, m’agrada més el jardí, que no pas l’escultor. Ja poden vendre tota la cel·lofana que vulguin. Sensació que vénen més pretensions que propòsits. Quan la bellesa s’afanya en formes, només vestim el buit. Rodin el trobo poc modest, crida massa amb les seves peces. En canvi, el jardí botànic m’atrapa, sobretot edificis i pavellons. M’hauria divertit molt  amb iaia Teresa. Veure una iaia ingènua vora passions, vet aquí la vida que busco. Quan entro a la bressola, veig josep Maria Pi i Cul Elèctric que surten del despatx. Ell, seriós com de costum, ella, amb la bata de quadrets vers i blancs. Aquestes bates m’empipen, recorden les putes mercedàries. D’ençà que el conec, el cosí d’en SardinaBufona, és sempre el mateix. Casat, sindicalista o adolescent, tingui mal de ventre o sigui feliç, sempre és igual. Quan Garsoca se l’endugui un terratrèmol, cosa que anhelo, estic convençut que tindrà la mateixa gana. De debò, no sabeu com admiro un personatge d’aquesta jeia. En canvi, Cul Elèctric no dóna les mateixes sensacions. Antany, sempre fou una de les meves muses, un prodigi de vitalitat femenina. Llavors, quan algú pensa amb poques delicadeses, el safareig sempre s’omple de blauet. Amb tot, ja senyora, continua essent una dona formidable. Potser, ai las, la diferència són com barrinem somnis. Al capdavall, si no  somiem, les realitats personals no canvien. Espera Tinota, t’acompanyo, diu impàvidament Josep Maria. Tant ell com jo tenim la criatura a l’aula de Montse Prats. Ell va a buscar el seu Sergi, un marrec divertit i entremaliat. De fet, és l’amiguet del qual parla més el meu marrec. En arribar a l’aula, el petit Agustinet corre fins abraçar-se als meus peus. Només me n’adono quan sento els seus tatanus tan festius. Montse em saluda molt contenta, Tinota no saps la joia  que tens entre mans. Prenc la motxilla del menut i baixem plegats de la mà, després d’omplir-lo de petons. Però, no m’hi puc entretenir, la gent puja i baixa. Cal que circulem, són insofribles aquestes bressoles. Josep Maria Pi baixa darrera amb l’altra perla. Els petits riuen entremaliats, bo i agafant-se dels barrots de la barana. En tot moment estic pendent d’aquesta delícia de criatura. De tant en tant, les imprudències m’acoquinen. Fora de la bressola, els menuts s’acomiaden com dos óssets de drap.

De seguida, el patufet aprofita l’alçada de l’escala per tal de penjar-se. Papa, tatanu, papa, tatanu, s’excita deliciosament. Vol que me’l pugi a coll-i-be, vet aquí tot el seu tatanu. Tot just comencem el Passeig dels Pins, vol despenjar-se al terraplè. Com que és molt alt, millor no deixar-lo sol fins que arribem a Ventura i Gassol. Però, el petit veu el seu company Pol rera un arbre, el marrec de mamen. És una col·lega que penca al Nadal. Llavors, els dos comencen a marranejar amb el fang i les pedretes vora el toll del mur. A l’altra banda, al taller de mon pare hi ha feina. Els extractors de pintura a pistola funcionen a tot drap. Pots comptar, Àngel i Joan, pintant sense parar. Per sort, ha plogut i el cel és d’una blavor d’estampa avorrida. Mentre mamen va a buscar el seu cotxe, vigilo mainada. La mestra encara té un perfil juvenil, molt esvelta. Per això, li agrada castigar el proisme amb unes anques prodigioses. És clar, si no s’arreglen, no s’agraden, sempre és la mateixa cantarella. Mentrestant, els menuts han trobat un cargol i es barallen. Per sort, arriba samare i ens avisa. Llavors, prenc en braços el seu menut i el passo per la finestrella del seu cotxe. Quan Agustí veu que faig amb en Pol, ell també vol la mateixa festa. Mentre li faig un petó, Mamen toca el dos. Després, fem adéu i caminem pel terraplè. Naturalment, ell, entre matolls i fang, jo, abaix pel carrer. Totes les tardes fem la mateixa història. El seu avi va començar-la fins que la criatura se’n cansi. Samare sembla més llesta. Baixen per Pere Alvarez i pugen pel carrer Que No Passa. De tant en tant, li compra una llaminadura a ca la Clara. Però, ara som al mur de pedra, ja hem passat Ventura i Gassol. Quan arribem als pins, sempre vol deseixir-se’n. D’ençà que l’avi li va ensenyar com buscar pinyons, ell torna a insistir-hi. No em fa gens de gràcia deixar-lo sol, quan el perdo de vista, pateixo. Naturalment, es posa com un bacó i, com de costum, a casa tenim raons. En la brutícia, actuem com si fóssim sempre persones grans. A més a més, el fang si no el toca, no el coneix. De cop i volta, passa el que no vull, el que sempre em neguiteja. El marrec comença a còrrer com el dimoni pineda amunt. Hòstia puta, sempre bado a tres quarts de quinze.  Naturalment, sóc insofrible. De primer el crido en clau perquè em faci cas, procuro no perdre els estreps. Però, també començo a córrer per tal de controlar-lo entre pedres i arbres. Per descomptat, la criatura és una daina quan s’allunya. El cor sempre em fa un salt quan fem aquest joc. El petit és un marrec intrèpid, té una empenta furiosa i inesperada. De sobte, les soques me’l fan perdre de vista. Ara sí que l’assumpte no m’agrada gens ni mica. Mentre corro per la calçada, una suor freda esclata clatell avall. Quan arribo a l’últim pi, vora el bar de cal Vaquer, no hi ha rastre de la criatura.

Llavors, un altre cop desfaig el camí. Exploro arreu mentre el neguit m’escorxa. Baixo desesperat fins a General Prim. Tinc l’esperança de veure’l jugant amb el senyal de tràfic. Naturalment, són unes esperances vanes. On redimonis s’ha ficat aquest galifardeu? Baixo encara més, a veure si ha tornat fins els pins de Ventura i Gassol. Ni rastre, la posta va cremant entre ombres imprecises. No és possible, sembla un encanteri. Déu meu, on cony s’ha ficat aquesta meravellosa criatura. Tot falla per la puta vista que se m’escapa.  No perdem la calma i tornem a fer una ullada. Si arribo a casa i em veuen sense el nen, no vull ni pensar-hi. En tot moment, no hi passa ningú pel passeig. I si s’ha escapat pont enllà? Mentre em marfonc, torno a baixar fins a Prim. De sobte, el cel ja no té blavors d’estampes. El capvespre cau com una llosa damunt meu. Amb prou feines, distingeixo soques i pedres. Per això, miro les tofes dels pins. Sóc tan idiota que penso que la criatura penja d’una branca. Senzillament, busco la llum perquè els ulls ja no veuen res dins la fosca. Déu meu, ajuda’m, que no li passi res al cigronet. Ara, la desesperació comença a ser insuportable. De colp i volta, em criden des del Camí Vell del Cementiri. Guaito sense veure-hi res, una posta moribunda mirador enllà. Per última vegada faig una ullada entre els racons foscos del mur, a veure si el sento. Definitivament, començo a caminar fet un sac de nervis cap a casa.  Amb tot vaig rígid com un filferro cap al Camí Vell pel carrer Prim. De sobte, apareix cordialment la senyora Ramis, la dona del funambulista. Ambdós porten l’única botiga de disfresses del poble. Si us plau, no us amoïneu, el vostre petit ja el té la seva mare. Tot just la sento, s’encenen els fanals. M’explica que se l’ha trobat a les barreres del tren, penjat a les reixes. La senyora Ramis, tan elegant com bondadosa, és un àngel. Potser aquesta és la única estona en què Déu deixa de badallar. Resto parat davant la vitalitat del barrufet de casa meva. Els miracles són avisos, entranyes que no s’equivoquen mai. Tenen una criatura preciosa, a punt per a menjar-se-la a petons. Faci’m cas, el que li ha passat, li pot passar a qualsevol. Com li puc explicar aquesta imprudència de perdre la vista sense remei?  Molt maquillada i revinguda, té els ulls foscos i ardents. Vesteix de vint-i-uns botons, com si vingués d’una funció.  Em grato el nas per dissimular tanta por. Per molt que m’ho disfressi,  senyora, és imperdonable. Ella, comprensiva, somriu davant el meu mal moment.  Au, no es torturi per favor, fa angúnia veure’l així. Creguin-me, estic boja amb els seus ulls tan blaus. De debò, creguin-me, mai no he vist uns rínxols tan bonics. Llavors, quan veu que esbufego com un condemnat, s’enriola com una beneita.

A la impensada, Caterina seu damunt meu. Em fa un petó a la galta mentre em passa el braç per l’espatlla. Les vibracions de l’instant expliquen inclinacions, més que no pas energies. Em demana si m’ho he passat bé. Vinc de veure un Barça Madrid amb en rembrandt. Els amics han anat al cinema. Ara som al sofà de casa seva, a les envistes de la Candelària. La veritat, porto una setmana excitant. En canvi, les sorpreses no paren a Can Riu. Ho ha fet davant d’una convidada inesperada. Cul Atòmic seu a la taula del menjador amb una generosa copa de conyac. En seure-hi, Caterina, dóna a entendre que s’ha esplaiat en la meva persona. D’aquesta manera tan peculiar, Caterina dilata confiances. Millor encara, exhibeix com combat desafectes. La conversa gira entorn dels resultats amorosos amb què esmercem vides. D’entrada, sorprèn la impavidesa d’aquesta beutat. En tot cas, Cul Atòmic té la veu pastosa, la mirada mig perduda. És una dona bellíssima i bescantada. Explica la naturalesa de la seva intimitat. Vull dir com Cul Atòmic és un segon plat entre col·legues seus d’alta volada. Costa entendre la derrota amorosa d’una dona tan ferma. La dosi d’autocompassió que s’infligeix amb la beguda m’irrita. Amb tot millor no  dir bestieses quan algú sofreix d’amors. Percebo en l’atmosfera una certa incomoditat. En unes altres paraules, la iniciativa de Caterina no m’ha entusiasmat gens. No perquè ho hagi fet davant Cul Atòmic. Sinó, exactament, perquè sols, no ho ha fet mai. Té una necessitat terrible de ser igual o millor que el seu ecs. Tot el drama de l’amor és viure’l, no pas ostentar-lo. Començo a ensumar més vanitats que no pas inclinacions amoroses. Les dues han sopat plegades. Mentre les escolto, sé que no són exactament amigues. Caterina creu sentir-se feliç vora meu. Tot plegat perquè la intimitat cuina escalfors. Amb prou feines, ho juraria, no sent el daltabaix de l’altra. De tant en tant, frega la meva espatlla amb els seus dits. Enmig de la conversa que sento, la seva  fregadissa sembla obscena. Si estiguéssim sols, impensable aquesta inquietud. Duu un pijama rosa i una bufanda prima verda penjada al coll. Pel contacte damunt el meu genoll, també sé que duu roba interior. Sap que m’agrada negra, a veure si després hi juga. Del coll, li puja suaument aigua de roses. De cop i volta, Cul Atòmic se sent malament. Caterina l’acompanya a la cambra de bany. Certament, la beguda no allunya tristeses. Poc després, Caterina truca els pares de la seva amiga. Definitivament, es queda a dormir la mona. Damunt la tauleta del sofà, hi ha L’home sense qualitats, Primer volum. Miro el punt de llibre, fa dies que és a la plana vuitanta-tres. Musil és molt dur de llegir sense motivacions extrapersonals. El fet que prefereixi l’austríac abans que Josep Pla, tot un símptoma.

Caterina s’entesta en què sóc intel·ligent i sensible. En canvi, ella és ferma i valenta, potent en projectes. Per tant, quan m’ensabona, m’avorreix amb tantes insistències. Al capdavall, sense dir-ho, ella també és intel·ligent i sensible. Quan torna al menjador, sembla preocupada. No es troba gens bé, hauries de veure com vomitava. Bé, què vols què fem, el panorama no és gaire agradable. Tinota, em sap greu, però, em penso que hauríem de. Sí, tens raó, la tallo somrient, no cal precipitar els bons moments que tenim. M’aixeco del sofà i l’abraço. Ens besem amb avidesa, les mans busquen enyoraments. Ella es deixa fer, però impedeix que desfaci botons del coll del pijama. Sincerament, Tinota, no crec que sigui gaire oportú. Tot l’afany d’una exhibició impetuosa, ara és un somrís de situació inacectable. Potser és millor, les combinacions obscures, acostumen a carbonitzar-me. Li torno un somriure d’esportista amatent. No s’ha de perdre mai la cortesia quan els plans es torcen. El conreu de l’amor, sense passió, mai no ha de ser una nosa. Amb tot la corba ascendent de la setmana flaqueja. Tot va començar dilluns passat, es veia a venir. Per què no véns demà a sopar a casa? M’ho diu al portal de casa seva, jovial i decidida. Primer veiem el Barça Joventut, després sopem. La idea és magnífica amb la condició que posi cava i postres. Naturalment, el bàsquet li interessa poc. Però, de seguida vam obrir l’ampolla. Per descomptat, la conversa va deixar de banda la tele. Saps, al tercer trimestre, ja no tenim en William? M’ho diu com una mala notícia que li sap greu. Tot i així, la seva mirada demana una altra conversa. No ho sabia, tot rutlla si anem plegats, oi? Tot just li dic això, li faig magarrufes damunt la cuixa. Aleshores, sense pensar-hi, li vaig fer un petó que no toca.  Els resultats van ser inesperadament esplèndids. Vull dir que vam fer dieta i alhora vam perdre els papers, millor, impossible. L’endemà, quan vam tornar d’ESADE, el pàrquing va començar a ser útil. En unes altres paraules, no l’esperava que pugés a la porta del garatge. Naturalment, fèiem un comiat previ, bastant més torrats antre endins. Divendres al vespre, van anar a l’Associació Musical Catalana. Vam escoltar les variacions de Shumann, amb un Jordi Vilaprinyó en forma. Ni us explico,  de matinada, el comiat al pàrquing del passeig. Fet i fet, fora de la feina, durant aquestes últimes setmanes gairebé som carn i ungla. Mentre em poso la jaqueta, Caterina recorda sinuosa si farem els exercicis de William plegats. De sobte, s’empelta de la frustració del moment. Sense rialles ni complicitats, difícil que es dilati el cos. Li faig el millor somriure que sé mentre la miro malencònicament. Sospito que aquesta melangia tan particular, brota de la meva sensualitat massa solitària. M’abstinc d’abraçar-la de nou amb les meves mans de pop. No sé perquè, però, m’agrada més al seu pàrquing, que no pas al menjador de casa seva. Demà et truco, li contesto quan premo l’ascensor.

Aquesta entrada ha esta publicada en El carreró de les Bruixes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.